Tres veïnes recorden els orígens de la Font: "Al principi marcàvem una creu a la porta de casa per no desorientar-nos"

«La nostra vida és el barri». Així ho resumeix Pepi Aragonès, una de les veïnes de la torre 9 de la Font dels Capellans de Manresa. Va ser una de les primeres persones que hi va arribar, quan tot just s’acabaven de construir aquelles torres que enlairaven la vista cap al cel i prometien noves oportunitats per a moltes famílies vingudes d’arreu de l’Estat. «Quan van estrenar aquestes torres, també vam estrenar la il·lusió per una nova vida», explica una altra veïna, Maria Alba Sánchez, de la torre 4.

Molts dels residents que hi viuen des dels inicis encara tenen ben present el dia de la inauguració de les torres, amb la presència dels aleshores prínceps Juan Carlos i Sofia. «Ells mateixos ens van donar les claus i, un cop vam entrar als pisos, la gent ja va començar a fer vida al barri», recorda Merche Zurita, veïna de la torre 9.

La Obra Sindical del Hogar va construir uns 824 habitatges com a part d’un projecte de renovació i remodelació urbana durant la dècada dels anys setanta, amb l’objectiu de donar resposta a la demanda d’habitatge que hi havia per l’arribada de població d’altres punts de l’Estat espanyol.

Aquella nova barriada, que naixia amb la construcció de les torres, va rebre el nom de la Font dels Capellans en record d’una font que hi havia a la zona. Segons expliquen els veïns, era un punt habitual de parada dels capellans que, després de dir missa, sortien a passejar a la tarda pels voltants de la ciutat seguint la ruta de les fonts de Manresa. Tal com recull un article del portal web Històries manresanes, popularment ja es coneixia aquell indret amb aquest nom, que va acabar sent l’oficial.

Per poder-hi entrar a viure, es va organitzar un sorteig per assignar els pisos. «Quan vam saber que ens havia tocat, la meva mare va deixar de pagar la casa on vivíem i vam venir cap aquí», recorda Aragonès. Encara conserva a la memòria l’enrenou familiar que va suposar el trasllat, però també la il·lusió amb què ho van viure.

Per a molts veïns, instal·lar-se al barri va significar un pas endavant, tot i que els primers anys no van ser fàcils. Els qui hi van arribar en aquell moment recorden un entorn molt diferent de l’actual. «Quan jo vaig venir, els carrers eren de terra, no hi havia voreres ni parc, només quatre gronxadors», rememora Zurita.

De fet, els veïns van haver de lluitar durant anys per aconseguir serveis i equipaments bàsics. Aquesta reivindicació constant va afavorir la creació de l’Associació de Veïns, que durant dècades ha impulsat activitats per fomentar la vida comunitària i que encara avui té un paper clau en la convivència al barri.

Escales infinites

Una de les anècdotes d’aquells primers temps és el cansament de pujar i baixar escales quan encara no hi havia ascensors. Arribar fins a casa podia ser tota una aventura. «Recordo perfectament els esforços per pujar els mobles a peu, perquè no hi havia ascensor», explica Zurita, que també evoca les apagades de llum, quan tocava recórrer escales amunt i avall per comprovar si el problema venia de la xarxa elèctrica.

Els primers mesos, viure en una comunitat tan gran i en torres tan altes també generava certa desorientació. Alguns veïns van haver d’improvisar solucions per assegurar-se que no s’equivocarien de porta. «No hi havia ascensor i no havíem viscut mai en un edifici tan alt. Com que encara no estaven pintats els números de les plantes, per no perdre el compte mentre pujàvem, vam fer una creu a la porta per saber on vivíem», explica Aragonès.

Després de rememorar aquestes anècdotes, els veïns coincideixen a dir que a la Font dels Capellans hi han viscut alguns dels millors anys de la seva vida. «Aquí he viscut el naixement dels meus fills, el casament de la meva filla, els dinars de Nadal i tantes estones en família», recorda Zurita. «Jo hi visc des dels 16 anys. Aquí vaig conèixer el meu marit, he passat molts els estius al parc, he viscut les festes…», afegeix Sánchez.

Dins de cada pis s’hi han acumulat mil i una històries. Tot i el pas del temps, cinquanta anys després, la Font dels Capellans continua plena de vida i segueix marcant el paisatge i la memòria de la ciutat.