Montserrat Díaz, gerent del CDIAP Manresa: "La pobresa està creant dins de les famílies una tensió molt negativa per als fills"

Montserrat Díaz es va estrenar com a gerent del Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç de Manresa entrant per la porta gran: la van nomenar el dia exacte en què tot quedava tancat per la covid. Hi havia començat a treballar el 2017 després d’haver passat set anys de cooperant a Bolívia, una experiència que diu que l’ha fet valorar la importància del treball sobre el terreny també quan es tracta d’atendre infants de la Catalunya central amb necessitats especials.

Abans d’ajudar els infants, el CDIAP ha d’atendre pares espantats?

Sí, els pares ens venen alertats per algun indici de que alguna cosa no va bé en el desenvolupament de l’infant, i nosaltres som els primers que acollim la seva preocupació i els donem unes pistes de per on poden anar les coses. En aquest punt moltes famílies ja es relaxen una mica. Un cop valorat el cas donem una impressió diagnòstica. No parlem de diagnòstic perquè en un infant molt petit hi ha molta plasticitat neuronal i encara no podem estar segurs de com evolucionarà. Un cop fet això, plantegem als pares un pla que inclou tant el CDIAP com la família i l’escola.

Com s’ho agafen, els pares, en general?

Varia molt. Tots ens imaginem que el nostre fill estarà completament sa, i no tothom està preparat per escoltar que el seu té una dificultat de desenvolupament. Es remouen moltes emocions. Hi ha mares que se senten culpables per si han fet alguna cosa malament durant l’embaràs. També hi ha famílies que reaccionen amb negació. Intentem ser molt curoses i captar si la família està preparada per escoltar certes paraules o si, d’entrada, has de ser més suau. Un altre cas habitual és el dels pares que ja han buscat per internet i venen amb un diagnòstic d’autisme que hem de desmuntar. Moltes vegades els hem de dir que és massa aviat per estar segur de res.

Venen amb moltes idees errònies?

Hi ha casos que sí. Hi ha qui ens diu que el seu fill és molt bo perquè dorm molt, i en realitat això és el senyal que passa alguna cosa. També hi ha vegades que cal ajudar els pares a mirar el seu fill d’una altra manera. Això és molt important. De vegades tenen una imatge molt negativa del seu fill perquè no els fa cas o perquè fa coses que els sembla que són de «nen dolent». Fins i tot hi ha qui es pregunta si un nen de tres mesos l’està manipulant. Tot això s’ha de reorientar, perquè un nen ni manipula ni neix dolent.

Deuen veure processos feliços... i tot el contrari.

Sí, és clar. No és freqüent, però tenim infants que moren. Per a nosaltres és dur, perquè es creen vincles personals. Per això procurem que els casos més complicats siguin molt compartits en equip, i que no sigui una sola persona qui hagi de portar la càrrega emocional. Afortunadament, també hi ha casos que van molt bé, o millor del que havíem suposat inicialment. Quan passa això és molt gratificant per a nosaltres.

Si hi hagués més recursos, on els posaria?

A millorar la detecció per tal que els infants amb dificultats ens arribin abans. Hauríem de poder intervenir més en la fase de gestació, a les escoles bressol, a pediatria... Per exemple, en l’etapa de 0 a 3 anys, a les escoles no hi ha acompanyament d’un equip d’atenció psicopedagògica. Les mestres estan molt formades i són molt hàbils detectant, encerten molt, però creiem que haurien de tenir aquest suport.

Que les escoles estiguin molt tensionades no deu ajudar a detectar els problemes ràpid.

Estan rebent molta complexitat. A les aules hi ha infants amb discapacitats o amb transtorns de neurodesenvolupament juntament amb vint nens i nenes més; per molt que la mestra estigui molt compromesa i faci tot el que pugui, no té prou mans. Això no està ben resolt. Jo no estic a favor de segregar, però per fer inclusió real cal que hi hagi el personal necessari durant tota la jornada.

Hem passat de considerar que tots els infants són ‘normals’ a diagnosticar molts trastorns. D’un extrem a l’altre?

El concepte de normalitat ha evolucionat en temes com el trastorn de l’espectre autista, per exemple, que ara inclou un ventall de coses que abans no hi entraven. També va passar amb el TDAH, que va créixer molt ràpidament. De vegades sembla que vagi una mica per modes. Però al CDIAP no tenim la sensació que hi hagi més diagnòstics del compte; que la situació dels infants ha empitjorat durant els darrers anys és un fet.

A què ho atribueix?

Des del 2020 fins ara hem vist molt més abús de pantalles, que no està ajudant gens. Estem veient nadons amb un suport per al mòbil al cotxet. O que porten el nen a vacunar i li posen la pantalla al davant per distreure’l del dolor de la punxada. Protegint-los tant no els fem cap favor. I si el pare està enganxat a la pantalla com evitarem que ho traspassi al seu fill? També estem veient molta més complexitat social: tenim molts més casos de violència domèstica, de maltractament infantil... Veiem molts infants que, en un altre ambient familiar, s’haurien desenvolupat sense tantes dificultats.

L’entorn dels infants ha empitjorat?

Sí, la pobresa està creant a dins de les famílies una tensió que és molt negativa per als fills. Passa amb immigrants, però també amb catalans empobrits. Per exemple, les dificultats socials fan que hi hagi més separacions conflictives que abans, i ho detectem perquè, per tal que l’infant accedeixi al CDIAP, necessitem que els dos progenitors signin l’autorització, encara que estiguin separats; abans no ens costava gens; ara, això es pot convertir en un problema i s’encalla el procés. I una separació conflictiva, evidentment, també afecta l’infant.

Per què li sembla que passa?

Sembla que hi hagi una crispació general. La gent està més insatisfeta per la feina, per l’estrès, per les preocupacions, i això genera un malestar que deriva en més agressivitat. De vegades també es troba a faltar que els pares tinguin recursos per a la criança; veiem entorns molt poc motivadors per als nens; pares que no saben jugar amb els seus fills. De vegades demanem si els llegeixen un conte per anar a dormir i ens diuen que els posen l’’audiocuentos’. I diem, home! No és el mateix que un conte amb el pare o la mare present! Tot això afecta a la criança. I aquestes famílies, si no les ajudem, no ho resoldran soles. Es poden fer coses: nosaltres muntem grups on tot això es pot millorar.

De fet, és la mateixa família, la que ha canviat. I sempre s’ha dit que cal tota una tribu per educar un infant.

Efectivament, i ara no hi ha tribu. Per a moltes famílies, no hi ha xarxa. Estan molt soles. Els nouvinguts ens ho diuen: si jo estigués al meu país em cuidaria el fill la iaia, la veïna o la cosina, però estic aquí sola en un pis, havent de treballar molt, i així 24 hores al dia 7 dies a la setmana.

El CDIAP neix de la iniciativa d’unes famílies i encara és una entitat privada. Què ens diu això sobre el país?

Ens diu que la societat molt sovint va per davant de l’administració. Aquelles famílies fundadores van ser unes pioneres. El servei és públic i gratuït, però gairebé tots els CDIAP de Catalunya continuem sent un ens privat perquè al govern li surt més a compte tenir-ho concertat que mantenir-ho amb funcionaris propis. Això té inconvenients, però també té avantatges. Que ho gestionin entitats del tercer sector aporta una diversitat enriquidora, i tenim més capacitat d’innovar que si forméssim part de l’administració. El que passa és que mantenir-nos com a associació és complicat, perquè costa vincular-hi gent nova. Potser haurem d’evolucionar cap a fundació o cap a cooperativa. Ho estem reflexionant.

D’acord amb la seva experiència, la cooperació internacional funciona?

Jo crec que sí. Si hi vas amb una mirada europea a imposar la teva manera de treballar no funcionarà; però si t’implantes a nivell molt local, amb gent local i cobrant un salari local com vàrem fer nosaltres a Bolívia, sí, funciona. Teníem un centre obert per a nenes en risc social a la zona perifèrica de la ciutat d’El Alto, molt empobrida. Aportàvem alimentació i formació i vàrem impulsar una cooperativa de mares que produïen artesania per vendre a Europa i un hort per comercialitzar verdura. Partíem de les necessitats reals i tenia molt sentit. Les nenes que varen passar pel nostre centre han tingut una vida molt millor que si no ho haguessin fet.

Hi va ser feliç?

Sí. T’hi pots sentir molt útil. Quan estava a la Fundació Vicenç Ferrer això ho vaig trobar a faltar. Treballàvem molt directament amb els indis, però jo estava a Barcelona. Em faltava trepitjar el terreny com a Bolívia.

Hi va aprendre alguna cosa que li estigui sent útil ara?

Vaig aprendre molt de les treballadores socials bolivianes. Em van ensenyar a anar a les cases i, si puc, també ho faig aquí. Veure els domicilis ajuda molt a entendre els casos i a saber com abordar-los. Hi ha molta gent vivint en molt males condicions. Potser demanem a una mare que faci uns exercicis a casa amb el seu fill i resulta que on viuen no hi ha espai per fer-los. Això només ho pots evitar sortint del despatx.

Subscriu-te per seguir llegint