El convent de les Reparadores a Manresa: Les monges van desenvolupar diferents accions socials adreçades als col·lectius més vulnerables

El 1888 es va establir a la nostra ciutat l’orde religiós femení de les Reparadores per iniciativa del bisbe de Vic, doctor Josep Morgades i Gili, en una antiga fàbrica tèxtil edificada ara fa més de dos-cents anys, a l’actual carrer Jacint Verdaguer.

Les monges Reparadores eren monges de clausura i des dels primers temps van ser considerades les monges més aristocràtiques de la ciutat (ho referma l’origen de la seva fundadora i l’entrada al noviciat de moltes noies de la burgesia local i nacional). A més, mantenien un rebuscat perfeccionament del culte de la seva església, una pulcritud en els espais i una organització interna molt organitzada i jeràrquica. Durant molts anys, l’església de les Reparadores va ser per a la ciutat un espai d’adoració eucarística, tant pel nombre d’associacions de laics i adoradors com pel culte sempre obert als fidels.

Però al costat d’aquesta acció elitista van desenvolupar al llarg dels cent onze anys del convent a Manresa diferents accions socials adreçades a col·lectius més vulnerables.

El convent -anomenat Institut de Maria Reparadora - i el noviciat de l’orde - que va ser a Manresa fins al 1927- van començar a funcionar el 29 de juny de 1888 i al cap de pocs mesos, concretament, el 7 d’octubre del mateix any, va començar a funcionar l’escola dominical i l’escola diària nocturna gratuïta per a noies obreres on s’ensenyava a llegir, escriure, cosir, tall i confecció.

El 1913, al cap de vint-i-cinc anys de la seva creació, hi havien passat un total de mil tres-centes cinquanta-nou noies de la ciutat.

Passats deu anys, es va obrir una biblioteca pública per a les diferents congregacions que s’aixoplugaven a la casa amb un important nombre de volums.

El juliol de 1936 el convent i l’església van ser confiscats i la part més gran de l’edifici convertit en asil de vells i desemparats a càrrec del consell municipal, amb el nom de «Casal de la Vellesa» i també en menjador públic.

El 20 d’agost de 1936 es va acordar unificar, d’una banda, les Germanetes dels Pobres i l’Assistència Pública (ex-Reparadores) en una sola institució anomenada Assistència Social i d’una altra la Casa de Caritat i la Casa d’Infants Orfes en una altra entitat que va prendre el nom d’Asil Alberg Selves Carner.

La caiguda de la ciutat de Lleida l’abril de 1938 en mans dels sollevats va fer que Manresa es convertís en un hospital de guerra i l’exconvent de les Reparadores acollís la secció de medicina de l’Hospital de base.

Després del període de la Guerra Civil el convent i l’acció apostòlica de les Reparadores va continuar. Es van continuar fent tandes d’exercicis espirituals al llarg d’una setmana per a dones de la burgesia, principalment barcelonina, que eren anunciats a les pàgines de Vida Religiosa del diari La Vanguardia Española. Sempre s’esmentava el nom del religiós que dirigiria els exercicis i abundaven els jesuïtes seguits de religiosos de la ciutat com mossèn Jacint Boqué, mossèn Joan Oliver, entre altres.

De tant en tant se’n feien per a col·lectius determinats, com ara joves, mestres, vídues, senyoretes majors, senyores casades, joves obreres, aspirants d’Acció Catòlica, senyoretes estudiants, senyoretes de les Congregacions Marianes, etc.

La dècada dels anys cinquanta va ser l’etapa amb major nombre de tandes d’exercicis espirituals. I és que aquesta exaltació religiosa, fomentada pel règim, va assolir la seva esplendor als anys pròxims del Congrés Eucarístic de 1952 que es va celebrar aquell any a Barcelona.

A partir dels anys seixanta, les accions postconciliars i la progressiva laïcització de la societat manresana van fer que el nombre de recessos i exercicis espirituals anessin disminuint i que l’orde de les Reparadores augmentés la seva acció social adreçada a col·lectius no «elitistes».

Subscriu-te per seguir llegint