Jaume Riera, pacient amb càncer de pulmó: «Hi ha el que hi ha, quietó en un racó»

«Dimecres em van fer un TAC i va sortir bé. Hi ha el que hi ha. Està quietó en un racó». El que hi ha quietó en un racó és el tumor que pateix Jaume Riera Rovira, de 70 anys i de Manresa de tota la vida. El febrer vinent farà dos anys que va iniciar el tractament per un càncer de pulmó. Recorda la data exacta: un 14 de febrer, dia de Sant Valentí.

Casat - remarca que aviat farà 45 anys- amb un fill i dos nets, porta 27 sessions de quimioteràpia i «he d’arribar a les 30. Després la doctora que em porta em diu que hauré de fer controls». Vital, rialler i xerraire, explica que físicament es troba bé i que porta una vida activa. «Vaig a buscar els nens a l’escola» i fins fa poc tenia un hort que «penso que ja tornaré a agafar si passa tot això». Rebla que «de tant en tant penses en el que tens, però bé, com que no dona símptomes... La químio, però, no perdona».

Tot va començar amb un constipat molt fort, «i quan respirava em feia mal al costat». Al CAP li van fer una radiografia «i l’endemà la metgessa de capçalera em va dir que anés a urgències de l’hospital, que no ho veia massa clar, i que ja havia enviat un informe perquè se’l miressin». Després de fer-li diverses proves «em van dir el que hi havia. Et cau el món a sobre. És dur. Al principi és dur perquè has sentit a parlar tota la vida dels càncers, del mal dolent, i ara et toca a tu. Però has de tirar endavant i que sigui el que Déu vulgui. Per ara, bé».

Riera és exfumador, i «tot ajuda, però més aviat m’han dit que pot ser a causa dels productes químics que feia servir treballant de pintor de cotxes».

Pensa que «no és el mateix que et diguin que tens un tumor amb 30 o 40 anys, que quan en tens 70. Sí que hi ha qui marxa de pressa, però hi ha qui aguanta una mica. Si podem aguantar com ara, i amb el servei excel·lent que dona Althaia, estarà bé».

Comenta que la seva dona «pateix molt», i els altres «també hi deuen pensar, però potser ho amaguen». Explica que davant una vivència d’aquest tipus «veus la vida d’una altra manera. No es tracta de passar de tot, però t’agafes les coses amb més calma i més tranquil·litat».

Riera és soci del Bàsquet Manresa, i sempre va al pavelló a veure els partits. Menys el de dimecres contra el Cedevita, lamenta, perquè va ser un dels millors partits del conjunt manresà. «No en tenia ganes perquè dimarts vaig tenir sessió de quimioteràpia, dimecres em van fer el TAC, i estava una mica tou. Ens vam quedar a casa ben calentonets i vam veure el partit per a tele». De la broma, diu que els àrbitres no comencen el partit si no hi són.

Riera acaba dient que «dia passa any empeny, i el que vingui ja arribarà», i que el que cal és «estimar la família, estar el més a prop possible d’ella i no fer mal a ningú».