El fenomen dels pisos sense aigua a Manresa

El gener del 2001 el mercat immobiliari de Manresa estava actiu i calent, però estrany. Alguna cosa estava passant, i el símptoma més clar era que cada vegada hi havia més pisos acabats de comprar que no eren utilitzats per viure-hi. Ni s’hi instal·laven els propietaris ni els posaven a lloguer. No tenien ni aigua. Començava a aparèixer el fenomen dels pisos adquirits per convertir diners en totxos. La futura bombolla es començava a inflar.

Segons dades del cadastre, entre 1997 i 1999 a Manresa es van acabar 1.346 pisos, se’n van vendre 905 i n’hi havia 441 disponibles en estoc. Comptant el període entre 1998 i el 2000 els habitatges construïts van ser una mica més de dos mil; tanmateix, en aquest mateix període la Generalitat havia concedit unes 1.500 cèdules d’habitabilitat. La prova del cotó que demostrava que una part dels pisos construïts i venuts no eren utilitzats per viure-hi era que Aigües de Manresa no hi havia portat el subministre d’aigua corrent.

El gerent de l’empresa municipal, Josep Alabern, ho certificava: «el creixement del nombre d’abonats no es correspon amb el creixement del nombre d’habitatges». No hi havia xifres exactes, però el nombre d’aquests pisos fantasmals era substancial.

Les raons d’aquest fenomen no estaven clares, però hi havia qui apuntava a la imminent substitució de la pesseta per l’euro, prevista per al 2002. La disponibilitat de moltes pessetes en efectiu, una part procedents d’activitats submergides, hauria pogut explicar que hi hagués persones que volguessin els pisos només per tenir el seu capital en forma de totxo, i no en uns bitllets que estaven a punt de ser història. Qui tenia els diners a sota el matalàs començava a estar nerviós. A més, era absolutament habitual -i ha estat així molts anys- que una part de la compra del pis es fes en negre.

Tanmateix, aquest no era l’únic fenomen que cridava l’atenció. També era notable que una tercera part dels pisos quedessin per vendre i que això no desactivés els plans per construir-ne molts més. En aquells moments hi havia previstes promocions a la Parada, la Fàbrica Nova, el Pla dels Ametllers. Bisbe Perelló-Àlvar Aalto, Auxiliar Tèxtil, Font del Gat i Mossèn Serapi Ferrer. Això, sense comptar que hi havia a la recambra el desenvolupament del sector del Tossal dels Cigalons, el qual, en aquell moment, encara estava verd però, efectivament, es va tirar endavant uns anys després.

Només comptant les promocions que es veien imminents, tota aquesta activitat podia suposar la construcció de tres mil pisos nous a Manresa en tres o quatre anys. I el dubte era què se’n faria.

Els professionals del sector es preguntaven si Manresa tindria capacitat per absorbir tota aquesta oferta, tenint en compte que ja hi havia símptomes que no estava sent així.

El regidor d’Habitatge d’aquell moment, Ignasi Perramon, feia notar que el cost del preu mitjà de l’habitatge havia pujat a Manresa però encara estava per sota de l’àrea metropolitana, i que això havia atret promotores que, tradicionalment, operaven només a Barcelona i el seu entorn. També feia notar que en la segona part de l’any 2000 la contractació d’hipoteques havia baixat, i que potser hi hauria un punt d’inflexió que refredaria el sector. No va ser així, però llavors no se sabia.

El context on s’estava gestant el boom de la construcció i la bombolla immobiliàra quedava molt ben explicat en una notícia que apareixia en aquella mateixa edició del diari. Catalunya començava el segle amb una taxa d’atur del 6,1%, la més baixa de l’estat i la millor en molts anys. L’atur masculí era el 4,3%, pràcticament el mínim tècnic. En la pràctica, per als homes hi havia plena ocupació. L’economia, a la seva manera, anava bé. n