Jordi Freixanet, exjugador de bàsquet: «Quan vaig deixar el bàsquet vaig estar vuit anys sense veure ni un partit»

És un dels quatre o cinc millors jugadors de bàsquet que ha donat la Catalunya central, però un dia va dir prou, va girar pàgina radicalment i es va dedicar a fer d’arquitecte tècnic. Ara és feliç quan té un encàrrec d’interiorisme que el desafia a treure el màxim partit de l’espai. Una malaltia neurològica li dificulta la parla, però ho viu amb optimisme i recorda sense cap nostàlgia els temps en què jugava amb els més grans.

Vostè va ser molt precoç, un nen prodigi.

Tant com això potser no, però quan jugava a La Salle Manresa, amb 15 anys, ja em van proposar portar-me al Cotonificio. Els meus pares van considerar que era massa aviat i que volien anar més a poc a poc. La solució va ser anar a jugar a la Salle Bonanova a Primera B durant dos anys com a transició.

Era fill d’una família molt benestant en vestidors on hi devia haver gent molt modesta. Li deien ‘tu rai que tens calés’?

Sí, em feien algun comentari, però al bàsquet no hi ha gent tan humil com al futbol. I sempre he deixat clar que jo he viscut dels meus ingressos des dels 16 anys. Quan jugava al Cotonificio ja em vaig comprar un pis amb els meus diners.

La venda de la famosa Freisa dels canalons, el 1992, els devia fer rics.

El meu pare va dir que s’ho patejaria tot! (riu) En certa forma ho va fer, perquè els diners els va invertir en sòl i naus industrials i, amb la crisi del 2008, es va perdre gairebé tot.

En quin moment va ser conscient que era realment bo? Li van pujar el fums?

Ho vaig notar quan em van cridar a la selecció juvenil, als 15 anys, dos menys que els altres jugadors. Em va fer molta il·lusió. Als 20 anys, quan em van seleccionar per a l’absoluta per anar al mundial del 82, tot i que no vaig arribar a jugar, potser sí que m’ho vaig creure una mica.

Alguna mala decisió en la seva carrera?

Penso que va ser un error no haver anat amb l’Aíto Garcia Reneses al Joventut. Ell va ser qui em va portar a la selecció juvenil, en vaig arribar a ser el capità. Després el vaig tenir al Cotonificio i em va fer créixer molt, era molt avançat, el millor, però em collava moltíssim, encara més que als altres jugadors. Sortia plorant dels entrenaments i tot. Quan se’n va anar a Badalona em va proposar que el seguís, però jo estava dolgut, no vaig ser humil i vaig dir que no. Vaig optar pel Licor 43, que també estava a l’ACB. Em vaig equivocar.

Què li va faltar per ser encara millor?

Em va faltar físic. Tenia alçada i tècnica, però em va faltar fortalesa, velocitat, resistència. Defensant patia, i tenia lesions sovint. Els últims anys sempre jugava amb dolor. Hauria d’haver plegat abans. En tenia ganes i aspirava a fer altres coses, però s’havia de mantenir la família.

Es pot gaudir del joc quan hi ha dolor?

No hi pensem. En un partit de bàsquet la meitat dels jugadors pateixen. L’esport d’elit no és salut. Vas al límit, i el cos ho paga. Hi ha qui peta més i qui peta menys, però tothom acaba tenint problemes. A Canàries vaig estar un any i mig amb un tendó inflamat en una cama. I després del segon any em vaig quedar sense equip; ni a l’ACB ni a la LEB no em va voler ningú.

Paradoxalment, llavors va ser quan va fer el més important de la seva vida.

Sí, estava sense equip, entrenant amb el Ricard Casas a Manresa. Amb la lliga ja començada em van cridar de Càceres, de la LEB. El 1991 era una ciutat molt modesta, que acabava de comprar la plaça, però jo no tenia res més. L’entrenador era Martín Fariñas, un extremeny que hi anava molt, i van fer un equip a base de descartats de llocs diferents. Ens vàrem conjurar una mica per dir: demostrarem qui som. I l’últim partit dels play-off, tot i que jo no havia jugat gaire bé, va ser una bogeria: als darrers 35 segons perdíem de 4 i tenien la pilota ells. Vaig agafar dos rebots, vaig fer un triple i, just al darrer segon, vaig entrar un tir de dos que va ser el de la victòria i l’ascens a l’ACB. Van ser 35 segons d’inspiració! (riu).

Per a vostè devia ser una explosió.

Va ser tocar el cel. Mai havia fet una cosa igual. Encara em truquen d’Extremadura per comentar-ho cada vegada que hi ha un aniversari de l’ascens. El club es va mantenir a l’ACB 11 anys. Jo només hi vaig estar una altra temporada.

Ens vàrem salvar justet i van canviar l’entrenador. El nou va decidir que no tenia lloc per a mi, i vaig anar al Manresa.

Com va ser l’experiència de jugar a casa al final de la carrera?

Jo crec que, en realitat, el Pedro Martínez no em volia. En la pretemporada va imposar un règim físic molt fort i a mi em matxacava. Jo m’esforçava tant com podia. Fins i tot el metge va fer un informe dient que m’estava posant al límit, però jo patia i callava. Mica en mica, el Pedro, que sempre és molt despectiu, em va anar tractant d’una altra manera. Em feia jugar cada vegada més. I just el dia que em va posar per primer cop de titular, al segon minut de joc vaig notar una fiblada al bessó. Vaig pensar, merda, m’he fet mal. Però no vaig voler dir res. Vaig aguantar el que vaig poder i encara ho vaig empitjorar. Va ser una lesió d’un mes i mig. Ja no vaig tornar a agafar el ritme.

I la temporada següent es va incorporar a l’equip tècnic.

Sí, el Pedro em va dir que si jugava em trencaria i em va proposar ser tercer entrenador. Al final ell no es va quedar, però va venir el Salva Maldonado i vaig fer-ho amb ell. Vaig estar a l’staff fins al 99.

Li va agradar l’altra banda de la barrera?

Amb el Salva, sí. Jo feia l’scouting dels equips i analitzava les dades. M’agradava i ell era molt receptiu al que li proposava. Quan va venir el Casimiro tota aquesta feina d’anàlisi ni se la mirava. Escoltava el que li deia i feia molt bons entrenaments, però els números no li interessaven. La segona temporada, després de guanyar el títol, ja no escoltava tant (riu). El va substituir el Manel Comas, que era molt amic meu i valorava molt la meva feina, però el van tallar a mitja temporada.

Per a vostè allò va ser el punt final.

Sí, quan a final de temporada vàrem baixar vaig tenir molt disgust pel que suposava el descens i també perquè em va saber greu que s’interpretés que plegava perquè anàvem a la LEB. En realitat, aquell any havia acabat la carrera d’arquitecte tècnic i ja havia decidit que era l’hora de començar una altra vida.

No va pensar en ser entrenador?

No. Havia entrenat força equips de base del Manresa i tenia els títols necessaris, però no. Quan vaig deixar el Manresa vaig tardar vuit anys a tornar a un pavelló a veure un partit de bàsquet que no fos dels de la meva filla. N’estava tip. Mica en mica em vaig desintoxicar, i ara en torno a veure.

Per què se’n va atipar tant?

En l’etapa del Manresa elaborava informes, assistia als entrenaments i als partits de casa, veia els equips rivals, entrenava equips de base i, a més a més, estudiava. I en alguns moments la meva feina no era prou valorada. Amb tot plegat, en vaig tenir prou i vaig passar pàgina. Era l’hora de mirar endavant.

Ha tingut dos fills a l’esport d’elit, el Pol i la Jael. És una cultura familiar?

A la família hi ha cultura de l’esport, sí; de fet, amb la meva dona ens vàrem conèixer el 1980 quan ella jugava a la pista on jo entrenava amb el Cotonificio. Però tenim una cultura d’esforçar-se, no de competir.

Millor i pitjor entrenadors que ha tingut?

El millor, Aíto Garcia Reneses; el pitjor, el Joan Costa, al Licor 43.

El millor jugador amb qui ha jugat i contra el qual ha jugat?

Amb el Brian Jackson al Cotonificio; i contra el Toni Kukoc.

De nen prodigi a nen prodigi: doni-li un consell a Lamine Yamal.

Que no llegeixi la premsa ni les xarxes ni res del que es diu sobre ell. El que diuen de tu t’infravalora o et sobrevalora. La valoració del teu partit l’has de fer tu mateix. És millor aïllar-se. Jo no ho feia i no m’anava bé. Si tornés a començar ho faria diferent.

Somnia alguna vegada en tornar a fer una cistella decisiva? Sent nostàlgia?

No, gens. Treballo a casa compartint espai amb la meva dona i amb la meva filla, i si estic sol també estic bé.

Abans el seu premi era guanyar i ser aplaudit. Quin és ara el seu al·licient?

Tenir projectes que em permetin gaudir dibuixant interiors. Se’m dona molt bé optimitzar l’espai disponible, i quan trobo solucions que fan que tot funcioni i que el que hi viu hi estigui bé em sento molt satisfet. És com haver guanyat un partit.