«Moltes músiques són modes i passen, el rock, no»

Matricer a l’empresa familiar, Jaume Estruch (1958) va fer un programa sobre música rock a Ràdio Sant Joan durant 17 anys, i fins i tot va ser el director de l’emissora durant una dècada. Però a l’estiu del 2001 va decidir que ja n’hi havia prou i ho va deixar córrer. Després de 22 anys semblava que aquells dies de posar discos havien quedat definitivament en el record, però no: el novembre de 2023 s’hi va tornar a posar com si no hagués passat res. Ben entrat en l’edat de la jubilació, porta la bandera del rock dur en l’era del reggaeton.

Per què rock dur, i des de quan?

Al començament dels anys setanta a Ràdio Manresa hi posaven música molt variada, i de tant en tant s’hi sentia rock britànic de grups com Deep Purple, Black Sabath o Led Zeppelin. Allò em va enganxar.

No era la música més coneguda.

No. Jo era una mica una ovella esgarriada. Anava amb el cabell llarg i això volia dir tenir problemes a casa. «Sembles un pòtol», em deien. Però jo sempre vaig fer la meva, i quan vaig començar a treballar i a guanyar els meus propis diners, encara més.

Un pelut que escoltava música de peluts.

Exacte. Era una música que aquí no hi arribava gaire. El rock dur no ha agradat mai gaire als que manen, l’han apartat, l’han gairebé soterrat. Per trobar alguns discos t’havies d’esforçar anant a Barcelona o a Andorra.

I com va anar a parar a la ràdio?

El 1984 quatre aficionats de Sant Joan van muntar una emissora i jo estava pendent de si algú hi posava una mica la música que a mi m’agradava. Però no. I em vaig decidir a fer-ho jo. Em van dir que només em podien donar mitja hora cada dues setmanes, però amb això no en tenia ni per començar. Finalment, van ampliar la programació i em van oferir dues hores els dijous. Havia de ser a la tarda o a la nit, i vaig triar d’11 a 1. És molt tard, però sempre hi tenim gent acompanyant-nos.

I el nom?

El meu fill va néixer just quan començava el programa. No em van deixar inscriure’l com a Max, va haver de ser Maxilià, i vaig pensar: doncs el Max serà el programa. «Maxrock». I com que sona a màxim encara em va agradar més.

Recorda el primer tema que va posar?

I tant. «Larga vida al rock’n’roll», de Barón Rojo. Des de llavors, ha estat el primer o l’últim tema totes les temporades. Sempre he volgut donar a conèixer els grups d’aquí, catalans o espanyols. Els anglesos i els americans ja tenen qui els promociona.

I els discos, tots de la seva butxaca?

Sí, gairebé sempre. El 1993 i 1994 vaig col·laborar amb una revista que es deia «Heavy Rock», i això em va obrir portes i va fer que les companyies em fessin arribar alguns discos. Però escriure-hi em portava molta feina i ho vaig deixar. Dec tenir uns tres mil vinils i uns tres mil cedés. Els diners que guanyava arbitrant partits de bàsquet me’ls gastava en discos.

I per què ho va deixar i hi ha tornat ara?

Va ser per la meva feina com a director. Desavinences amb la junta. Me’n vaig oblidar durant 22 anys però, ara en fa dos, vaig tornar a anar a concerts després de molt temps, i això em va remoure alguna cosa. Encara hi havia gent que deia que recordava el programa i, entre una cosa i l’altra, em vaig decidir.

Fa exactament el mateix que el 2001?

No. Ara tens música a tot arreu, i si no aportes alguna cosa més no té cap al·licient. De les dues hores en dedico una a donar informació. I, de vegades, per parlar un minut hi ha una hora de feina! La música també ha canviat. Vaig reprendre el programa més o menys on l’havia deixat però, un dia, una persona em va demanar si li tinc mania al segle XXI. Això em va fer pensar. He buscat alguns col·laboradors que estan al dia en tendències d’ara de trash, de metal, de punk, i m’han ajudat a actualitzar-me.

La música que agrada més als joves no li interessa gens?

El ‘reggaeton’ no el considero ni música. El pop comercial sí, però no m’interessa. Totes aquestes músiques van a modes i passen. El rock no. Continua aquí després de setanta anys. A més, jo el que veig és que ara tots els joves van vestits i pentinats iguals. Quan jo era jove hi havia qui volia anar contra corrent. Ara no ho veig això.

El rock clàssic no ha quedat com un gènere de gent gran per a gent gran?

Sí, vas a un concert i tothom té cabells blancs. Em sorprèn. Però també hi veus famílies que hi van l’avi, el pare i nens petits. Això em fa tenir esperances que aquests joves seran el relleu. I els músics poden ser grans, però fa un parell d’anys vaig anar a veure un concert de Deep Purple pensant que em trobaria una gent acabada i va ser tot el contrari: van fer un concert fantàstic amb molt públic.

Ara la ràdio ja no és la prescriptora dels gustos musicals, i a la web hi ha tot el que es vulgui saber sobre qualsevol grup. La ràdio i el periodisme musical van perdent el sentit?

Jo crec que no. Pots trobar el que vulguis sobre qualsevol grup, però primer l’has de conèixer per buscar-ho. I per conèixer-lo potser te l’ha de posar algú a la ràdio. És veritat que, com que ara els joves escolten menys la ràdio, i no llegeixen ni diaris ni revistes musicals, tot ha anat molt de baixa, però tot el que trobes a internet sobre un grup o un concert ho ha publicat algú que hi ha anat per explicar-ho, o sigui que jo crec que continua sent necessari. Crec que això no canviarà mai.

Subscriu-te per seguir llegint