Francesc Martí, metge: «Ara venen a la consulta joves amb un diagnòstic que els ha fet el ChatGPT»

Amb 42 anys d’exercici, 41 de consulta privada, 36 exercint exclusivament com a metge particular, i 25 anys al Centre Mèdic del Bages, Francesc Martí és un dels facultatius en actiu amb una trajectòria més llarga a Manresa. Defensor acèrrim de la medicina d’escoltar i tocar, el creixement de l’atenció mutual ha fet que hagin passat per les seves mans milers de pacients que valoren la seva experiència.

La majoria de metges privats també atenen a la pública. Per què vostè no?

Hauria pogut compatibilitzar les dues coses, però no vaig tardar gaire a tenir molta feina al meu consultori, i vaig decidir que hi dedicaria tot el temps. A la teva consulta la gent hi ve perquè et tria, no perquè li ha tocat, i vaig veure que això és més satisfactori. Ei, que la pública està molt bé, sort en tenim! Però treballant pel meu compte m’organitzo les hores i dedico a cadascú el que em sembla. Valoro molt la llibertat. I si ho fas bé, la gent t’ho agraeix.

Havia tingut una mala experiència fent atenció pública a la Clínica?

No, simplement és una altra manera de fer, amb uns condicionants que, de vegades, poden ser cotilles que no et deixen fer les coses a la teva manera. Jo soc un metge vocacional, faig aquesta feina perquè m’agrada. I el que més valoro és poder-la fer com crec que puc servir millor el pacient.

Amb un 40% de població pagant una mútua, el nostre sistema de salut és gratuït i universal, o hauria de tenir un altre nom?

Les mútues haurien de ser complementàries, com passa a Alemanya, per exemple. Si tens una renda alta la seguretat social et cobreix una part i la resta l’has de complementar; si tens una renda baixa, ho paga tot. Aquí, en la pràctica, el que passa és que hi ha molta gent que paga la sanitat dues vegades. I cada vegada són més. Als llocs on no funciona la pública les mútues creixen.

Quan es parla sobre sanitat no s’acostuma a tenir en compte què passaria si, de cop, tothom que té una mútua anés al CAP.

Passaria que la pública estaria molt més col·lapsada i seria inviable. No hi ha prou diners, no hi ha prou personal... Cada cop notem més que la gent ens ve perquè a la pública tot va molt lent. I a Manresa tenim una bona sanitat pública, no és pas que aquí ens puguem queixar més que a altres llocs.

S’acostuma a dir que la gent va a l’atenció mutual per les coses menors i a la pública pels problemes greus. És així?

Hi ha certes patologies molt complexes que només es poden atendre als grans hospitals públics que tenen tecnologia punta, però també hi ha hospitals privats de Barcelona on es pot anar amb una mútua que poden atendre casos molt greus. Ja hi ha poques coses que només es poden fer bé a la Vall d’Hebron, Sant Pau o el Clínic.

L’atenció amb mútua no comença a estar també molt congestionada?

Sí. Encara és més ràpida, però sí. El problema és que fa anys que no es troben metges per a la pública i ara ja tampoc se’n troben per a la privada. Els que podrien no volen perquè ja no són com els d’abans. Ja no accepten treballar com la meva generació. Volen més temps per a ells. No els podem culpar; potser els que ens hem equivocat som nosaltres! Jo hi disfruto i no em sap greu fer moltes hores, però he d’admetre que la seva opció és molt respectable.

És generacional, o hi ha altres raons?

Jo crec que és generacional. No és pas que tinguin falta d’empatia amb el pacient o que els importi menys el que fan, però volen un plantejament més de funcionari. Si hi ha un pacient per atendre, a mi no se m’hauria acudit mai dir «a mi no em toca»; o «ve fora d’horari? No l’atenc». Ara això és normal.

El públic també ha canviat i ja no veu als facultatius com ‘el senyor metge’.

Sí, això es va acabar fa anys. També és una mica culpa nostra. Primer ens vàrem treure la corbata, i ara ja es pot arribar a veure algú amb pantaló curt i xancletes. És còmode, però afecta la imatge. També tenim un perfil de metge molt especialitzat en una sola cosa i amb menys bagatge cultural, menys capacitat per veure les coses globalment. Tot ajuda que se’ns consideri d’una altra manera. Un altre factor és que abans els ciutadans veien el metge com l’únic que tenia els coneixements que el podien ajudar. Ara no tant.

Ara poden recórrer al Dr. Google.

Ara venen joves amb un diagnòstic fet pel ChatGPT. Tinc pacients que quan els dic, «bon dia, què li passa» em responen «tinc aquesta malaltia». I jo: tornem a començar: «bon dia, digui’m què li passa» (riu).

Però la IA ajuda? Ajudarà?

Sí, és clar, però veure el pacient, observar com camina, com et parla, escoltar què t’explica... Això ho has de fer tu. Fins i tot tenint molt ull clínic s’ha de fer un procés: demanar i explorar. M’arriba gent que em diu: tenia mal de panxa i m’han fet un TAC. Molt bé: algú li ha tocat la panxa? No. Li han preguntat com menja, què li passa quan menja? No. Però ja venen amb el TAC. Això no pot ser. La base no ens la podem saltar. Escoltar i tocar és el fonamental per molta tecnologia que hi hagi.

El preocupa que hi hagi per tot arreu consells mèdics i coses per prendre?

Sí, un dels problemes més grossos que tenim ara és tota aquesta teràpia complementària que ens colen sense cap registre sanitari. La gent pren encantada de la vida col·lagen, magnesi, i tota mena de coses. Als Estats Units hi ha una alerta sanitària pel risc de malalties provocades pels suplements que posen de moda les xarxes socials.

Si l’atenció mutual es satura, serà inevitable que creixi l’atenció privada pura?

Això genera un problema. Què fem? Prioritzem el que paga per sobre del que ve d’una mútua? Ha de tenir accés abans? Això no hauria de passar. Sé que passa, però jo no ho veig bé. Un altre tema és que la medicina de mútua està molt mal pagada i hi ha gent que fa números i per guanyar cinc euros per visita no li surt a compte.

En més de 40 anys ha vist evolucionar el que preocupa els pacients?

El que preocupa és la incertesa. I el que es busca és resoldre-la el més ràpid possible. Això no ha canviat. Sí que ha canviat la relació amb el metge de la gent jove, pel que deia abans: es pensen que les coses se les poden solucionar ells i costa més convèncer-los del que han de fer.

També ha canviat molt la sanitat de Manresa, que abans tenia tres hospitals.

Sí, Manresa era una de les ciutats on s’anava més al metge perquè hi havia molta oferta. Estant a la Clínica m’havia arribat a trobar amb un pacient que havia estat abans als altres dos serveis d’urgències de la ciutat i no l’havia convençut el que li havien dit. Això ja no es pot fer, però segurament encara es manté una mica aquella inèrcia. La cultura sanitària ha millorat, però tampoc no tant. Continua havent-hi gent que es fa visitar per una mica de tos i mocs. Una mica de formació sanitària a les escoles estaria molt bé.

La Medicina cada cop està més especialitzada. Li hauria agradat aprofundir en alguna cosa?

No, a mi m’agrada veure el pacient com un conjunt. Penso que és importantíssim tenir un bon metge de família que vegi més enllà del ronyó o del pulmó. Un especialista tendeix a no veure el que passa a l’òrgan del costat. En Medicina tot està connectat, i necessites un coordinador. Aquesta funció de l’internista s’hauria de revaloritzar.

Un consell per a un metge debutant?

Que sigui empàtic i que es posi en el lloc del pacient.

Veure passar tot el dia gent fotuda i preocupada t’acaba modelant la personalitat?

Al principi pateixes, però vas formant una cuirassa. Jo m’implico en els casos, però sé que la implicació ha de tenir un límit, perquè si no acabaria malalt. Veus passar gent que ha tingut molt mala sort; gent que es cuida, però les coses no li van gens bé. Això sap greu.

En quin percentatge diria que som responsables de la nostra salut?

Del tot. Fora de la genètica, en som completament responsables. De vegades se li passa la responsabilitat al metge, però el metge el que fa és orientar i ajudar; cuidar-se és cosa de cadascú.

I estar bé no és subjectiu? El mateix dolor es pot viure de moltes maneres.

Sí, depèn molt del caràcter de cadascú. Si tens mal de panxa pots pensar que ja em passarà o et pots capficar i anar a urgències. Jo crec que viuen més els primers.

Fart de que li facin consultes a cada dinar amb els amics o a la cua del supermercat?

La meva resposta quan em pregunten és: si tenint totes les dades de vegades m’equivoco, realment vols un diagnòstic ara i aquí? I s’ha acabat la consulta (riu).