El mapa que obligava Vic a casar-se amb Manresa

Després de nou mesos de treball en l’ombra, l’esperat informe sobre una nova ordenació territorial per a Catalunya treia el cap. Regió7 n’avançava l’essencial. Estava a punt de muntar-se un sacramental de grans dimensions.

L’any 2000, vint anys després de la recuperació de la Generalitat, l’organització territorial de Catalunya tenia molts temes pendents. S’havien creat les comarques i els corresponents consells comarcals, però no acabaven de ser percebuts com gaire útils; les províncies, vistes històricament amb antipatia pel catalanisme, estaven més vives que mai; i la reclamació d’un nou estatus territorial per a la Catalunya central i les Terres de l’Ebre ni tan sols no s’havia entomat formalment.

Calia fer-hi alguna cosa que no obligués gaire ningú, i el govern de CiU va decidir crear una comissió que estudiés el tema. Josep Antoni Duran i Lleida, conseller de Governació, va encarregar-ho a Miquel Roca, que va presidir una comissió d’experts integrada per Jordi Bonet i Agustí, advocat; Jesús Burgueño i Rivero, geògraf; Robert Casadevall i Camps, geògraf; Tomàs Font i Llovet, catedràtic de dret administratiu; Josep M. Franquet i Bernis, enginyer agrònom; Enric Lluch i Martín, geògraf; i el manresà Xavier Rubio i Cano, geògraf i demògraf. La comissió va ser creada oficialment pel Parlament el dia 3 d’abril.

Van treballar en silenci durant nou mesos i el desembre el seu informe estava enllestit. Regió7 en va avançar en primícia les principals conclusions, especialment les referides a la futura articulació de les comarques centrals. El diari va titular a portada «La proposta de nou mapa català preveu una regió central amb seu a Manresa». I només amb aquesta brevíssima síntesi, a Vic van caure llamps i trons.

El mapa de regions traçat per la Generalitat republicana, que mai no va arribar a aplicar-se, però que havia estat la referència en aquesta matèria des dels anys trenta, preveia la creació d’una regió central que, en el mapa imprès per la conselleria d’Indústria, portava el número VII, fet que va inspirar el nom d’aquest diari. Però hi havia una segona regió en aquest territori, la VI, que incloïa Osona, el Ripollès i la Cerdanya, amb seu a Vic. La proposta de la comissió situava Osona amb el Bages i l’Anoia, i això per al vigatanisme recalcitrant, sempre aterrit per la possibilitat de ser ‘xuclat’ per Manresa, era un anatema intolerable. Vic volia, de totes totes, ‘la seva vegueria’. L’informe desil·lusionava també el pirineu lleidatà, que no tenia la seva pròpia circumscripció si no que esdevenia una mena de sotsvegueria. Sí que es contemplava la creació de les Terres de l’Ebre, que tothom donava per descomptada.

L’editorial d’aquest diari va qualificar el document de «raonable» i «bon punt de partida», alhora que subratllava que «Manresa hi és prevista com a seu institucional de la regió central, cosa que pot aixecar butllofes però que, raonablement, no té alternativa possible». No hi va haver gaires reaccions per l’estil. La creació d’algunes noves comarques, com el Moianès i el Lluçanès, va rebre algun aplaudiment. Poc més.

A la revolta vigatana i a la de les terres pirinenques se n’hi va afegir una altra de més general quan l’informe va ser presentat uns dies després i es va descobrir que l’anomenada comissió Roca proposava que tots els municipis de menys de mil habitants fossin acomodats en municipis més grans, mantenint la seva identitat però compartint aparells administratius. Això va desencadenar les fúries de dotzenes d’alcaldes i va donar peu a tota mena de titulars exagerats o, directament, incorrectes. El país es va omplir de boicotejadors de la proposta. Si aconseguir que les vegueries substituïssin les províncies era utòpic, pretendre que ho fessin amb aquest clima era un deliri. Però aquesta ja va ser una història per al nou any i el nou segle.