Sabies què va inspirar el nom dels carrers de la barriada de Sant Pau de Manresa?

Des de l’època medieval i fins al final de la guerra civil del 36-39 el sector de sant Pau el configuraven la capella i mas de sant Pau, les fabriques tèxtils les Roques de sant Pau, els Polvorers, les fàbriques Vermella i Blanca amb els seus habitatges, la farinera la Favorita, el dipòsit d’aigua dels temps dels jesuïtes, l’aqüeducte de la Font dels Llops, les línies de tren del Nord (des de 1859) i dels Catalans (des de 1924), els camps de regadiu i els de secà de cereal, vinya i olivera.

El paisatge d’aquest sector meridional del terme municipal de Manresa va canviar completament a principi dels anys cinquanta, amb la formació d’una barriada per donar resposta a la necessitat d’habitatge de les persones nouvingudes de diferents parts de l’Estat.

El juny de 1952 es van posar per part de l’ajuntament deu punts de llum al camí que anava des del Pont Vell fins a la barriada, «ya que el camino de acceso se halla por completo falto de alumbrado público».

Un acord municipal del 10 de juny de 1953 aprovava construir una claveguera a la barriada i les obres van començar una mica més tard a càrrec de l’ajuntament, «teniendo en cuenta que debido al gran número de viviendas que se han levantado en aquella urbanización es de toda urgencia la ejecución de las obras de construcción de dicho alcantarillado para facilitar los desagües de la aguas residuales de los inmuebles y evitar posibles focos de infección».

Tanmateix, els propietaris de les cases van haver de pagar les dues terceres parts de l’obra.

El 1954 l’arquitecte municipal va presentar el projecte d’urbanització de nous terrenys a la barriada que fixava les característiques constructives més importants. Es preveia l’obertura de diferents carrers de tretze metres d’amplada que es creuaven entre ells amb dues places d’intersecció, una circular i una altra rectangular amb espais verds.

Les cases havien de complir les condicions següents: els edificis havien de ser de planta baixa i un pis com a màxim; la planta baixa havia d’estar formada per un jardí de tres metres de fondària i un pati posterior que podia variar, però mai seria inferior als tres metres; i els edificis havien d’estar estucats o pintats en les façanes anterior i posterior.

En paral·lel, els serveis bàsics de consum anaven augmentant. Així, el 1955 es va autoritzar «una tienda de carne fresca de cordero y polleria», una altra de «vinos y licores, sin copeo», un taller de reparació de calçat i una sabateria i una botiga de fruites i verdures.

L'any 1955 es van batejar els nous carrers

A mitjans dels anys cinquanta, el barri ja presentava una estructura urbana bastant consolidada. Això va fer que el ple municipal del 13 de juliol del 1955 aprovés anomenar els carrers que s’havien format amb noms d’accidents geogràfics propers, com carrer Sant Pau, Cardener, Llobregat, passatge de Sant Pau i camí dels Llops, que fa referència a una font propera.

Només dos carrers van ser batejats de forma diferent: el carrer Verge de l’Aurora i el carrer Doctor Tarrés. El primer està dedicat a la Verge que hi ha a la capella i que correspon a la Mare de Déu de l’Alba, patrona de la Seu, que era la parròquia de la barriada fins als anys seixanta, quan s’hi va construir un nou temple, amb vicari perpetu amb drets parroquials, consagrat a la conversió de Sant Pau. El segon està dedicat a Pere Tarrés i Claret, metge i capellà, que va viure una part de la infantesa a la fàbrica Blanca.

De mica en mica, els equipaments i les infraestructures d’aquest barri, situat al sud del terme municipal de la ciutat, van anar millorant.

Tanmateix, el barri presentava greus mancances, ja que fins a l’any 1961 no hi va haver aigua potable i clavegueram.

El 4 d’abril de 1966 el bisbe de Vic Ramon Masnou va beneir la nova església de sant Pau a l’entrada del barri i, un any després, es va asfaltar el camí que des del Pont Vell arribava al barri (cal recordar que l’actual carretera d’entrada a la ciutat per sota de sant Pau és de primers dels setanta) i també els carrers del barri l’any següent.

Tot i aquesta urbanització, els veïns van haver de lluitar molt per tenir una escola, la «Escuela San Pablo», un transport públic que arribés a la barriada i perquè es construís una vorera fins a la ciutat, entre altres millores urbanístiques.

Subscriu-te per seguir llegint