Maria Dolors Riera, enginyera industrial de Monistrol: "L’enginyeria no és sexista"

Doctora en enginyeria industrial i professora durant quasi cinquanta anys a la Universitat Politècnica de Manresa, Maria Dolors Riera (Monistrol de Montserrat, 1956), assegura que sempre ha rebut «un tracte d’igualtat i de respecte professional» en un món considerat masculí. Primera dona guardonada amb el Premi Rosa Argelaguet el 2021 «a qui coneixia professionalment», diu, per la seva labor d'investigació, divulgació i docència en l'àmbit de les ciències, és, actualment, una figura destacada en l’àmbit de l’enginyeria industrial catalana.

«Vaig començar a estudiar enginyeria als anys 70», explica Riera, «vaig presentar-me a un examen d’entrada i el vaig passar». La seva especialitat és la metal·lúrgia i els processos de fabricació de peces metàl·liques i els darrers vint anys - a part de a la docència - s’ha dedicat, a través del Centre Tecnològic de Manresa (CTM), a assessorar empreses amb els processos de fabricació de peces d’automòbils. Dues professions que, juntament amb la formació constant que requereix la innovació tecnològica, han permès a Riera observar de prop tant els canvis en la indústria com en el seu ensenyament.

«En aquests 49 anys de professora he vist dos canvis destacables: en la preparació dels alumnes i en la pulsió dels professors», explica. En el primer cas, en destaca la davallada en el nivell de preparació amb el qual els estudiants arriben a la universitat, fet que condiciona el nivell d’exigència dels professors. «Ara s’espera», diu, «que l’alumne pagui, en forma de màster, doctorat o formació professional, el coneixement addicional que se li requereix a la vida professional activa». Coneixement que, com ella mateixa assegura, «jo explicava abans, de forma gratuïta, a la universitat». El segon canvi es troba en l’àmbit del professorat: «la promoció mai no es basa en la docència», diu. Així, no compta ni la quantitat ni la qualitat de les classes, condicionant un sistema universitari que qualifica de «viciat». Això no obstant, reconeix que va ser gràcies a la universitat que va poder avançar en el món de l’enginyeria: «el fet de ser una institució pública, no només t’avala com a professional, sinó que pot rebre finançament fins i tot a fons perdut».

Maria Dolors Riera va arribar al món de l’enginyeria perquè li agradaven molt les matemàtiques, la física i perquè podia estudiar a Manresa: «fa cinquanta anys, no existien les beques», assegura. Va començar els estudis en tècnica de mines i a vint anys ja la van contractar. Gràcies a les pràctiques de la universitat, però, va acabar decantant-se per l’enginyeria industrial. Fundadora del Departament de Ciència i Enginyeria dels materials, cap de Simulació i Disseny Innovador al CTM i membre del Grup de Recerca en Mineria Sostenible (GREMS) i del Smart Sustainable Resources (SSR) de la UPC, la seva tasca d’investigació la va portar, el 2019 i juntament amb uns companys, a desenvolupar una patent d’un equip de fabricació de pols metàl·lica, la matèria prima utilitzada per les impressores 3D. Una trajectòria que, el 2021, li va valer també el primer Premi Rosa Argelaguet i Isanta, celebrat des d’aleshores cada febrer i que, enguany, ha premiat a l’Estel Blay Carreras i a l’Anna Bach Valls.

«En el món de la mecànica i automoció, si una no arriba a més és per falta de talent, no perquè el sistema sigui sexista», afirma. Primera enginyera de la seva família, Riera està convençuda que l'autèntic problema relacionat amb el gènere a l’enginyeria és la discriminació positiva: «actualment molts projectes de la Unió Europea requereixen un percentatge de dones a l’equip d’investigació, i això és condicionar el talent». Tanmateix, Riera va estar durant anys participant en la divulgació de la figura femenina en l’enginyeria, i, tot i que, assegura que ara sí que es coneixen referents, el percentatge de dones que cursen aquest tipus d’estudis no ha augmentat. «No hi ha una tendència a l’alça. Hi ha moltes dones en professions de cures, en laboratoris, telecomunicacions, informàtica i en enginyeria de mines», explica, «però no a industrial». La investigadora creu que la falta d’informació (i més en un món globalitzat), no és - almenys a l’Estat - causa de la poca inclinació a cursar certs estudis: «tots els estudiants saben el que és l’enginyeria; hi tenen una tendència natural, o no». Aquest mateix argument és el que empra quan parla sobre la relació entre dones i tecnologia: «l’important no és que hi hagi més dones enginyeres sinó que les dones puguin fer el que vulguin», afirma.

Ara ja a punt de jubilar-se, l’enginyera ha deixat enrere la investigació per dedicar-se, aquests darrers mesos de feina, íntegrament a l’ensenyament. «La ciència es construeix a partir del que cadascú afegeix», assegura, «i no sempre cal inventar res». Per a Riera, la seva petjada és haver estat útil i haver col·laborat en l’ampliació del coneixement (investigant i divulgant) en l’àmbit de l’enginyeria industrial.

Subscriu-te per seguir llegint