El preu de les travesses del desert al Nou Congost

Perdre la categoria el 2000 quan havia enlluernat el món del bàsquet només dos anys abans guanyant la lliga més competida d’Europa va ser un cop fortíssim, però el pitjor no va ser el disgust inicial. El Bàsquet Manresa va iniciar una travessa del desert que va tenir fases molt amargues i que tenia els seus aspectes més angoixants en les xifres: les d’ingressos per publicitat, entrades i abonaments. El febrer del 2001, amb la temporada ja molt avançada, la perspectiva era ombrívola.

L’equip no anava malament: segon classificat, a una victòria del Lleó i empatat amb el Lleida. Però la deserció de la marca TDK, que ja s’havia convertit en un patrimoni sentimental de la ciutat, havia deixat un forat a la tresoreria que no hi havia manera d’omplir. Trobar un nou espònsor havia estat l’objectiu des del primer dia, però les gestions que realitzaven el president i principal accionista privat, Enric Torres, i el director general, Valentí Junyent, no aconseguien resultats. A l’octubre el club havia tingut a la punta dels dits una empresa de telefonia que es va fer enrere al darrer minut. La recerca continuava.

El pressupost de l’entitat preveia que l’espònsor principal aportés 420.000 euros. Es va aconseguir el compromís de Fomento de Construcciones y Contratas, important concessionària de serveis municipals, que va posar el seu nom a la samarreta a canvi de 122.000. En faltaven 300.000. Era més o menys el que s’havia aconseguit amb l’ampliació de capital que s’acabava de completar, però aquests diners estaven destinats a cobrir el dèficit i pagar quotes d’endeutament. La cacera continuava.

Quan es pensava en candidats possibles, totes les ments es giraven cap a dos noms: Tous i Caixa Manresa.

L’empresa de joieria s’havia convertit en un gran anunciant i, per tant, semblava un patrocinador lògic, però la companyia manresana sempre va deixar clar en privat als presidents del Bàsquet Manresa que la seva línia de construcció d’imatge no encaixava gens amb el món de l’esport. Tous volia associar el seu producte amb estrelles internacionals i amb glamur, no amb esportistes suats.

Pel que fa a Caixa Manresa, també semblava un patrocinador lògic, i hi havia molts exemples de caixes que patrocinaven equips de bàsquet arreu d’Espanya. Però moltes d’aquelles caixes estaven en mans de consells controlats pels polítics locals, que no podien resistir-se a la pressió popular quan era urgent salvar l’equip. No era el cas de Caixa Manresa, que tenia una gestió molt més independent. En privat, Valentí Roqueta i Adolf Todó, que conduïen l’entitat amb gran èxit, explicaven que una cosa era donar facilitats amb els crèdits o participar en el capital i una altra donar el nom a l’equip, un pas que, creien, seria irreversible. Un cop fet, seria impossible retirar-se’n. I no volien quedar lligats a un equip que, si la pilota no entrava, podia ser un pou sense fons.

La solució va tardar a arribar. El patrocinador buscat no es va trobar. Es va aconseguir un copatrocini de Suzuki, que va aportar 60.000 euros, i el març, el president, Enric Torres, va posar a la samarreta el nom d’una de les seves empreses, Minorisa.net, i hi va afegir 72.000 euros més. No era el que s’havia pressupostat, però permetia tirar endavant estrenyent-se el cinturó.

Aquell mes de febrer, Regió7 publicava que la caiguda a la LEB havia fet perdre un terç dels espectadors, cosa que també suposava una pèrdua d’ingressos. El Nou Congost era el tercer pavelló més concorregut de la lliga, amb 3.227 espectadors per partit (gairebé igual que el Granada, i 700 menys que el Lleó), però amb 1.300 assistents menys que la temporada anterior. El nombre d’abonats havia passat de 3.378 a 2.657. El director general, Valentí Junyent, considerava que podria haver estat pitjor. Els horaris de la LEB, deia, no eren els millors per atreure espectadors.

El sostre s’havia assolit la temporada posterior al títol de lliga, amb 3.622. Només feia dos anys, però semblava una eternitat.

AVUI , BAXI, UN PATROCINADOR QUE HA ARRELAT- L’actual espònsor va ser fitxat el 2018 pel llavors president, Josep Sáez, arran d’una trobada casual en un avió amb el director de la firma, Jordi Mestres. La negociació es va iniciar amb el club a la LEB i es va tancar aconseguit l’ascens. El primer any va aportar 200.000 euros. Després de vuit anys, ja ha estat integrat pels aficionats com a part de la identitat del club. Ha renovat fins al 2027.