«Per comunicar el principal és pensar en qui t’escolta»

És doctor en Història, graduat en Humanitats i en Ciències Polítiques, professor de la Universitat Pompeu Fabra i col·laborador de set universitats més, entre elles l’UManresa. El currículum acadèmic de Josep Vicenç Mestre Nogué (Òdena, 1990) és contundent. Però les seves passions són menys doctorals.

D’una banda, és un enamorat del futbol titulat com a entrenador que ha dirigit els primers equips de l’Igualada i de l’Òdena, i també equips de joves del Gimnàstic (on va jugar), el CE Manresa, el Sabadell i el Sant Andreu. D’una altra, s’ha especialitzat en comunicació política i oratòria, àmbit en el qual ha treballat en tres departaments de la Generalitat i ha assessorat els consellers Jordi Puigneró i Jaume Giró, la presidenta del Parlament Laura Borràs, el vicepresident Josep Costa, algun president que no pot revelar i diversos directius de multinacionals. Dirigeix la seva pròpia empresa d’estratègia comunicativa, Eco, i és autor dels llibres «Paraula de President» i «Nació i estat».

L’estratègia d’un partit de futbol i una estratègia política s’assemblen?

Sí, en els dos casos l’estratègia és imaginar un futur i traçar una línia per arribar-hi. Però entre un punt i un altre passen coses; per tant, has de tenir un equilibri de rigidesa i flexibilitat per adaptar-te sense perdre l’objectiu. I una altra coincidència: com a entrenador o com a estratega, qui executa no ets tu, sinó el jugador o el polític. No depèn només de tu.

Quin és el truc dels bons oradors?

Estudiar bé què comunicar, a qui i com: decidir què vols dir i ajustar-ho al públic, que has de conèixer bé per saber què li has de dir i què no. Va bé fer-ho amb el mètode en tres passes establert per Ciceró fa més de dos mil anys: captar l’interès, donar els arguments i arribar a una conclusió que remeti a l’inici.

Però el públic pot ser molt divers.

Exacte, hi ha quatre tipus de receptors: extrovertit emocional i racional, i introvertit emocional i racional, i has de tocar-los tots quatre. A uns els has de seduir amb una història emotiva, i als altres els has de donar alguna dada. Aristòtil hi afegeix una cosa més: utilitza els llocs comuns compartits per tothom, els ‘topoi’. Coses tipus «el català és garrepa» o «els polítics menteixen». Com més gran és l’audiència, més els has d’utilitzar.

La paraula ho és tot?

No, el llenguatge no verbal i paraverbal comunica moltíssim. Amagar les mans mostra incomoditat i resistència a ser analitzat, per exemple. I un to de veu o un ritme poden modificar completament el contingut d’un discurs. Cal estudiar-ho tot.

Quin és l’error més habitual?

Centrar-te més en tu mateix que en els altres. Si parles de tu i del que t’interessa a tu no comunicaràs. El més important de tot és parlar pensant en el que interessa a qui t’escolta.

Ara que la gent tarda menys d’un minut a desconnectar del que li diuen, com canvia la comunicació política?

Hi ha una tècnica que es diu OREO que es pot aplicar si tens un minut: opinió, raó, emoció (o exemple) i opinió un altre cop. Comences afirmant que «el Barça és el millor club del món», dones un argument ràpid, un exemple i conclous amb l’afirmació inicial. Per a un temps brevíssim tenim OE: una opinió i un exemple. Evidentment, amb aquests esquemes no es poden explicar grans projectes. Jo crec que aquesta immediatesa tan exagerada ens acabarà cansant. Tanta dopamina ens esgotarà, i tornarem al ritme més normal.

Per ser molt bo calen qualitats innates?

Sí, i cal treballar-les. Messi té una base natural, però no seria ell sense molta feina, i es podria dir el mateix a l’inrevés. Els grans oradors tenen una capacitat natural d’intel·ligència interpersonal per identificar el que necessita el públic, i l’han treballat molt.

També hi ha el cas de qui sap parlar, però no sap quan arriba l’hora de callar.

Sí, això encara és pitjor. Els grans oradors claven el temps. Jo recomano que sempre te’n sobri una mica; passar-te et pren credibilitat. I per aconseguir-ho el que cal és preparar-ho. Churchill deia que preparava meticulosament al matí el que improvisava a la tarda.

El nivell del que veu és bo, en general?

En general, no. Molt pocs tenen estudiat el que han de fer i com fer-ho.

I quan els aconsella, li fan cas?

Quan els assessores privadament, sí. I, si són persones potents, amb quatre consells els pots fer millorar moltíssim. Per pujar més graons, ja s’hauria de treballar una mica més.

Un consell per a qui pensa que ho fa bé.

Enregistrar-se en vídeo i fer tres coses: mirar-se sense volum per valorar bé els moviments; escoltar-se per veure si va massa de pressa i si se l’entén; i provar de transcriure el que diu amb alguna eina d’intel·ligència artificial; si no es transcriu bé, alguna cosa falla.

Descrigui l’oratòria de Salvador Illa, Oriol Junqueras, Carles Puigdemont, Jèssica Albiach, Sílvia Orriols, Pedro Sánchez, Alberto Núñez Feijóo, Donald Trump i Marc Aloy.

Illa, insípid; Junqueras, massa circumloquis; Puigdemont, precís en els cops d’efecte; Albiach, massa del seu públic; Orriols, massa simplista; Sánchez, astut; Feijóo, massa ambiciós; Trump, massa histriònic; Aloy, planer i proper.

Subscriu-te per seguir llegint