Miquel Liso, fotògraf: «Fer les fotos d’un casament és més responsabilitat que retratar Lebron James per a Nike»

Va començar a fer fotos de ral·lis pel seu compte, sense saber-ne, i ha acabat sent un dels millors fotògrafs esportius del món. De demanar permís per treballar en un raconet d’una cursa ha passat a ser contractat per fer les fotos oficials dels esportistes de Nike o dels nous models de SEAT. Els diners que ha guanyat els ha invertit en una excepcional col·lecció d’objectes dels seus ídols que té primorosament exposats a casa, al centre de Manresa. Hiperactiu i perfeccionista, Miquel Liso només accepta el millor, tant per treballar com per menjar, la seva gran afició.

Ha aconseguit obrir-se pas en un món molt tancat sense cap ajuda. Com s’ho ha fet?

Treballant molt, sent molt pesat i picant molta pedra. Al començament la passió em portava a anar a fer fotos a tot arreu i a trucar a totes les portes. He perseguit els periodistes, he anat a mostrar-los fotos mentre dinaven, he atabalat el pare del Carlos Sainz perquè em firmés fotos que després venia per pagar-me els rodets... Potser no hauria de dir, però fins i tot havia falsificat passis de premsa!

I un dia va decidir fer caixa o faixa.

Sí, el Mundial de Ral.lis de 1998. Vaig demanar un crèdit de cinc milions de pessetes amb l’excusa que era per comprar material i els vaig dedicar a anar a les 14 proves pel meu compte, des de Montecarlo fins a Austràlia. Vaig dir: me la jugo; si no surt bé hauré complert el meu somni i ja tornaré els diners en trenta anys. Però va anar bé. Vaig anar ensenyant les meves fotos i em van anar comprant material el RACC, el diari Sport, alguns pilots... i el José María Rubio, potser el periodista d’esports més important, em va contractar per fer la Fórmula 1. Aquest va ser el segon salt.

Recorda una primera foto que el va fer pensar que allò se li donava bé?

Sí, el 1992, al ral·li de Portugal. Amb la càmera de la meva germana, que no sabia ni com funcionava, em va sortir una foto collonuda del Lancia del Kankkunen. Em va fer un salt el cor.

Com s’aconsegueix una foto excepcional?

Has d’estar atent al que no mira tothom. Les fotos que jo busco són les que van més enllà del cotxe i del pilot, les que expliquen històries. En un ral.li és més fàcil, però la Fórmula 1 és sempre el mateix asfalt. Per tant, aprens a veure els detalls amb significat. Per exemple, quan el Hamilton abandona, a Hongria, i l’enxampes mirant com passa el Ferrari per davant seu. Has de ser-hi i tenir una mica de sort, perquè són situacions que duren poquíssim. També has de disparar molt. Jo puc fer 20.000 fotos en un cap de setmana de cursa, o 4.000 en un partit de futbol. És que tota l’estona estan passant coses! Acabo esgotat.

Triï una única foto seva.

Una de València. Vaig pujar a un pis que donava al circuit on vivia una família sud-americana, humil. Mentre dinaven, es veia per la finestra com els cotxes els passaven per davant. El contrast entre els qui pagaven 4.000 euros per estar al paddock i aquella família que no en feia ni cas, era brutal. La foto va donar la volta al món. El president de la F1 de Mercedes, el Toto Wolff, me la va demanar per penjar-la a la seva casa dels Alps. Li vaig dir: a la foto s’hi veu un Ferrari, però si vols també la tinc amb un Mercedes. I em va dir que no, que Ferrari és més glamur i contrasta més.

Com és el món de la F1, vist de prop?

És tot guerra i secretisme. Un món tancadíssim. Tothom és un divo. Fins i tot els fotògrafs. A mi això no em sembla bé; els equips i els pilots haurien d’estar una mica més oberts a la gent que paga l’entrada. Jo he pogut accedir-hi una mica perquè vaig començar fa anys, quan encara no estava tot tan tancat i perquè he anat de molt bon rotllo, de no molestar. Haver pogut estar sol algunes estones amb Nicky Lauda és un privilegi molt estrany. De vegades una foto obre portes: vaig fer-ne una al Bernie Ecclestone i l’Emilio Botín mentre estaven negociant sense que se n’adonessin i a l’Ecclestone li va agradar tant que em va fer buscar i me la va demanar per regalar-li al Botín.

Quan ja estava força introduït al món dels ral·lis encara feia casaments. Li agradava?

Fer les dues coses em permetia no dependre de l’una o de l’altra i no acceptar preus que no em semblessin correctes. N’he fet uns 300 i han estat una gran escola. M’han curtit. Un casament sí que és responsabilitat! Al moment clau no pots fallar! Em diuen si impressiona fotografiar Kobe Bryant o Lebron James per a Nike, però amb aquests no hi ha problema. Tens estona i pots repetir. En canvi, si falles en el moment que l’Antonio i la Mari Pili diuen ‘sí’ ja pots córrer!

Què el porta a la fotografia lenta?

A mi sempre m’hauria agradat dibuixar, però no en sé, i amb l’‘slow motion’ faig que la càmera dibuixi per mi. Redueixo la velocitat d’obturació, moc la càmera, i es crea una imatge abstracta única, molt expressiva, tant en motor com en futbol. Ho gaudeixo molt.

Hi ha un punt d’atzar?

Efectivament, aquí és on hi ha la màgia. No controles la llum completament, i això li dona un component d’art abstracte que resulta fascinant. En realitat no he inventat res, això ja es feia als anys cinquanta, però jo he aconseguit resultats molt bons treballant-hi durant 12 anys i triant moltíssim. He fet uns tres milions de fotos i n’he seleccionat tres-centes per al projecte que ara tiro endavant.

En què consistirà?

De cada foto se n’imprimeixen diferents mides i tiratges, amb preus de 25.000, 6.000 i 400 euros. També aniran presentades amb un packaging extremadament luxós dissenyat per la Paula Terra: tres caixes cobertes de goma amb els gravats dels pneumàtics de Fórmula 1 i fibra de carboni. Encara no sé quant valdrà, però serà car. És un producte de qualitat excel·lent per a un món on les coses es paguen. Preveiem llançar-ho aquest any.

També ha cobert el Barça i la Copa Amèrica. Amb la F1 no en tenia prou??

Em veia de gust fer alguna cosa diferent. Havia de ser alguna cosa grossa, i el més gros que tenim aquí és el Barça. I no només això: teníem el millor jugador del món! Al meu equip! Fa 12 anys em vaig llançar a fotografiar-lo com a free-lance perquè em venia de gust i pensant que ja en faré alguna cosa d’alguna manera. I si no, m’és igual; ho he gaudit tant que no em preocupava si en podria treure rendiment.

I en traurà?

Ho intentaré. Aquest 2026 me la jugo, és tot o res! (riu) També tinc a punt uns llibres concebuts com objectes de luxe amb imatges que mostren el futbol d’una manera completament diferent, i un projecte semblant amb les fotos que vaig fer de la Copa de l’Amèrica a Barcelona, que la vaig començar a fer pel meu compte, em va atrapar i vaig acabar seguint les regates al vaixell oficial. És brutal!

Darrere la càmera pot gaudir del que veu?

Sí, el meu cervell s’ha acostumat tant a veure les coses pel visor que pateixo quan el Barça no marca com si no tingués la càmera a les mans. A més, jo estic molt a prop!

Seleccioni deu peces de les 300 de la seva col·lecció, i de les deu, triïn una,

El cotxe del James Hunt que tinc guardat en un magatzem; uns guants també del Hunt; una granota del Senna del 87; una del Schumacher a la Cursa de Campions, només n’hi ha dues al món; una del Toivonen; la que portava posada el Bettega el dia que va morir; una del Sandro Munari, el primer campió del món de ral·lis; una del Graham Hill; un aleró del Ferrari del Nicky Lauda, i un guant seu. I de totes només una? La granota del Senna!

D’on surt tot aquest material?

La major part el regalen els pilots a gent dels seus equips, sabent que, si volen, s’ho poden vendre. És una manera indirecta de donar un sobresou. També hi ha algunes peces que les he recollit jo mateix de la ferralla que queda als circuits.

Si ha pogut fer tot això deu haver guanyat molts diners...

Sí, és un món que mou moltíssima pasta i on es paga molt bé, però mai no he tingut un duro al banc. Tot el que he guanyat ho he invertit. O en els projectes que he anat desenvolupant o en les peces que he anat comprant.

Fins a quin punt és determinant la tecnologia, en la seva feina?

Molt, i jo sempre he volgut tenir el material més modern. Però no ho és tot. A la gent que em diu ‘home, amb aquesta càmera és clar que fas fotos bones’, li dic, ‘té, fes-ho tu’. I no. Qui fa la foto és la persona.

El més modern podria deixar-lo sense feina, ara la foto se li pot demanar a la IA.

Jo tinc la sort que ja estic de retirada. L’any que ve vull acabar amb la bogeria d’hores que treballo ara. Necessito pair el que he fet i treure rendiment al que he acumulat durant els darrers anys. Les noves generacions s’hi hauran d’enfrontar i, evidentment, la feina serà diferent. No només per la IA. Arribarà un moment que les fotos les farà una única agència que haurà comprat l’exclusiva i les vendrà a tothom. O les farà una única càmera regida per una IA. Però tot això ja queda per als que vinguin al darrere.