El futur arribava amb bufetades per tenir línia

La pel·lícula d’Stanley Kubrick havia ficat al cap de dues generacions que 2001 era el futur per excel·lència i, finalment, el futur ja era aquí. Els viatges interestel·lars no s’havien fet realitat, però un giny prometedor anunciava una transformació futurista que es començava a intuir: la revolució d’internet i, amb ella, la revolució dels telèfons.

Encara ressonava l’esclat de l’anomenada bombolla de les puntcom, les empreses que havien anat inflant el seu valor bursari d’una forma estratosfèrica fins que, l’abril del 2000, les cotitzacions van començar a caure brutalment i milers de milions d’euros de companyies com Terra es van fondre com terrossos de sucre, però internet era la paraula de moda i els serveis digitals estaven arribant a les cases a un ritme trepidant. Tant, que no n’hi havia per a tothom qui en volia.

A Manresa, per exemple, les línies de Telefònica que permetien navegar en bones condicions per internet (en els paràmetres de l’època) s’havien esgotat i es preveia que caldria esperar mesos per tornar a tenir-ne de disponibles.

Telefònica havia convertit en digitals les línies començades amb l’entranyable prefix de tota la vida de Manresa, el 872. Després havia fet el mateix amb el 875. Aquesta reconversió havia generat 12.000 línies digitals que ja estaven completament esgotades. Tot seguit, n’havia creat unes 5.000 amb el prefix 877, però també havien volat ràpidament. Resultat: a Manresa i a moltes altres ciutats, el famós 2001 de l’odissea a l’espai naixia amb sequera de línies digitals. Qui volia contractar una línia només podia abonar-se a un 873 o 874 analògic dels que havien anat deixant lliures els afortunats que havien pogut pescar a temps una de les connexions modernes.

Moltíssimes empreses i particulars vivien la situació amb la sensació d’estar perdent un tren que s’escapava. Internet era el rei del debat públic, i tota mena de professionals i experts auguraven que la World Wide Web canviar el món fins al punt que no el reconeixeria ningú. Algunes de les idees que llavors semblaven agosarades produeixen un somriure vistes amb la perspectiva que tenim 25 anys després.

En els mateixos dies en què es publicava que no hi havia línies digitals, Regió7 entrevistava Esteve Calzada, director general de World Online Espanya, la filial peninsular d’una empresa amb seu a Rotterdam que pretenia esdevenir el principal proveïdor d’accés a internet a Europa. Va néixer el 1996 i en aquells moments tenia més de dos milions de clients. Com tantes altres, va acabar absorbida i desapareguda.

Calzada va treure ferro a la gran punxada borsària que havia patit el sector i augurava que la seva empresa seria rendible a partir de la segona meitat del 2001, «a mesura que es vagi aclarint el panorama i no siguem tants a repartir el pastís». Augurava que internet capgiraria la vida quotidiana de tothom i que la disponibilitat de línies es dispararia aviat perquè hi havia inversions molt importants en marxa que farien que Telefonica deixés de ser el proveïdor determinant. Tot i que, en aquell moment, semblava molt agosarat, Calzada deia que «cada cop més s’accediria als serveis bancaris per internet. Hi ha visionaris que veuen possibilitats extremes, amb connexions d’internet als electrodomèstics, però jo no crec que hi hagi pressa per arribar tan lluny».

Preveia que Europa retallaria la distància tecnològica respecte als Estats Units i animava tot el petit comerç a tenir una botiga online: «en lloc de veure-ho com un enemic, cal apropar-s’hi com una oportunitat. I encara hi ha molta gent que hi és molt refractària». Amb raó, diríem ara.

Mentrestant, la botiga manresana Control anunciava el nou ordinador de butxaca de Casio, el Cassiopea EM-555. Enviava i rebia e-mails. Uau.