Un repte per a una ambulanciera novata

Llevada des de quatre del matí. No perquè sortíssim extremadament d’hora, sinó perquè els nervis no m’han deixat dormir més.

Nervis com el primer dia de col·le.

Nervis com el de ser la nova.

Nervis de fer una cosa la primera vegada.

Nervis de no estar a l’alçada.

Nervis per sentir que estàs fent allò que has de fer.

Nervis per la responsabilitat de tot plegat.

Nervis i punt.

Després d’ una missa a la cripta de la Sagrada Família, dels parlaments corresponents dels polítics corresponents, i de les instruccions d’organització, sortim a les 11.00h en direcció la France.

Una cinquantena de bones persones. Amb ganes. Amb il·lusió.

Durant el viatge em quedo pensant en el que ha comentat un dels polítics. Que ens enveja, que és quelcom que ell voldria fer, però que no té temps. Penso que a mi em sobra el temps per agafar tres dies de festa, i un cap de setmana sencer per fer 2600 quilòmetres per portar una ambulància a un país en guerra des de fa quatre anys.

El país veí ens rep amb un vent fortíssim amb ratxes que fan tremolar les ambulàncies. Conduir es fa difícil. Moltíssim trànsit. Molta tensió.

Barcelona-Dijon amb tres curtes parades en autorroute. La gastronomia francesa es redueix a un tros de quiche lorraine i cafeïna pel viatge.

Descobreixo amb satisfacció que els lavabos ja no són aquell foradet al terra, però que no han perdut aquell flaire característic.

A mitja tarda, el vent amaina. I arriba la pluja. La tendinitis de l’espatlla comença a queixar-se.

Tot un repte per a una ambulanciera novata.

Dia llarg. Moltes emocions. Demà més.