«Els títols són llaminers, però les curses que m’han agradat més no són les que he guanyat»

Molts corredors es plantegen com a gran objectiu de la seva vida acabar una marató o una prova de muntanya Ultra Trail. Ella no pot ni comptar les vegades que ho ha fet, tant de jove com molt superada la seixantena. Ha estat campiona del món de curses de muntanya, però sempre ha donat prioritat a la seva feina de monitora de gimnàstica als barris de Manresa, feina de la qual s’acaba de jubilar. Ha arribat a dalt de tot gairebé sense plantejar-s’ho, i l’únic honor que espera és que la deixin córrer tranquil·la.

Ara té 66 anys i mig. Quin entrenament ha fet avui?

Corro tres cops a la setmana pel voltant de Manresa, uns 12 quilòmetres. Hi tardo entorn d’una hora i vint minuts. Quan estic preparant una competició me’n vaig a la muntanya i llavors m’hi dedico més. Però el 2025 ha estat molt dolent. Em vaig trencar dues vèrtebres i vaig haver de parar. El novembre em van donar l’alta i, per celebrar-ho, vaig anar a fer la marató de l’Alba. Si no, en tot l’any no n’hauria fet cap! Després de tant temps sense entrenar les vaig passar canutes, però vaig guanyar la meva categoria.

Com aquell que res.

Perquè hi porto molts anys. He fet muntanyisme, esquí de muntanya, escalada... N’he après amb els millors, i tot això m’ha preparat. El que m’emprenya és no haver pogut fer l’Ultra del Valle de Tena, que és la meva preferida. Espero tornar-hi abans de morir-me!

De fet, vostè va començar a córrer quan ja tenia 27 anys.

Sí, el sol i el reflex de la neu em van fer una lesió als ulls i ho vaig haver de deixar. Per fer alguna cosa, vaig provar de córrer. Vaig anar a una prova que es deia Vivicittà, de deu quilòmetres, sense haver entrenat mai. Em vaig morir. Però amb el meu home ens vàrem anar animant i en vam fer d’altres. Fins que ell em va dir: o entrenem, o ho deixem. Jo vaig començar donant voltes a la Salle. Vàrem anar-ho fent pel nostre compte i, al cap d’un temps, ens vàrem afegir al grup que entrenava amb el Josep Perramon al Club Atlètic Manresa. Dos o tres anys després vaig fer la primera marató, a Calvià. No vaig arribar última de miracle, però allà vaig descobrir que és una prova que m’agrada molt.

I va començar una carrera plena de títols. Quin és el que valora més?

Els títols són llaminers, però per a mi l’important poden ser altres coses. Les curses que m’han agradat més no són les que he guanyat. No he tingut titulitis, no soc una ‘killer’. Soc més ionqui de la meva feina de fer classes de gimnàstica que de les curses. Potser per això he durat tants anys.

Quin és el seu millor record com a atleta?

Potser quan vaig ser campiona de Catalunya de marató. Jo llavors tenia poca experiència, m’entrenava combinant-ho amb la feina i, tot i així, vaig baixar diverses vegades de tres hores. No hi havia gaire noies que ho fessin, i menys les que no hi podien dedicar tot el seu temps. Li vaig donar molt valor.

El seu gran moment no va ser aconseguir ser campiona del món?

Home, va ser xulo, però no. Em va agradar sobretot el reconeixement que va comportar, perquè a mi sempre m’havien menystingut per no ser una atleta pura. Per això me’n vaig anar del CA Manresa al CA Vic, perquè allà m’entenien, i per això ara estic amb el JAB. La victòria a Malàisia en realitat va ser una mica accidentada, una mica de riure. Vaig tenir diarrea i vaig haver de parar set o vuit vegades. Al final vaig quedar setena, però va ser suficient per guanyar el campionat. I és que ho vaig veure a venir: vaig estar una setmana sense poder anar al lavabo, i li vaig dir a una amiga: veuràs quan sigui allà. I clavat. No m’havia passat mai.

La derrota que li ha sabut més greu?

Al primer campionat d’Europa anàvem al davant jo, l’Emma Roca i l’Anna Serra, i a la baixada tècnica l’Emma em va avançar. Jo la vaig deixar fer perquè sabia que, després, hi havia un tros de córrer on jo seria superior a ella. Però em vaig perdre. Vaig fer un quilòmetre i mig de volta. Em vaig reincorporar al sisè lloc i de la ràbia vaig acabar segona. L’Anna Serra em va demanar si m’havia aturat a pixar! Em fa ràbia perquè em distrec molt amb qualsevol cosa que veig i em perdo.

Ha fet curses de més de 40 hores sense dormir. Quan ja hi porta tot un dia i encara en falta un altre, com ocupa el cervell?

No em cal ocupar-lo, ho disfruto. Jo els grans pensaments no els tinc corrent, a la muntanya gaudeixo dels sons, les olors... Hi connecto. Una vegada, a la Ronda dels Cims, vaig percebre perfectament que la muntanya no em volia, perquè em passaven coses que no em passen normalment. Li estava faltant al respecte a la muntanya i a mi. Portava uns 130 quilòmetres, me’n faltaven uns 40. Estava bé, però vaig plegar. M’hauria fet mal.

Això és una visió filosòfica?

Sí, això sempre m’ho ha dit el meu home, que sóc una romàntica. La muntanya i jo ens entenem molt bé, m’ha respectat sempre molt. La muntanya no et traeix mai, som nosaltres que ens obsessionem a voler fer la nostra. La gent no entén aquestes coses.

No va pensar mai en buscar la manera de dedicar-s’hi professionalment?

No, no. En un moment donat m’ho van oferir, però havia d’anar-me’n a viure a la Cerdanya, i jo soc de Manresa i la meva feina era el primer. No vaig voler deixar-la.

Què fa que la feina de monitora d’educació física li agradi fins al punt que hagi estat tan prioritària?

Doncs que és molt creativa i t’ho passes molt bé. En certa manera, faig feliç la gent que ve a les meves classes. Ara la majoria són senyores grans o de mitjana edat, però quan vaig començar eren joves. Ens hem fet grans juntes. Jo sé el que necessiten i elles saben que poden confiar en mi. No és com un gimnàs amb gent anònima: som com una família. Això sí, a canvi m’han d’aguantar. No es critica la música! Ni que posi Bad Bunny! (riu) Em llevo cada dia a quarts de cinc, busco músiques noves, preparo exercicis, miro que se sincronitzin bé... Una de les raons per les quals he volgut continuar fent encara algunes classes encara que m’hagi jubilat és perquè m’agrada molt poder preparar-les. Si no fos pels problemes de columna que tinc, que me les han fet passar molt canutes, encara no m’hauria retirat.

És xocant que consideri això més important que anar a campionats internacionals.

M’han dit moltes vegades que hauria guanyat més si li hagués donat més prioritat. Però jo no podia, havia d’anar a treballar i m’hi havia de presentar en condicions. No fer-ho així no hauria estat ètic. Si et paguen tens una responsabilitat. Les curses són un esbarjo!

Té un cos especialment ben dotat?

He tingut asma, però no se’m va manifestar fins que vaig ser gran i ho he controlat. Tinc els ossos fràgils i facilitat per a les fractures. També tinc uns peus antològics, sort de les plantilles del Maza. La part que tinc molt bona és la musculatura. I el cap. Sóc molt cabuda. Lluito encara que no pugui guanyar. El que em va perjudicar és que, quan vaig començar, feia entrenaments d’home. En aquella època no hi havia ni vambes de dona! Ni roba per a dona! Aquells entrenaments m’avorrien. Competia millor que no pas entrenava i vaig entrar en una dinàmica negativa. Em vaig començar a capficar amb que tenia bonys al pit i al coll i coses així. Estava nerviosa, plorava... Vaig anar al metge i al psiquiatra i vaig buscar un entrenador que m’entrenés com a dona, l’Armand Redondo. No vaig millorar molt els resultats, però patia molt menys i ho gaudia molt més.

Ara córrer és molt més popular, també entre les dones.

Ara corre tot Déu, i fins i tot em vacil·len. Em fa molta ràbia. S’ho agafen amb uns fums... A veure, córrer és córrer, no necessites ser un ‘cum laude’ en Física! I després de 40 anys me’n pot donar lliçons qui jo trio, no qualsevol. Sent asmàtica, respiro molt fort, i això fa que algun desgraciat em digui coses. Un dia vaig sentir que me n’anés al geriàtric! I aquestes coses les diu gent que va amb xancletes i que els han d’anar a rescatar pagant tots nosaltres.

És el problema de la massificació.

Sí. No suporto els que corren amb auriculars, perdent-s’ho tot, només pendents dels minuts i del que els diu el rellotge aquest que porten. Competeixen fins i tot quan entrenen! O també hi ha els que es posen pel mig fent-se fotos i te’ls menges. I després hi ha els gossos, que són un malson. L’altre dia li vaig dir a un que havia de portar el gos lligat i em va contestar que m’haurien de lligar a mi. Ja porto tres mossegades! I només faltaven els de les bicicletes: tant respecte que demanen per a ells, i no respecten ningú. Ei, que també hi ha gent que es comporta bé, però els que no ho fan són un problema molt gros.

S’ha sentit menystinguda per ser dona?

I tant! Ignorada, menystinguda, de tot! Totalment. En la vida quotidiana no, però com a corredora, sí. I ara que soc gran, encara més. Em sento a dir molt que hauria d’anar parant.

Quan els farà cas?

No ho sé. La feina de monitora que encara faig potser la deixaré quan em pengi tot (riu). I tinc la sensació que correré fins que un dia em llevaré i diré: no corro més.

Subscriu-te per seguir llegint