"La gent gran no explica tantes batalletes com sembla"

Poques persones tenen tan vista la Manresa del darrer segle i han ajudat tant a conèixer-la a través de fotografies antigues com Gal·la Garcia Casarramona (1974). Llicenciada en Humanitats i amb un postgrau en direcció de museus, és autora de 12 llibres i coautora de 3 més, la major part dels quals sobre el passat contemporani de la seva ciutat. Hi destaquen tres volums de La Manresa Desapareguda, dos de L’Abans, i monografies sobre el moviment feminista, les dones a la Fàbrica Nova i el moviment obrer de la ciutat. Ha dirigit la revista Dovella, ha estat vicepresidenta del Centre d’Estudis del Bages i, des del 2015, és tècnica al Palau Güell de la Diputació de Barcelona, com a responsable de les exposicions temporals, les publicacions i la recerca.

La majoria dels seus llibres es basen en testimonis orals. Què ha descobert sobre la memòria de la gent?

Que pot ser molt viva, però no és exacta. Et trobes amb records molt viscuts però que, amb els anys, es van modelant de forma inconscient i perden precisió. Hi ha gent que et jura que una cosa va passar tal any i, en realitat, va ser tres anys abans. Per fer un relat objectiu i rigorós necessites reunir moltes veus i contrastar molt.

El fet que siguin fets viscuts personalment condiciona molt com es recorden?

Sí, perquè els records impliquen sentiments. Per exemple, les empleades de la Fàbrica Nova que als nou anys ja hi treballaven i que, quan venia un inspector, les amagaven, m’ho explicaven dècades després i encara en tenien un sentiment molt profund.

Tenim el passat molt present?

Depèn del tema. Tant fent recerca com escrivint biografies m’he adonat que hi ha moltes coses que els avis no les han explicat a la família. La gent gran no explica tantes batalletes com sembla. Les coses de la guerra, per exemple, normalment no surten a les sobretaules. En general, ens trobem poc i parlem poc, i moltes de les coses que escric sorprenen les persones properes.

S’ha fet un tip de veure fotos on tothom que hi surt és mort.

Sí, i trobo que publicar-les és una manera de fer un homenatge a persones que van tenir un paper en la vida de Manresa, ni que fos petit. Eren anònims, però hi eren, i han sortit en un llibre sobre la seva ciutat. Si m’ho fessin a mi, m’agradaria.

Diria que queden moltes fotos valuoses amagades en calaixos?

Jo crec que sí. Hi ha gent gran que té fotos que no apareixen fins que els hereus les troben. Mica en mica es va prenent consciència del seu valor, però n’hi ha que es perden.

Ha mirat moltes fotografies antigues de Manresa. La d’ara la veu molt canviada?

La d’ara és diferent, però continua sent reconeixible. Encara hi ha molts llocs que els veus en imatges molt antigues i els identifiques perfectament.

Manresa és una ciutat fotogènica?

Déu n’hi do. Si ens mirem la ciutat amb ulls positius hi trobem imatges que valen la pena.

Descrigui-la en molt poques paraules.

Una ciutat que havia estat capdavantera, un pol industrial molt important, i que ara necessita una mica més d’empenta.

La gran època de Manresa també és la del seu ‘client’ més il·lustre, el Palau Güell. És el Gaudí més infravalorat?

El més desconegut! M’he trobat amb agafar un taxi i que em portin al Palau Robert o al Parc Güell. El 90% dels barcelonins no hi han anat mai. De fet, abans de tenir-hi la feina jo tampoc no l’havia visitat...

Pedrera i Sagrada Família l’eclipsen?

Potser sí. Però Gaudí és molt més. Va ser un artista total que va fer de tot, i això és molt poc conegut. Fins i tot va intervenir a la Seu de Manresa, que és una cosa que a mi em fa molta gràcia. De Gaudí se n’ha de veure l’obra sencera. Al Palau hi ha coses que no es troben a la Sagrada Família.

Com s’explica que una obra considerada cabdal pels experts sigui tan poc coneguda?

Suposo que és perquè, encara que sigui molt cèntric, està amagat. I també perquè Güell no va encarregar un edifici per lluir des de fora. Quan realment és enlluernador és quan el veus per dins. És curiós que haguem de fer un treball per divulgar-lo entre la gent propera i, en canvi, sigui valoradíssim pels visitants estrangers. Tenim moltíssimes visites escolars franceses, per exemple. I molts asiàtics. Als coreans i els japonesos Gaudí els fascina, i el coneixen molt bé.

Imagini’s que té tots els catalans al davant: convenci’ls que hi han d’anar.

Els diria que és una obra innovadora, és l’inici de l’art nouveau a nivell mundial i és el laboratori de tot el que Gaudí va desenvolupar després. De fet, és l’única obra que va poder acabar completament. Hi va projectar tot el seu geni: l’arquitectura, els sistemes de ventilació, l’artesania, la concepció dels espais, els enteixinats del sostre, els mobles... tots els detalls. Fins i tot les cavallerisses són una meravella.

Li agradaria viure-hi?

Uf, seria molt maco, però per viure-hi com estem acostumats ara s’hauria d’adaptar molt. Té una part residencial, que és la que ocupaven el matrimoni i els seus deu fills, però la resta de l’edifici és per a altres coses, o sigui que no seria gaire pràctic. I per estar-hi bé caldrien les deu persones de servei que tenien els Güell!