Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Caravana de la bondat

Un dia a la Caravana de la Bondat de sor Lucía: silencis còmodes i converses que haurien de durar més

Els integrants aprofiten el segon dia de trajecte per explicar-se les raons que els han portat a participar en aquesta missió humanitària

Imatge des de Chemnitz

Imatge des de Chemnitz / Arxiu particular

PER MIREIA FERRÉ MARTÍ

A les 6:00h tothom avall per esmorzar. Puntualitat absoluta. Ni una sola queixa. Ni tan sols mirades somnolentes abans del cafè.

Un dels voluntaris fa 60 anys avui. Poques maneres més generoses de celebrar un aniversari que enmig d’un corredor humanitari.

A les 6:30 h, tots en ruta. Comencem amb pluja i boira.

Fem alguns canvis de parelles als vehicles. Ens anem coneixent. Ens expliquem els nostres perquès. Hi ha silencis còmodes i converses que passen massa de pressa per ser només d’un trajecte.

Avui condueixo un Peugeot 208 que havia estat dels Mossos. La conducció, tot i la pluja, és més senzilla que ahir

De tant en tant m’imagino que sóc una agent especial en una missió secreta… fins que recordo que la missió inclou buscar la sortida correcta de l’autopista i no perdre el convoi.

La boira es va retirant a mesura que es fa de dia. La pluja decideix quedar-se. A prop de Nuremberg comencem a veure neu. El que faltava. Però no. No neva. De moment.

Els costats de la carretera són plens de molins eòlics. I de plaques solars. Penso que aquests alemanys són molt optimistes.

O potser tenen alguna súper tecnologia capaç de generar energia directament dels núvols negres que ens cauen a sobre. No sé.

Després de tres parades per repostar, estirar les cames i degustar els ja mítics menús d’àrea de servei -on tot té el mateix gust i la mateixa olor- arribem a Chemnitz, ciutat que entre 1953 i 1990, durant la República Democràtica Alemanya, es deia Karl-Marx-Stadt.

Ens mirem i somriem. Un dia més. Cansats, però avançant.

Demà, més carretera. I, si pot ser, menys meteorologia.

Tracking Pixel Contents