«La medicina ha de ser científica i ha de tenir una ànima humanística»

En la introducció del llibre parla dels xarlatans que, curiosament, diu, reben menys denúncies que els metges. Què me’n diu de la IA, que cada vegada consulta més gent per temes de salut?

La meva experiència amb la IA és que, si saps bé quina pregunta has de fer i com l’has de fer, la contesta té molta qualitat.

Però, que hi hagi gent que li faci consultes sobre salut, com ho veu?

Denota que la gent té poca confiança en els metges i això els metges ens ho hauríem de replantejar. En el llibre explico que, a mesura que la medicina és més precisa, cura més i funciona millor, cada cop els pacients desconfien més del metge. Confiaven molt més en els nostres metges avis o besavis que, habitualment, no ajudaven els pacients i fins i tot hi ha vegades que els empitjoraven. Ara, la situació és la contrària. Tenim una medicina molt evolucionada i tecnificada amb la qual podem saber moltes coses i ajudar molt, però la gent desconfia molt.

Tenim una medicina molt evolucionada amb la qual podem ajudar molt, però la gent desconfia molt

D’on sorgeix la necessitat d’escriure aquest llibre?

M’encanta parlar i m’encanta parlar en públic. I també m’agrada expressar-me de forma escrita, però mai no havia gosat escriure un llibre. Quan hi va haver la pandèmia, semblava que els virus eren coses sempre negatives i em va semblar que no podia ser que una cosa que forma part del món biològic només faci mai. Vaig estudiar el paper positiu que poden tenir i vaig tenir la idea de fer un llibre, i com que tenia temps, el vaig escriure. Va ser molt agradable i el més interessant és que, després, el vaig enviar a un premi de la Universitat de Vic i vaig guanyar [Som virus, premi d’assaig Ricard Torrents Bertrana]. Vaig pensar que no ho devia fer tan malament i em van quedar les ganes de fer un segon llibre.

10 anècdotes per descobrir la medicina. De què tracta?

Tenia interès per escriure sobre història de la medicina perquè penso que cap cosa té sentit si no té una història al darrere. Molts cops pensem que ara som a l’època que els avenços són més grans, però, sí comences a mirar què va passar el segle XIX, t’adones que els avenços de concepte, d’arrel, mes importants de la medicina moderna arrenquen el segle XIX, que passen de no tenir ni idea que existeixen els gèrmens a adonar-se que són la causa de les infeccions de les ferides. O passen de pensar que les malalties són càstigs divins o desequilibris dels humors o mals aires a adonar-se que, per estudiar-les, n’hem d’estudiar el substrat, que és el mateix que el de la vida: són les cèl·lules i els teixits, i aquí neix una especialitat que és l’anatomia patològica, que la majoria de la gent del carrer no coneix i que és, sens dubte, la més important de totes perquè és la que basteix l’edifici de la medicina en el seu diagnòstic i també en la seva interpretació del mecanisme patològic de les malalties, i això neix el segle XIX. És bonic que els metges i la gent del carrer sàpiguen per què en els darrers 150-200 anys ha tingut aquest èxit la medicina.

Ho explica amanit amb anècdotes personals. Com se li va acudir aquesta estructura?

Vaig pensar que una bona estructura era presentar un tema d’història de la medicina, però sempre introduït per una història personal que ho fes agradable, i acabar amb una qüestió més aviat polèmica o de reflexió, que faci pensar el lector i de la qual dono la meva opinió i que hi ha vegades que va més enllà de la medicina.

Com quan parla de les centrals nuclears. Al llibre destaca la importància de la ciència per fer avançar la medicina i també n’esmenta els perills, com les idees eugenèsiques que, entre altres, van practicar els nazis. Cap a on creu que hauria d’anar la medicina?

La ciència és la base que fa que la medicina i el que no és la medicina en totes les coses tècniques evolucioni i funcioni. Per tant, ha de ser científica. Ara bé, ha de tenir una ànima humanista. A Catalunya hi ha molts metges que s’han dedicat a moltes altres coses: a l’escriptura, a la política, a la cosa social. És molt important i en la formació mèdica s’està deixant una mica de banda perquè s’està perfilant el metge com el que ha de treure la millor nota de MIR, que és una qüestió merament tècnica. Hi ha d’haver ciència, però, també, humanisme, capacitat emotiva d’apropar-te al pacient i de poder-li transmetre aquell coneixement. És el repte que té la medicina i cap a on hauríem d’anar.

En el tercer capítol homenatja les infermeres a través de la història de Florence Nightingale. Quant hi ha de vocació, en el seu cas, en la decisió de fer-se metge?

Al començament, per a mi l’important eren les malalties i la investigació més que no pas els malalts, però, la teva progressió professional hi ha vegades que no va per on tu vols. Durant la vida he fet molts treballs de recerca, però he fet més de metge clínic. I, què passa? Que et vas fent metge amb el contacte amb els pacients i t’adones de la responsabilitat que tens i que el més important és aquell pacient i, ara que ja estic al final de la meva carrera, crec que la grandesa més important és el tracte amb el pacient. Hi ha metges molt elitistes que creuen que els pacients no tenen capacitat per entendre les coses i no parlen amb ells. Jo crec que qualsevol persona, encara que no tingui estudis, pot entendre qualsevol cosa si se li explica bé.

Hi ha metges molt elitistes que creuen que els pacients no tenen capacitat per entendre les coses

En un capítol explica anècdotes properes a la crònica negra, com el de la dona diagnosticada amb la síndrome de Munchausen per poders a qui van trobar mata-rates i benzodiazepines a casa, que donava al marit per provocar-li problemes de salut per cridar l’atenció i generar compassió. Al final, tracta un tema tant o més negre i rocambolesc. El dels malalts amb hemocromatosi hereditària. Necessiten donar sang com a tractament, i és sabut que de sang per a fer transfusions en fa falta, però la seva no val. Va fundar una associació i va lluitar per resoldre els esculls legals, però va topar amb la política.

I no només amb la política. Fins i tot amb companys hematòlegs, que són els que governen l’estructura dels bancs de sang del món. Fa trenta anys que lluito per aquesta malaltia. Vaig crear a l’Hospital de Santa Coloma de Gramenet l’associació espanyola de pacients d’hemocromatosi hereditària. Sobre aquesta patologia demanem el diagnòstic precoç, cribratge poblacional, però hi ha un aspecte que és el més absurd de tots, que és que el tractament d’aquestes persones consisteix a treure’ls sang com si fos una donació. Aquesta sang és absolutament vàlida per a la transfusió, però les persones que manen en aquest tema de la transfusió sanguínia, en aquest país i en altres, molts cops per desconeixement, per prejudicis, per una idea absurda de l’altruisme, perquè la donació de sang ho ha de ser, entenen que si la dones per millorar la teva salut ja no és del tot altruista i no es pot donar. Aquest tema, que sembla totalment absurd, l’hem hagut de portar al Comitè de Bioètica de Catalunya perquè ens digui, i ens ho ha dit, que tenim la raó i, tot i això, tampoc no ens fan cas. Si vas a una plana del Ministeri de Sanitat sobre això continuen dient una aberració tal que, si una persona donava sang abans i se li detecta que té hemocromatosi, pot continuar donant, però que, si no havia donat abans, com que no podem saber realment si és altruista, encara que li has de treure la sang per nassos, aquesta sang s’ha de llençar i, a més a més, gosen dir que aquesta persona ja no pot ser altruista mai més, pel tema de donació. El president de la Societat Espanyola de Transfusió Sanguínia no ha volgut ni reunir-se amb nosaltres per discutir aquest tema. Fa quasi trenta anys que els ho expliquem i no hi ha manera.

Fa trenta anys que lluito per la malaltia d’hemocromatosi hereditària i en vaig fundar l’associació

Ho van portar al Parlament.

Sí. Vam suar sang. Van votar per unanimitat tots els grups en temps del procés que estaven d’acord amb nosaltres. S’envia a Madrid a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria i, a partir d’aquí, s’oblida. Parlo amb un polític professional i em diu que, quan canvia la legislatura, totes aquestes iniciatives es perden pel camí i has de començar de nou.

Al llibre els polítics reben fort, i els metges. Critica els que no es vacunen de la grip o la covid i els que no es renten les mans.

Al metge o a la infermera que no es volen vacunar, els fotria al carrer perquè estan dient que no creuen en la ciència mèdica. De la mateixa manera que, si pogués, defenestraria el que ara és el cap del departament de salut dels Estats Units perquè és un boig i un animal que ens portarà milers o milions de morts, un metge que no es vacuna per no contagiar els pacients vol dir que no es creu la seva feina. I amb el rentat de mans, exactament igual.

També hi parla de la indústria farmacèutica. Hi faria algun canvi, si tingués poder per fer-ho?

Faria un canvi en la llei. Tot el tema per experimentar i fer assaigs s’ha fet tan complex que, avui dia, només pot assajar un fàrmac, una idea, la indústria perquè es necessiten milions. Suposadament, per totes les regulacions que cal. Això ens porta a una conclusió. Si avui dia aparegués un Pasteur, un nou Koch, no farien absolutament res perquè no podrien provar les coses que trobessin. Quan va sortir la covid, si volies fer un estudi havies de fer les mateixes passes que quan es vol fer qualsevol estudi i això vol dir mesos i mesos per tenir una aprovació. En certes malalties, si els pacients estan d’acord, s’hauria de deixar liberalitzar perquè, sinó, la indústria farmacèutica té la paella pel mànec i només ells tenen el monopoli d’investigar.

Quin és l’afalac com a metge que l’ha satisfet més?

És quan una família ve a agrair-te i a portar-te algun regal per què has tractat bé el seu familiar, que ha anat malament i s’ha mort.

I el contrari. Una crítica?

Me la faig jo, i és que parlo massa. Sempre tinc la sensació que, quan estic amb pacients, tinc molt bona comunicació i ells també. El problema és que no els deixo parlar. És la meva gran mancança.

«Va venir una pacient amb una malaltia que jo no coneixia i em va salvar internet»

La primera anècdota del llibre és molt divertida. Li va tocar fer la mili a aviació, a Saragossa, i els van avisar que arribava un avió Caribú que portava un òrgan per trasplantar, la qual cosa va generar un importantíssim desplegament. Finalment, però, va arribar l’avió, en va baixar un paracaigudista amb crosses i una cama enguixada, que es va pensar que l’esperaven a ell i, en lloc de l’anunciat òrgan per trasplantar, el que duien congelat era peix de Melilla

És la més graciosa. A mi, però, la que em va fer aprendre més va ser la d’aquella noia que tenia artritis reumatoide juvenil i que va fer un llibre. Jo era molt jove, llavors, i estava a l’Hospital de Sant Pau, un hospital de tercer nivell en l’àrea de trasplantament i que era com el súmmum. Aquesta noia fa un llibre [per explicar el seu trasplantament] i m’esperava que jo, que era el seu metge, en fos el personatge principal. Quan me’l va donar vaig anar directament a mirar on sortia, però el que sortia en un 95% eren auxiliars i infermeres, i el metge, jo o altres, era una cosa superfugaç. Et poses a pensar i veus que és veritat. Nosaltres passem visita una estona, cinc, deu minuts, i desapareixem, i aquell pacient, què veu tota l’estona: la infermera que és allà sempre. En aquesta etapa de Sant Pau hi havia coses molt crues, gent molt jove que es moria, i els metges patim, en aquesta situació, però no et pots imaginar el patiment tremend que tenen les infermeres a peu de llit del pacient. Quan et trobes en aquestes situacions, moltes vegades és la infermera la que et demana que acabis ja i que no vagis més enllà perquè sovint costa trobar el moment de dir «no podem fer res més». Sempre hi ha alguna cosa més, però és a base del patiment dels malalts. Qui és el garant de frenar aquest tema acostuma a ser la infermera perquè ho viu gairebé com si fos ella qui ho està passant.

El va marcar.

Per mi va ser adonar-me que la medicina no depèn ni de bon tros només del metge. El metge hi té un paper. Els últims anys, a més a més, el paper de la infermeria ha canviat molt. N’hi ha molts que són homes i el paper que tenen és molt diferent: s’especialitzen més, fan la tesi, cosa que abans no feia cap. S’han professionalitzat molt més.

Alguna anècdota curiosa?

Em vaig trobar sent un metge jove a l’Hospital de Sant Pau que va venir una pacient diagnosticada d’una malaltia que jo, en aquell precís moment que l’estava visitant, no sabia quina era, i em va salvar internet, que acabava de sortir. Em ve aquella noia de Puigcerdà amb la família i amb molta por per fer la visita amb l’especialista per aquesta patologia, Kikuchi, que és benigna. Mentre li feia preguntes, mirant els papers i fent una mica de teatre, vaig posar Kikuchi al buscador i em van començar a sortir resums que era benigna i els vaig poder donar bones notícies. Va ser el moment que vaig veure el gran poder que tenia internet.

Subscriu-te per seguir llegint