Manresa guanya habitants que arriben de Barcelona i en perd amb la comarca

La immigració és un tema que des de fa uns anys és en boca de tothom. El que no hi acostuma a ser amb tanta assiduïtat és la migració que més es dona a casa nostra: la interna. Tots els moviments de població que se succeeixen a l’interior de les fronteres d’un país i que tenen un impacte directe en el creixement i el desenvolupament de les viles i ciutats catalanes. I si no, que ho demanin a poblacions com Sant Cugat del Vallès, que des de l’inici de segle ha guanyat gairebé 13.500 habitants, la gran majoria provinents dels barris amb un poder adquisitiu més elevat de Barcelona.

Manresa no n’és una excepció. Segons les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) presentades pel geògraf i demògraf nascut a Olesa de Montserrat, Jordi Bayona, el saldo migratori de la capital bagenca és positiu amb totes les poblacions de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, però negatiu amb la gran majoria de la resta de viles de la regió. Vol dir que cada any hi ha molta més gent que va a viure a Manresa de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana que no pas la que marxa de Manresa cap a Barcelona i l’Àrea Metropolitana. Una circumstància que, segons Bayona, «és una tendència que fa temps que s’observa, i que no només passa a Catalunya, sinó que és una realitat global».

Potser per això no es fa estrany llegir que, per primera vegada a la seva història, la ciutat de Manresa hagi superat el llindar dels 80.000 habitants. Les dades fetes públiques per part de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), situaven el cens municipal en 80.692 persones. Tampoc hauria de sorprendre que, en la plana internacional, Tòquio ja no sigui la ciutat més poblada del món, sinó que des d’aquest any ho és Jakarta, la capital d’Indonèsia, amb gairebé 42 milions de persones. Els gairebé 33,5 milions del nucli urbà japonès també han estat superats enguany pels més de 36,5 milions d’habitants que registra Dacca, la capital de Bangladesh.

Saldo negatiu amb la regió

De la mateixa manera que en la majoria dels països del món la gent marxa de les grans ciutats, aquesta realitat també es repeteix en els nuclis de població una mica més petits, però que són referència a la comarca. En el cas de Manresa, les xifres parlen gairebé per si soles. Des de l’any 2000 fins al 2023, un total de 4.049 manresans han anat a viure a Sant Fruitós de Bages, mentre que només 2.841 santfruitosencs han buscat una casa o pis a la capital del Bages. El que suposa que en gairebé un quart de segle, Manresa ha perdut 1.208 persones de manera neta amb Sant Fruitós.

Les xifres són gairebé clavades si el que es fa és comparar aquestes dades amb una altra població bagenca que, com Manresa, registra un nou rècord de població: Sant Joan de Vilatorrada. En aquest cas, i mantenint el mateix horitzó temporal de 23 anys, les xifres revelen que 3.509 manresans van canviar la seva residència a Sant Joan. En canvi, la xifra de santjoanencs que van decidir canviar el seu domicili a Manresa va ser de 2.993. De nou, el saldo migratori de la capital bagenca és negatiu, ja que en aquests anys ha perdut un total de 516 persones.

En canvi, la relació de Manresa amb Barcelona és clarament favorable a la capital bagenca. Des de l’inici de segle la capital del Bages ha rebut 6.594 barcelonins, i només ha deixat marxar 5.063 manresans. El que suposa un saldo net de 1.531 persones. En els darrers anys, a més, s’observa que cada vegada hi ha un nombre més elevat de ciutadans provinents de municipis del segon i tercer cinturó. En canvi, els manresans que canvien de municipi ho fan en altres viles de la comarca. Un moviment residencial que fa uns anys tendia a ser precisament cap a Terrassa o Sabadell.

Una nova societat

Per entendre el perquè de les xifres anteriors, cal tenir en compte que ara mateix ens trobem en un context en què els desplaçaments poblacionals són molt recurrents. Tant, que la xifra de persones que canvien de domicili cada any a Catalunya ronda les 275.000. De fet, si ens centrem en Manresa, les dades de l’Idescat reafirmen aquesta realitat, ja que al voltant del 21% de la població que hi viu no ha nascut a la capital bagenca. És a dir, un de cada cinc veïns.

I les raons per les quals es dona aquesta mobilitat interna són gairebé infinites. Segons les respostes que donen els veïns que han canviat de municipi, la principal és la millora de la qualitat de vida. Jordi Bayona apunta també a «situacions que fa un temps no es donaven, com les separacions en edat adulta o les jubilacions primerenques».

No hi ha un «èxode urbà»

Una de les primeres preguntes que va voler respondre Bayona durant la xerrada era precisament la que en responia el títol: Podem parlar d’èxode urbà? Les migracions residencials a Catalunya. Una qüestió que, com va explicar, «va sorgir després que diverses persones del món del periodisme em preguntessin precisament per si a Catalunya es vivia un gran èxode urbà». La resposta del demògraf olesà és acadèmicament clara: «No vivim un èxode urbà, ja que, per norma general, la gent marxa de Barcelona, però ho fa per anar a viure a altres ciutats, no als pobles petits i rurals».

Aquesta realitat conviu, com no podia ser d’una altra manera, amb la situació econòmica i social del dia a dia. Principalment, l’econòmica, perquè les gràfiques de migracions internes demostren que, en els períodes de bonança econòmica, la població de les grans ciutats tendeix a desplaçar-se a nuclis poblacionals mitjans.

«Fa uns anys creixia la segona corona (Sant Cugat ha sumat 13.466 persones en aquest segle), però cada vegada hi ha una tendència més clara que creixin municipis d’una tercera corona metropolitana com Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès o Calafell (aquesta darrera ha guanyat en 23 anys 12.188 habitants)», explica Bayona. Aquests moviments migratoris interns només han sofert alteracions durant els períodes d’important recessió econòmica.

Subscriu-te per seguir llegint