Conviure amb un càncer: «Fer petites coses que sostenen l’ànima et fan sentir viva»

La tempesta inesperada i que ningú mai no desitja es va desfermar un dia assolellat del febrer del 2024. Un fort mal de panxa va dur Edna Avilés a urgències de l’Hospital de Sant Joan de Déu de Manresa. El que podia semblar còlic o fins i tot un atac d’ansietat va resultar ser un tumor en un ovari. Aquell mateix dia, ja al vespre, la van operar d'urgència per extreure-li.

Així ha començat a explicar la seva història Edna Avilés, estudiant de quart del grau d’Educació Infantil a UManresa durant l’acte ‘Conviure amb el càncer’ que s’ha celebrat aquest dijous a la tarda a la Fundació Universitària del Bages lligat amb La Marató de 3Cat que enguany se centra en el càncer. Avilés ha parlat de pors, sensacions, emocions o canvis que ha experimentat arran de la malaltia. Tot enmig d’un dens silenci a la sala d’actes de l’equipament. Avui encara porta un mocador per cobrir-se el cap perquè li han caigut tots els cabells. Però com ha dit ella mateixa, han començat a créixer a poc a poc com si fos un «senyal de renaixement».

El món es trenca

«El món es va tornar a trencar» quan li van dir que el tumor era maligne. Va continuar amb la seva vida normal a la universitat, amb la família i la seva parella fins que el març d’aquest any li van detectar el mateix a l’altre ovari. «Es va decidir treure’l i fer net». El següent pas va ser la quimioteràpia a la Vall d’Hebron de Barcelona.

«No podia pronunciar la paraula càncer», ha explicat, però «dir-ho en veu alta és el primer pas per acceptar-ho». Ha continuat narrant que hi va haver un moment «que em volia fer la forta, però no és el millor i em vaig deixar endur per les emocions». Si cal plorar, es plora.

De la caiguda dels cabells també n’ha parlat. «Quan et cau, alguna cosa profunda s’esquerda. És un dol silenciós i íntim fins que et tornes a sentir tu mateixa». De la por ha assegurat que ha sigut una companya silenciosa, i ha comentat que va arribar un moment que «feia tot el que em feia sentir viva: coses petites que sostenen l’ànima». També que no hi ha un retorn a la normalitat. «No és així. El paisatge ha canviat. És una nova normalitat. Hi ha cicatrius invisibles». Ha aconsellat tothom a ser més amables amb un mateix «i que no us diguin com heu de viure la vida ni com us heu de sentir. Jo he après a tenir més paciència i a respectar-me més». Les seves paraules finals han sigut per la família i la parella, «que han sigut el meu refugi». La seva exposició s’ha tancat amb un llarg aplaudiment.

El cel t'esclafa a terra

No ha sigut l’únic testimoni. La professora d’Infermeria d’UManresa i conductora de l’acte Sara Sevilla, també ha narrat la seva experiència amb el càncer, en aquest cas de mama, encara que en tercera persona i com si fos un relat que ha iniciat al començament i que ha acabat al final de l’acte. «El cel em va esclafar a terra», ha comentat. Un cop superat «aprens a estimar d’una manera transparent i genuïna. Et tornes indiferent al que no t’interessa» i arriba la calma enmig de tantes tempestes.

A més a més dels testimonis que han viscut el càncer en la pròpia pell, a l’acte també ha intervingut l’oncòloga de la Fundació Althaia Òlbia Serra, i la psicooncòloga i professora de Ciències de la Salut d’UManresa, Tània Estapé.

Serra ha explicat la importància de la prevenció, el coneixement i la detecció precoç per fer front a la malaltia. Ha destacat que tot i que hi ha una incidència més gran a causa de l’envelliment de la població, també han millorat els índexs de supervivència. Un 60% al cap de 5 anys, percentatge que es va incrementant. El càncer ja no ha de ser sinònim de desesperança, ha comentat.

Per la seva part Estapé ha afirmat que no és tan sols una malaltia física, que té un component de malaltia tabú perquè s’associa a mort i dolor, i ha aconsellat que no es pretengui eliminar o anul·lar les emocions que es generen.