Cinc testimonis de la regió que viuen a l’estranger expliquen com viuen el retrobament amb la família per Nadal: "Quan torno a Manresa em sento com a casa"

Hi ha moltes maneres de viure el Nadal. Per a alguns, aquestes festes desperten il·lusió i prometen uns dies de descans. Per a altres, són dies feixucs per l’excés de menjars i regals. Però també hi ha qui viu lluny de casa i aprofita aquestes dates per tornar, retrobar-se amb els seus i reconnectar amb els llocs i les tradicions que van formar part de la seva infantesa. En aquest reportatge descobrim com viuen el Nadal aquelles persones nascudes a la Catalunya central residents a l'estranger que decideixen comprar un bitllet de tornada per reunir-se de nou amb amics i família.

Els motius que els van empènyer a marxar són diversos. Alguns ho van fer moguts per la curiositat i les ganes d’explorar el món més enllà de l’entorn que coneixien. D’altres buscaven més oportunitats o un futur professional més estable davant les dificultats de guanyar-se la vida amb dignitat al seu país. També hi ha qui va marxar pensant que només seria una estada temporal i va acabar arrelant en un nou lloc que ara també és casa seva.

Malgrat les diferències, tots comparteixen la necessitat d’escurçar, encara que sigui per només uns dies, la distància amb la família i deixar enrere les pantalles. Tornar a viure aquelles sobretaules que s’allarguen, amb el tió i l’emoció d’obrir els regals amb els seus. La majoria coincideix en el desig de viure el Nadal tal com ho feien de petits i, en alguns casos, transmetre aquestes tradicions als fills perquè, encara que visquin a quilòmetres de distància, sàpiguen d’on venen i quines són les seves arrels.

Oriol Obradors, navassenc resident a Cambridge: "Tenim un tió a Catalunya i un altre a Cambridge"

«Sempre procuro tornar per Patum i per Nadal», explica Oriol Obradors (1983), navassenc establert a Cambridge, on treballa com a veterinari de cavalls. «Viure aquestes festes amb la família significa molt. A Anglaterra no tenen tradicions tan arrelades com el tió», diu. De fet, els seus dos fills, la CeCe i el Roc, de 4 i 2 anys, tenen un tió a Cambridge i un altre a Catalunya. «És difícil quan intenten explicar a l’escola què és el tió, però a tothom li agrada molt», assegura.

Els dos infants van néixer a Anglaterra, on Obradors es va traslladar l’any 2011 després d’estudiar Veterinària i confirmar que el món dels cavalls era la seva vocació. «La meva companya és anglesa i jo volia dedicar-me als cavalls, i aquí hi ha molta tradició. En principi havia de ser per tres anys, però m’hi he acabat quedant», explica. Actualment, treballa al centre Fellowes Farm, situat a Cambridge. «A Catalunya no podria fer aquesta feina, ni pels horaris ni pel sou, i aquí puc tenir una vida familiar molt bona».

Tot i haver-se acostumat als horaris i a la puntualitat anglesa, troba a faltar el sol, les muntanyes dels Pirineus i, sobretot, tenir els avis més a prop. «Tot i això, som afortunats perquè estem a prop de l’aeroport i en dues hores de vol som a Barcelona».

Aina López, saxofonista manresana establerta als Estats Units: "Des que vaig marxar a Boston, tot ha passat molt de pressa"

És el primer Nadal que la saxofonista manresana Aina López (2002) torna a casa després de marxar a Boston per estudiar a la Berklee College of Music. «És curiós perquè vaig marxar a finals d’agost i han passat moltes coses i molt ràpid, però estic molt agraïda de poder tornar», explica la jove, que aquest any va ser mereixedora del premi Tendències Regió7 per ser una de les joves promeses del jazz i la música moderna.

Des de petita, s’ha sentit interpel·lada per la música, ja que els seus pares, tots dos músics, li van transmetre la seva passió. Per això, estudiar a Boston és com un somni fet realitat. «És una escola amb unes possibilitats infinites i, a més, als Estats Units hi ha una comunitat afroamericana molt gran i és molt interessant veure com viuen la música. És un intercanvi cultural constant del qual aprens moltíssim».

Tot i l’experiència enriquidora, reconeix que hi ha moments que s’enyora. «És complicat començar una vida nova, fer nous amics i els primers mesos són complicats». Ara tindrà uns dies per retrobar-se amb els seus, descansar i preparar nous projectes. Al gener viatjarà a Nova Orleans amb Hip Horns Brass Collective, amb qui ha gravat el seu últim disc, i anuncia que amb el duet Aina&Eric estan treballant per treure música ben aviat.

Albert Franch, sallentí establert a Hèlsinki: "Quan tornes, sents una barreja d'emocions"

«Quan tornes sents una barreja d’emocions», descriu el sallentí Albert Franch, establert a Hèlsinki, Finlàndia, on regenta tres restaurants i ha format la seva família. «Hi ha moments molt bonics de retrobament amb la família i de passar temps amb gent que normalment no veus, però alhora hi ha aquest sentiment estrany de tornar al mateix lloc quan tot ha canviat i tu també has canviat».

Fa setze anys que va marxar a viure a l’estranger. Primer ho va fer amb una estada a Tailàndia, on va treballar en l’àmbit de la pastisseria i, més endavant, es va establir a Finlàndia, on inicialment s’hi havia de quedar un any, però ara ja en fa catorze. Allà va conèixer la seva dona i també els dos socis amb qui va fundar Nolla, considerat un dels restaurants més valorats d’Hèlsinki per la seva proposta de cuina i de residu zero. Amb els socis també comparteix dos locals més, Elm i el bistró-forn Nolita.

Des que va tenir els seus fills, procura tornar per Nadal «perquè coneguin tradicions com fer cagar el tió i una cultura i una llengua que formen part de la seva identitat». De fet, explica que quan torna s’adona de la ràpida evolució del llenguatge: «Jo parlo el català de fa setze anys i la gent utilitza altres expressions. Fins i tot em diuen que parlo com un iaio», assegura.

Ferran Fitó, biòleg manresà establert als Països Baixos: "Quan torno a Manresa em sento com a casa"

«Tornar per Nadal vol dir gaudir de la natura i, sobretot, sentir-me com a casa», explica el biòleg manresà Ferran Fitó (1993), establert a la ciutat de Wageningen, als Països Baixos, des de fa 11 anys. Fitó va descobrir el país arran d’una estada Erasmus mentre estudiava Biologia, i l’ambient que es respirava a la universitat el va convidar quedar-s’hi. Aquest Nadal, però, podria ser l’últim que hagi d’agafar un vol de retorn, ja que té previst tornar el febrer. «Viure fora et dona perspectiva, però, fent balanç, veig que el que tinc a Catalunya és més important del que tinc aquí».

Després de més d’una dècada al país, destaca que «els Països Baixos són un lloc molt còmode, on els salaris són bons, i les infraestructures funcionen, però es troba a faltar el fet de tenir una xarxa social». Segons explica, és un país, «amb moltes oportunitats, però on costa més construir amistats amb qui mantenir una relació activa». Més enllà de l’aspecte social, Fitó, que ha treballat al NIOO, l’Institut Holandès de Recerca Ecològica, vol continuar desenvolupant la seva carrera professional en l’àmbit de l’ecologia, amb una feina més vinculada al treball de camp i en un entorn on l’idioma no sigui un impediment per avançar. «El que em motiva és la conservació d’hàbitats. És l’àmbit en el qual m’agradaria contribuir».

Arnau Bergas, nascut a Manresa i estudia a Milà: "Si no pogués venir per Nadal, se’m faria dur"

Des que va arribar a Itàlia, el manresà Arnau Bergas (2002) ha descobert que en italià Pare Nadal es diu «Babbo Natale» i que hi ha tradicions pròpies com la celebració de Santa Llúcia. En canvi, costums com l’arribada dels Reis Mags o menjar canelons per Sant Esteve els resulten llunyans. «Tot i això, la part de reunir-se amb la família no canvia», assegura. Gairebé un any i mig després d’haver començat un màster en Telecomunicacions a Milà, té clar que aquest any agafarà un vol aquest mateix dissabte per celebrar el Nadal amb els seus. «Tinc companys de Sud-amèrica que ho tenen molt més complicat per la distància, i la veritat és que a mi se’m faria molt dur si no pogués venir».

Bergas es va traslladar a Itàlia el setembre del 2024 amb l’objectiu de canviar d’aires. «Havia fet tota la carrera a Barcelona i em feia il·lusió viure noves experiències». En el moment de marxar, diu que hi havia tants estímuls que gairebé no va ser conscient de la distància amb la família, «però és quan pares i tens moments de calma que t’adones que trobes a faltar ser a casa i aquella familiaritat». Tot i això, assegura que ha trobat catalans, espanyols i gent d’altres parts del món amb qui ha fet amistat. Si pensa en el futur, li agradaria tornar, però no descarta seguir el seu instint explorador i descobrir més països.

Subscriu-te per seguir llegint