«Per ser bo als videojocs complexos cal estudiar molt»

Un tal SAFO20 és el tercer millor jugador del món de TFT. Dit així no sembla que tingui gaire interès, però la cosa canvia si se sap que el TFT (Teamfight Tactics) és un videojoc d’alta complexitat i que darrere d’aquest pseudònim hi ha un manresà de 25 anys, Marc Safont Colet, titular de l’equip d’Ibai Llanos i Gerard Piqué. Graduat en Business Intelligence and Data Analytics, està fent les pràctiques en una multinacional de l’alimentació i el mes passat va quedar tercer contra pronòstic en un torneig a París que va aplegar els 700 millors jugadors del món de la seva especialitat.

Explica-li què és el TFT a un ‘boomer’ que mai no ha entès ni el Mario Bros.

És una barreja d’escacs i pòquer amb tocs de fantasia. Es juga en un tauler i a cada partida et toquen unes fitxes diferents amb les quals has de treballar. Hi ha vuit jugadors per partida, d’aproximadament mitja hora. No és un joc de disparar, sinó de gestió dels teus efectius. Tens uns recursos, uns diners, i has de fer-te l’exèrcit més fort possible per acumular força i anar derrotant els altres rivals.

Quin va ser el teu primer videojoc, i quan vas notar que se’t dona bé?

El primer devia ser algun de la Play 2 que em devia comprar el meu pare als tres o quatre anys. Des de petit hi he tingut facilitat, i quan vaig poder competir ‘online’ vaig veure que guanyava bastant. De tant en tant m’enduia cinquanta eurets i tot! Als 14 anys estava jugant molt a Hearthstone, vaig saber que hi havia una competició a València, hi vaig anar amb la meva mare, i vaig quedar entre els cinquanta primers dels 200 participants. Allò em va animar.

Entrar l’any passat a l’equip de l’Ibai Llanos i el Gerard Piqué és un punt d’inflexió?

Sí, és un gran canvi, perquè el Movistar KOI és un equip molt conegut i formar-ne part et fa molt visible; a més, suposa tenir un petit sou i m’ha permès anar primer al torneig de Múrcia i després a l’Open de París.

Es un món per fer-hi diners?

Als tornejos de TFT hi ha premis importants, però no per fer-se ric. El que genera més moviment econòmic és el LOL, que permet que els professionals s’hi guanyin molt bé la vida. És com el futbol dels videojocs.

I per què no et dediques al LOL?

Perquè sóc dolent (riu). Demana un tipus d’habilitats que jo no tinc, sobretot molts reflexos. El meu fort és l’estratègia i el càlcul: saber quan cal arriscar, anticipar el que farà el rival... Per ser bo en videojocs complexos com aquests és molt important estudiar, conèixer bé el joc i saber què fer a cada moment.

Com ets com a jugador?

Se’m dona bé la pressió. En les situacions complicades és quan rendeixo més. Es quan estic més concentrat. I com que he anat a tornejos des petit, el joc presencial m’afavoreix perquè, mentre altres no estan tan còmodes jugant fora de casa, a mi no em perjudica.

Quan temps hi dediques?

Si no tinc competició, potser tres o quatre hores diàries. Sempre ho he considerat una afició; la meva prioritat sempre ha estat estudiar i la feina. M’ho gestiono de manera que cada cap de setmana pugui tenir una estona per sortir amb els amics, o veure el Barça, i fer una mica de vida social.

Què et diu el clixé del ‘gamer’ collat a una cadira tot el dia sense canviar-se la samarreta i alimentant-se de bosses de patates?

Sé que hi ha aquest estereotip, però he conegut molta gent en aquest mon i els jugadors d’aquest perfil són una minoria; la majoria són gent normal que tenen les seves feines, practiquen els seus esports i juguen com a afició. A més, competint també coneixes jugadors amb qui pots socialitzar.

Es pot convertir en una professió?

Sí i no. Ara mateix en podria viure, perquè tindria el que em paga l’equip, el que guanyo dels tornejos i el que em trec fent streaming a Twitch, o sigui que podria fer el salt i a curt termini m’aniria bé, però no saps mai quant temps pot durar això. I si hi dedico tot el meu temps no podré desenvolupar una carrera professional normal. O sigui que, de moment, la meva idea és anar-ho combinant.

A l’Open de París vas trencar totes les expectatives. Què va passar?

Suposo que va ser una barreja de coses. Hi participen els millors del món i el nivell era altíssim, jo quedant entre els cent primers ja feia un bon resultat. Però vaig tenir un punt de sort i un punt d’inspiració. Es va alinear tot.

Si entrar a la final ja era un exitàs, quedar tercer devia ser la bomba.

No creguis. Entrar al grup de vuit finalistes ja era un gran èxit, però encara quedava una final per jugar, i quan jugues vols guanyar. Quedar tercer... En acabar no deixava de pensar que si hagués fet aquest o aquell detall diferent potser hauria pogut quedar segon o primer. Ara ja ho veig amb més perspectiva i estic molt content.

Et veus molts anys jugant a això?

No. M’hi dedico perquè m’agraden l’estudi i la competició, però ja no jugo a cap altre videojoc, i quan aquest deixi d’estar vigent voldria fer el salt al pòquer.

Pòquer? No és una ruïna segura?

Si estudies el joc a fons, no. Es tracta de primer saber-ne molt, conèixer tot el càlcul que hi pot haver al darrere, i llavors començar a jugar, no al revés.