Saps com es va començar a urbanitzar el barri de Sant Pau de Manresa?

Des de l’època medieval i fins al final de la guerra civil del 36-39, el sector de sant Pau el configuraven la capella i mas de sant Pau, les fàbriques tèxtils les Roques de sant Pau, els Polvorers, les fàbriques Vermella i Blanca amb els seus habitatges, la farinera la Favorita, el dipòsit d’aigua dels temps dels jesuïtes, l’aqüeducte de la Font dels Llops, les línies de tren del Nord (des de 1859) i dels Catalans (des de 1924), els camps de regadiu i els de secà de cereal, vinya i olivera.

Aquest paisatge va començar a canviar a finals dels anys quaranta. L’arribada de nombrosos immigrants procedents de diferents parts de Catalunya i de determinades zones de l’Estat a Manresa va provocar una gran manca d’habitatges que es va solucionar, en part, amb els rellogats a pisos i l’aparició de barraques, anomenades 'viviviendas no autorizadas' pel règim franquista. La zona del torrent de la Font dels Llops, a la zona de sant Pau, va ser un punt, entre molts altres, on van aparèixer barraques fetes amb materials molt senzills.

La primera referència que trobem de la formació d’una barriada a la zona de sant Pau és del 1949. Un Acord Municipal de la Comissió Permanent de l’ajuntament de la ciutat de l’11 de maig diu: «Se aprueba el proyecto de urbanización propuesto por Ramon Serra Carbonell de un terreno de su propiedad en la partida de San Pau» i un altre acord de primers de juliol en què l’ajuntament aprova definitivament «levantar viviendas de clase modesta, con un altura máxima de planta baja y un piso en elevación en la zona de san Pau».

La urbanització consistia en tres carrers paral·lels B – C – D i dos de circulars que envoltaven part dels tres anteriors (A – E) i un de transversal entre B I D.

Malgrat les al·legacions que van presentar alguns propietaris propers a la zona a urbanitzar el sector, aquestes no van prosperar perquè un mes després, concretament, un Acord Municipal del 24 d’agost de 1949, va concedir permís per construir una casa de planta baixa a Antonio Solà Baron. Posteriorment, es va concedir el permís per construir altres cases -també de planta baixa – a Jose Hinojo Hernández, al seu germà, Francisco Hinojo Hernández, i a José Jorquera Castaño. El mes de setembre del mateix any s’obria la primera botiga (una «tienda de ultramarinos») i, en una casa de planta baixa, s’hi va aixecar un pis, obra que seria molt freqüent als anys posteriors.

Durant els anys següents, va augmentar la construcció de cases de planta baixa i també de planta baixa i un pis. Així, segons els Acords Municipals, l’ajuntament va concedir permís per edificar 59 cases de planta baixa o de planta baixa i un pis entre el 1950 i 1954, a més de la transformació d’alguna casa en dos habitatges.

Cal destacar que Manuel Jaen Hernandez va ser el que va llogar més solars i el que va edificar més cases.

El 1954 va demanar permís «para construir un edificio de planta baja más un piso con un total de 14 viviendas en el solar sito entre las calles A, B, C». Va comprar patis i va edificar casetes de planta baixa amb petit jardí o pati que venia per sis mil pessetes d’entrada i un pagament mensual de 150 pessetes durant trenta anys. La majoria dels nouvinguts eren d’Andalusia i la majoria dels homes i dones de la barriada treballaven en alguna de les moltes fàbriques tèxtils que hi havia instal·lades al costat del Cardener.

Amb l’augment del nombre de cases, van augmentar els serveis de consum. Així, la botiga de queviures va poder ampliar el seu negoci «con la venta de carbon de Berga, en un patio contiguo». El 1951 es va autoritzar obrir un bar; el 1953, un punt de venda de gelats; i el 1954, una carboneria.

El barri de sant Pau -i els pisos de les fàbriques- començaven a disposar dels serveis comercials més elementals.

Subscriu-te per seguir llegint