"El comerç de Manresa està bé, però ha de fer autocrítica"

És la tercera generació d’un negoci tradicional que ha hagut d’evolucionar. De vendre i distribuir vi barat a doll, l’establiment de la família Tomasa al centre de Manresa ha passat a ser un enorme mostrador de marques de tota mena de licors. El seu responsable, Joan Tomasa Garroset (Manresa, 1956), comerciant i sommelier, defensa l’especialització de les botigues i participa en el teixit associatiu de la ciutat com a membre de les juntes de la UBIC i del Montepio.

Què en queda del negoci que va obrir l’oncle del seu pare el 1917?

En queda molt, però si veiessin el que fem ara ens dirien que ens hem tornat bojos. Abans es guanyaven bé la vida repartint sifons i vi, que se’n consumia molt perquè n’hi havia a totes les taules, i fins i tot el licor es veia a granel. Però a partir dels anys setanta el consum va caure radicalment, i poc després van arribar les grans superfícies. Sort que vaig fer un cop de timó i vaig optar per diferenciar-nos i competir a base de qualitat.

Però les tines encara presideixen la botiga, i es manté l’olor tan característica

Sí, les conservo a la vista encara que estiguin buides perquè són l’essència de casa nostra, i l’olor ve de les tines de vins dolços que encara venc a doll i que tinc a la rebotiga.

Abans el licor era ‘cosa de hombres’. Ara, es cosa de què?

De tothom. El canvi és radical: abans beure coses fortes era de mascles i per a les dones hi havia begudes suaus i finetes; ara és molt habitual que sigui a l’inrevés. També és veritat que, abans, les coses no eren exactament com semblaven: hi havia dones que triscaven molt, i recordem que prenien Aigua del Carme, que tenia 80 graus. Allò era una bomba!

L’alcohol és el combustible d’una addicció terrible. Ho té present?

No gaire, perquè el client que tenim nosaltres beu per gaudir-ne en moments especials, no per emborratxar-se. Els addictes no compren aquí. Van als supermercats barats.

La prohibició de la publicitat s’ha notat?

Nosaltres no gaire. Hi ha coses que es posen de moda i coses que passen, però normalment no depèn de la publicitat.

Què està de moda ara?

La fal·lera pels gintònics ha fet créixer molt el consum de ginebra, però ara ja va de baixa. Va ser una bogeria; hi posaven tantes coses que, més que gintònics, semblaven macedònies. Ara el que està pujant molt és el vermut. I també ha caigut molt en gràcia l’Aperol. Un altre cas: un vi blanc dolç de la Rioja que es diu El marido de mi amiga. I a Barcelona està molt de moda el vodka amb tònica, però sembla que cap aquí dalt no acaba d’arribar.

I una moda que hagi passat del tot?

Els brandis. Sobretot els econòmics. I el cigaló ja no es porta. Deu ser perquè ara la gent que està treballant no vol que li pugi al cap, i també pel preu; abans tot això era molt barat; ara ja no. I el que és una llàstima que estigui completament desprestigiat és el vi dolç andalús. N’hi ha de boníssims.

El vi català no és el més venut a Catalunya i el vi del Bages no és el més venut al Bages. A la seva botiga com va?

És diferent. El del Bages el venem molt bé, i és lògic perquè se’n fan de molt bons. És un dels més venuts juntament amb Montsant i Terra Alta. Després vindria Priorat, Rioja, Empordà i Ribera . El boicot als productes catalans durant el procés hi va ajudar; hi ha gent que va reaccionar fent el mateix a l’inrevés.

Quina és l’ampolla més cara que té?

És un Petrus, de Bordeus, que val 4.500 euros. Em van deixar visitar-ne els cellers i és el súmmum, fan les coses tan bé que ha de ser un vi caríssim. Tant com més de quatre mil euros potser no s’ho val, però n’he venut: hi ha gent amb un nivell econòmic altíssim a qui li va bé per fer un regal molt especial.

Per què a Manresa hi ha tantes entitats de botiguers en comptes d’una de forta?

A la UBIC hi hem batallat molt temps i no trobem la solució. No acabem d’aconseguir que es vegi que el que fem és útil. El botiguer tendeix a ser individualista i es vol fer les coses ell mateix amb els de més a prop. La UBIC intenta ser un paraigües que aculli totes les associacions més petites, però és difícil.

El comerç de Manresa necessita molt algú que el defensi?

De problemes n’hi ha a tot arreu i l’Ajuntament podria ajudar més. Seguretat, neteja, mobilitat i aparcament podrien millorar.

Vostè és a tocar del carrer Guimerà i afectat per les obres. Com ho veu?

Jo ho veig bé, necessari. Les zones comercials són de vianants a tot arreu, tancades durant unes hores. En el que no estem d’acord és en el cost, ens fan pagar massa.

La remodelació pot ser un revulsiu?

Pot ser-ho, perquè el lloc i l’entorn influeixen en com van les botigues. Però, encara que hi ha qui s’enfada, jo dic sovint que és més important ser competitiu. El comerç manresà està bé, però ha de fer autocrítica. Al carrer Sant Miquel hi ha tres botigues que van molt bé: el forn, l’herboristeria i la bacallaneria. L’Abacus es va posar en un lloc que semblava dolent, però funciona. A més de queixar-se de l’aparcament el botiguer ha de reflexionar sobre el seu negoci. I no mirar tant a Vic: sí, la plaça de l’Ajuntament i l’entorn estan bé, però si surts d’aquell tros està pitjor que Manresa, que té nuclis de comerç per tot arreu. I pel que fa a l’aparcament: al centre de Vic s’aparca, sí, però pagant, i el Sucre està un bon tros lluny. Comparant les dues ciutats, Manresa no està pas malament.