Esther Castellana, pacient amb càncer rectal: "No he deixat de ser jo, no he volgut"

Esther Castellana Coletas té 58 anys. És de Manresa i mare de dos fills. Des del juliol que batalla contra un càncer de recte. Prejubilada, ha passat per 25 sessions de radioteràpia i la nit de Nadal, acabarà les que li han assignat de quimioteràpia. Llavors encara haurà de passar per una intervenció quirúrgica.

Vital, diu les coses clares i en alguns moments hi posa humor. D’entrada vol deixar clar que en tot moment s’ha sentit ben atesa al Servei d’Oncologia d'Althaia. «Ha anat molt bé a tot arreu. Et tracten com si et coneguessin de tota la vida i et sents acompanyat, cosa que en circumstàncies com aquestes, és molt important».

Explica que tot va començar a causa d’unes diarrees. «Però avui en tenia i la setmana entrant ja no». El metge de família li va receptar en un primer moment el típic Fortasec. «Jo em trobava bé. No tenia res i les analítiques també sortien bé». «Això sí, em coneixia tots els wàters de Manresa. Jo sortia igual, feia la meva vida. Com ara. Perquè tingui càncer no he deixat de ser jo, no ho he volgut. Intento fer vida normal».

Com la diarrea persistia i alguna cosa no acabava de rutllar, finalment li van fer la prova de la sang a la femta. Efectivament, va aparèixer sang oculta. El següent pas va ser fer-se una colonoscòpia, i a partir d’aquí tot es va accelerar.

Els cabells no li ha caigut. Porta mitja cabellera. «La doctora ja em va dir que no cauria, però sí que el tinc més prim. Hi ha càncers que fa que et caigui de seguida».

Assegura que al llarg de tot el procés hi ha moments durs, sobretot al principi, «però has de ser fort, si no, t’enfonses». Explica que quan li van confirmar el diagnòstic «em va passar tota la vida pel davant». La seva germana la va acompanyar a la consulta, i de cop i volta «vaig veure que estava plorant. Per què plores? M’ha tocat», li va dir.

Continua explicant que «el primer que demanes és: quant em queda? Suposo que ho pregunta tothom. Em van dir que no em precipités, que es podien fer moltes coses. Espero que vagi bé».

Comenta que amb l’experiència que viu li ha canviat la percepció de la vida. «Ho veus diferent. Veus que has de viure més i voler fer les coses que volies fer abans, però que vas deixar. Si pots, és clar». De la família comenta que fa tots els possibles perquè no pateixin. «No em veus?». I sí, ningú no diria que pateix un càncer.

Ara haurà d’afrontar una nova prova: la intervenció quirúrgica un cop acabi la quimioteràpia la mateixa nit de Nadal. Si tot va bé l’operaran el gener vinent. S’ho agafa amb respecte. «Em fa més por que el tractament. Ara vas fent, veus les coses, et diuen que faci això i ho fas... Però l’operació no saps com sortirà. Prefereixo no pensar-hi. Ja vindrà. Si em ve al cap ho elimino».