«Hi ha joves amb una barreja de ràbies acumulades que ningú ha volgut escoltar»

Educadora social i dona de teatre a parts iguals, Fina Tapias ha desenvolupat dues llargues carreres en paral·lel, una com a orientadora de joves problemàtics i una altra com a actriu i directora al teatre amateur manresà. Amb mig centenar d’obres i una quarantena de premis a la motxilla, veu el teatre i els serveis socials com dues activitats vinculades per la necessitat de connectar amb altres persones. Vídua de Josep Maria Aloy, un dels màxims especialistes en literatura juvenil del país, és també l’orgullosa madrastra de l’alcalde de Manresa.

Quan vostè va començar, als anys vuitanta, la feina de treballadora social era bastant nova. S’entenia?

No gaire, però estic molt satisfeta d’aquella època. A l’Ajuntament els serveis socials s’estaven construint, i a la Generalitat vàrem posar les bases de tota una metodologia per tractar els joves que han comès un delicte i han de complir mesures imposades pel jutjat. Haver pogut fer tot això ha estat un privilegi.

Diria que ara s’entén?

No ho sé. Veig que els serveis socials com els de l’Ajuntament de Manresa són vistos com un lloc on donen ajudes econòmiques, i no s’entén que fan una gran feina més enllà d’això. No es valora prou. Es pensa que han donat un cotxet a no sé qui, cosa que és una llegenda urbana, i no es valora la gran contenció del dolor emocional que es fa en situacions de crisi. Si no hi fossin ells, qui la faria?

I en el cas del tractament dels joves?

Hem d’explicar que som una frontissa entre l’infractor, el seu entorn i el jutge de menors que ha decidit que el jove no ha d’ingressar a presó però ha de complir una sèrie de mesures educatives per evitar que reincideixi. Fem una gran feina per a la pau social. Ja et pots imaginar que tenir un adolescent assegut al davant al despatx i orientar-lo per tal que faci un canvi de comportament no és fàcil. Però ho fem. I a Manresa en concret es fa amb una gran professionalitat.

Primer objectiu quan té el jove al davant?

Començo per intentar veure’l com a persona concreta, al marge del seu context, i per crear un espai de confiança. Que tingui un espai on és ell i prou. Si no s’aconsegueix això és molt difícil. Cal deixar-li les coses clares, acostar-t’hi sense jutjar-lo i fer-li veure que pot fer les coses bé encara que li hagin estat dient tota la vida que les fa malament.

La clau per aconseguir-ho?

La principal és el respecte. Sovint, comencen per dir-te que no t’explicaran res i que tot és una merda. Jo d’entrada els contesto que, si no volen dir res, d’acord, ho accepto. Però que venir a les cites de seguiment, i que el jutge ho sàpiga, els va a favor. Tu mateix, els dic, jo ja sóc molt vella i no estic per perdre el temps: si vens, que sigui de veritat. No em facis comèdia aquí i que quan surtis et detinguin. Aquesta clau a mi em funciona. En un cas en concret, a la primera cita no em va dir res i a la segona es va posar a plorar.

Quin és el perfil majoritari?

Va a tongades. Ara ens n’ha arribat una de nanos molt joves, molts d’origen immigrant, amb furts o amb algun robatori amb intimidació. A mesura que hem començat a intervenir la problemàtica ha baixat.

Quin nivell d’èxit teniu?

Un 80% dels nois que passen per Medi Obert a Catalunya no reincideixen. Jo crec que és una bona prova que funciona.

Quin és el principal factor que porta aquests joves a delinquir?

La majoria de vegades és una barreja de ràbies acumulades que costa expressar i que ningú no ha volgut escoltar. També, desarrelament dels que provenen de la migració i no se senten ni d’aquí ni d’allà... I tot això sovint va a parar a un grup amb qui identificar-se i on busquen maneres de ser vistos. Ho fan sense mesurar les conseqüències, sense empatia cap als altres...

Quin paper hi tenen les famílies?

Moltes vegades els pares desconeixen el que fan els fills al carrer. Sovint tenen un entorn que no ha aconseguit posar-los límits. De vegades ens trobem amb violència cap als pares. Si són famílies de cultures diferents de les nostres costa una mica més, i entendre’t amb segons qui sent una dona no és fàcil. Però, al final, tant és: es tracta de crear els vincles, i normalment s’acaba aconseguint.

La xenofòbia ambiental no deu ajudar.

No. Moltes vegades et diuen que no els contracten o no els lloguen un pis per això, i s’enroquen molt en aquesta exclusió. Però també n’hi ha que aprenen a portar-ho bé. En tinc un que fa d’àrbitre de futbol i té perfectament assumit que, si s’equivoca, li diran ‘moro de mierda’. Doncs molt bé, diu: el problema el té qui m’insulta. Quan fan això adquireixen una força moral enorme.

Recorda algun èxit molt especial?

Sí, un cas de Berga. Un nano amb uns problemes terribles. Drogues, destrosses pel carrer... De tot. A les entrevistes sovint et parlava de coses estranyes, com un món paral·lel. I amb el temps va acabar explicant que havia patit abusos del seu pare i de la seva germana. Era normal que ens parlés d’extraterrestres! Va deixar de delinquir i, uns anys després, em va venir a veure i resulta que s’ha tret la carrera d’educador social. Va dir que ho feia per tornar el que li havíem donat. Imagina’t.

Expliqui’n un altre.

Un nano amb algun delicte una mica greu i amb un rebuig a l’institut brutal. Molt impulsiu, el més destacat d’un grup agressor. Autoestima baixíssima. Li vam trobar un curs de mosso de magatzem a la Cambra de Comerç. Quan li van donar el certificat, el primer que va fer va ser venir a ensenyar-me’l. Que passi això és una satisfacció enorme.

Al revés: un d’especialment dolorós.

Un noi que es va acabar suïcidant. Un cop em va fer por: estava fent un brot demoníac; se sentia el dimoni. Era el pes de les drogues i d’una pila de coses. No li vàrem poder donar el que necessitava.

Com afecta l’ànim relacionar-se tot el dia amb aquesta cara de la societat?

Amb el temps aprens a no emportar-te la feina a casa. Per salut mental i per modèstia: no ho puc solucionar tot. Em va costar més mantenir l’ànim l’etapa de la malaltia del Josep Maria: al meu coordinador li vaig acabar dient que no podia absorbir més dolor. Té un límit: privat i professional pot ser massa.

Té dues vides molt marcades, una al teatre i una altra amb els joves : hi veu relació?

Sí, perquè tant en l’una com en l’altra es tracta de relacions humanes i de treball emocional. A la feina cal connectar amb persones per aconseguir que facin canvis, i a l’escenari construeixes psicologies que el públic es pugui creure. I has d’estimar tant les persones amb qui tractes com als personatges que fas o que dirigeixes.

Què fa que una persona pugi a l’escenari?

Home, hi ha una part de narcisisme, però per a mi el més important és comunicar: explicar alguna cosa sobre l’espècie humana que, un cop expressat, ja és de la comunitat. I vivint altres vides tinc la sensació que aprofito més la meva!

Li ha quedat recança de no haver fet un pas per ser professional?

En algun moment, sí. Però la meva feina m’agrada molt, i fer teatre sense que m’hi anés el pa m’ha permès fer coses arriscades amb total llibertat. Per tant, sí, però poquet.

El circuit amateur va tenir uns anys molt bons que han anat quedant enrere. Per què?

Sobretot, perquè l’oferta professional ha crescut moltíssim. On aquest teatre no arriba, l’amateur continua sent important. Continuem actuant molt. També s’ha de tenir en compte que els amateurs van preservar el teatre català quan ningú no ho feia, i ara ja no és tan necessari. Ara, alguns grups, com el dels Carlins, intentem innovar amb obres com «Brechtiada» o «Les indòmites», que són completament nostres, i no són fàcils.

Com es viu la cruesa de la política sent la madrastra d’un alcalde?

De vegades fa patir i no es porta bé! Veig actituds d’oposició molt cíniques que em fan enfadar. Però ho visc amb molt orgull. Orgull de madrastra! No sóc gens objectiva, però em sembla que al Marc no se li pot negar ni l’honestedat, ni la dedicació absoluta, ni l’amor a la ciutat des de petit.

Devia ser especialment emotiu ser testimoni de com un fill està a punt de ser alcalde sabent el pare que no arribarà a veure-ho.

Sí, va ser molt trist. Tant com per dir que en tots els actes que hem fet en relació amb el Josep Maria m’he preparat i no he plorat, però el dia que el Marc va prendre possessió va ser com un torrent. Allò va ser una espècie de catarsi.

Vetllar el seu llegat és una mica com tenir-lo sempre?

Sí, és dolç. Jo el visc com una presència, i el fet que tot el que ell ha representat quedi disponible a la FUB, no com un mausoleu, sinó com una eina per fer créixer coses, ho ha completat.

Biografia

Entre joves i bambalines. Fina Tapias Caus va néixer a Manresa (19-3-1965), filla d’Antoni, cap de bombers de la ciutat, i de Rosa, responsable d’un colmado que es va quedar a casa per atendre els seus fills. Té dos germans. Vídua de Josep Maria Aloy, especialista en literatura juvenil, amb qui va tenir un fill, el Bernat. És madrastra de la Mònica i el Marc Aloy, alcalde de Manresa. Va estudiar al Col·legi Ave Maria, a la Salle i al Pius Font i Quer. Es diplomada en Treball Social. El 1986 s’incorpora com a treballadora social a l’Ajuntament de Manresa. El maig del 1988 entra al Servei de Medi Obert del Departament de Justícia de la Generalitat, dedicat a fer seguiment dels joves que han comès delictes però no han estat privats de llibertats. Debuta al teatre interpretant fragments d’«Els Pastorets» a l’Ave Maria . Amb el grup de Teatre de La Salle representa «L’amor venia en taxi», «Evita» i «Francesco». El 1986 s’incorpora a l’Agrupació Teatral Manresa, on va participar com actriu en «Els Delfins», «El landó de sis cavalls», «Les criades» i «Delicte a l’illa de les cabres» amb direcció d’Enric Llort. Després d’una pausa entre el 1995 i el 2000, s’incorpora a la Companyia Els Carlins. Hi interpreta «La iaia» i «El matrimoni de Boston». Hi dirigeix els «Pastorets» tres anys. Codirigeix amb Àngels Torrens la guardonada «El casament dels petits burgesos» i «Brechtiada. Amb un toc de cabaret». El darrer any ha estat actriu a «Les Indòmites», a «La importància de ser Frank» amb el grup del Poble Nou i a la Innocentada. Ha interpretat 15 obres, n’ha dirigit o codirigit una trentena i ha rebut una quarantena de premis.

Subscriu-te per seguir llegint