«El millor per tenir una bona vida és ser bona persona»

El 21 de gener de 1919 no feia ni dos mesos que s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, el ball de moda era el Fox-trot i a Barcelona estava a punt de començar la vaga de La Canadenca. Aquell dia, a Muntanyola (Osona), naixia la Florinda Picañol, que ara, amb 107 anys, és una de les tres persones més grans del Bages. Viu a la residència l’Onada de Sant Fruitós i comença el dia fent el Paraulògic de l’Ara i llegint el Regió7. La televisió l’avorreix.

No camina gaire, però és totalment autònoma, menja de tot i, sobretot, devora tots els llibres que li cauen a les mans. El cap de setmana passat es va ventilar el «Juan Salvador Gaviota». Recorda la seva vida amb molts somriures i poques pretensions.

La petita Florinda de 1919 va arribar a una casa de pagès anomenada Cal Subirana on ja hi havia 12 germans. Ella seria l’última. Els pares es dedicaven a negociar amb bestiar. Quan era una joveneta se’n va anar a viure amb una germana a Castellterçol, on va conèixer el Joaquim Anguera, el seu espòs: «A les 7 del matí passava per davant de casa per anar a missa. Jo el veia perquè, a aquella hora, escombrava davant de casa. Alguns dies em saludava, i altres no. Però ens vam acabar coneixent i, un dia, em va demanar si volia que festegéssim. I ja va estar».

El Joaquim era mestre, i casar-se amb ell va voler dir moure’s. La feina el va portar a diversos llocs, entre ells Navarcles, i la Florinda el va seguir. «Em vaig omplir de fills», recorda. En va tenir set, tots encara vius i molt repartits: un a Califòrnia, un a Canàries i els altres escampats per Catalunya.

Com era viure amb 12 germans?

Ho vivia com podia! Jo era l’últim soldat de la companyia i feia nosa a tot arreu (riu). Si escoltava els grans em deien «fuig, que tu això no ho has de sentir!»

Recorda bé la guerra?

I tant. La vaig passar a Castellterçol. No hi vaig perdre cap germà, però en vaig tenir als dos bàndols. Dos van passar a França, al cap d’un temps van haver de tornar, i van pensar que si els enxampaven els matarien, o sigui que se’n van anar a la banda dels nacionals. I aquí en tenia un al front amb els rojos. Va ser una època molt lletja, molt frapant.

No va poder tenir una joventut gaire d’anar a ballar...

No he estat mai gaire de sortir i de ballar. Jo anava a les activitats de la parròquia, era molt bona nena (riu).

Quin ha estat el truc per viure tant?

Ui, casualitats de la vida. No he fet res especial. Això sí, no he tingut cap vici: ni fumar, ni beure, ni res. El secret deu ser treballar molt a casa i amb els fills, no parar mai. Ara ja n’estic una mica cansada d’anar fent anys (riu). Tinc por que falti un fill abans que jo. Déu nos en guard. El més gran ja en té 82. Estan tots bé, de moment, però em fa patir.

Vostè ha vist canviar moltíssim el món.

Sí, però no en faig gaire cas. Que les coses canviïn és llei de vida. I en la política no m’hi fixo gaire. És tot mentida. Tothom tira per la seva banda i tothom vol manar. La meva mare deia que la política és un pam: la distància que hi ha entre la bragueta i la butxaca, que són les dues coses que els interessen.

Quin canvi l’ha impressionat més?

No ho sé, potser els estris aquests que porteu ara, els mòbils, que jo no en tinc perquè no hi entenc. I saps què passa? Que quan tinc visites només xerren del que han vist al mòbil!

Quin consell donaria als joves per tenir una bona vida?

Que s’estimin molt i que ajudin a tothom. El millor és ser una bona persona i no posar-se en embolics.

Alguna cosa que li sap greu no haver fet?

Quan era petita tenia intel·ligència i molta memòria, i m’hauria agradat estudiar. El poc temps que ho vaig fer m’anava bé. Era l’època del Primo de Rivera. Tot en castellà! Si hagués estudiat potser hauria estat una altra persona, però el que vaig aprendre va ser les coses de casa: cuinar, cosir, brodar... Fer mitja m’ha agradat, això sí. He fet molta roba per a mi i per als meus fills. Ara no en puc fer, i és de les coses que més trobo a faltar.

Està contenta de com ha viscut?

Hi ha hagut de tot, però Déu n'hi do. Ha estat una vida sense grans desgràcies. No he tingut cap mal important. Quan era petita sí, als sis anys vaig estar molt malalta i vaig estar a punt de morir-me, però res més. Vaig tenir un marit que era molt bona persona, i els fills se m’han portat molt bé. Sempre dic que són molt bona gent. Què més vull?

Quina és l’època que ha estat més feliç?

Jo molt feliç no ho he estat mai, em sembla. Tenia moltes preocupacions. Patia pels fills, sobretot.

Amb més diners n’hauria estat més?

Ui, jo no n’he tingut mai de diners, però en això no hi pensava pas. No crec pas que amb més diners hagués estat més feliç. Si no n’he estat més deu ser la meva manera de ser. He estat de pagès, jo! Sóc pagesa! Em diuen que camino de pressa i amb passes llargues, i ve d’aquí. On jo vaig néixer eren quatre cases de pagès a la ‘quinta punyeta’!

El món d’ara li agrada?

Hi ha coses que m’agraden i altres que no. No m’hi he fixat gaire. Soc molt tonta, jo.

És tonta o no li agrada semblar llesta?

No, no m’agrada. Que soc de pagès! (riu)