Com era viure a la residència del convent de les Reparadores de Manresa als anys seixanta?

El convent de les monges de clausura Reparadores fundat a la nostra ciutat el 1888 va anar canviant la seva orientació, d’acord amb els canvis socials, polítics i econòmics de la societat manresana, principalment, a partir del Concili Vaticà II, com altres ordes religioses.

L’arribada de nombroses noies procedents del món rural que venien a Manresa per buscar feina en el sector tèxtil o en el treball domèstic va fer que algunes ordes religioses es plantegessin crear residències a fi de formar i protegir la vida cristiana d’aquestes noies que moltes vegades arribaven soles a la ciutat. Generalment, solien donar també formació a un col·lectiu que presentava un nivell d’instrucció molt baix.

Durant els primers anys del segle, amb l'arribada de treballadors immigrats, per iniciativa d'ordes religioses, ja s’havien obert a la ciutat residències per a noies joves, entre elles les Josefines a la casa Amigant del carrer Sant Miquel i el Sagrat Cor, entre altres.

Però a principis de la dècada dels anys seixanta -amb l’arribada de nombroses immigrants a la ciutat- les monges Reparadores van veure la necessitat de cuidar-se d’aquest col·lectiu.

Aleshores, van condicionar una part de l’edifici com a residència per a noies i dones i el van obrir molt aviat. El nombre de persones que hi residien eren aproximadament una quarantena i es poden classificar en tres grups, segons la seva procedència.

Moltes noies arribaven de pobles del Bages i d’altres indrets de Catalunya; venien a Manresa a treballar a les fàbriques, al comerç o a estudiar –eren més nombroses als anys setanta–i feien vida a les Reparadores. La majoria d’elles el cap de setmana anaven a casa seva.

Un segon grup eren noies que venien soles de pobles rurals d’Andalusia, Aragó o Castella i que també treballaven a les fàbriques tèxtils o treballaven de minyones a les cases de famílies benestants de la ciutat.

Moltes assistien a l’escola nocturna que la mateixa orde havia obert a l’edifici des dels seus orígens, tal com comentarem en l’article anterior.

I un tercer grup eren funcionàries de l’Administració (Correus, Telefònica, Campsa, ensenyament, policia) que eren traslladades a la ciutat i s’instal·laven a les Reparadores mentre estaven destinades a Manresa. La major part procedien de fora de Catalunya.

Era una residència ocupada per moltes noies joves –havien de ser majors de quinze anys– ja que en altres centres residencials de dones de la ciutat hi predominava la gent gran com les Josefines o Casa Caritat, entre altres.

Les residents eren cuidades per dues o tres monges i tenien les habitacions a la primera planta, mentre que la comunitat de monges -de clausura- formada per unes quaranta vivien a part, a la planta baixa i es dedicaven a les seves feines de resar, cosir i treballar en silenci.

Als anys setanta, l’augment del nombre de noies residents va fer que s’ocupessin les dues plantes.

El 1972, va començar una reforma de la planta baixa i els dos pisos, que va consistir a enderrocar la teulada i refer-la de nou i modificar un portal amb façana al carrer de Mossèn Jacint Verdaguer.

Així mateix, estava previst enderrocar un part de l’edifici i aixecar-ne un de nou amb planta baixa i cinc pisos destinats a residència de Promoció Obrera que no es va arribar a fer.

En els primers temps l’horari durant tota la setmana era molt rígid. Es menjava a unes hores fixes i a les deu del vespre tothom havia d’estar a la residència. A mesura que van passar els anys i amb els canvis socials i de costums va augmentar la permissivitat i el grau de tolerància, si bé mai va poder entrar gent de fora.

La casa va acollir també noies treballadores i estudiants a través d’una escola nocturna, on es desenvolupaven activitats de formació, d’ordre social, de treballs manuals i d’altres activitats i on es preparaven per a l’obtenció del Graduat Escolar.

Subscriu-te per seguir llegint