La colpidora reflexió de sor Lucía des d'Ucraïna: "Prou d’acostumar-nos a l’horror"

Sor Lucía Caram va marxar divendres de la setmana passada a Odessa, a Ucraïna, amb el 42è corredor humanitari organitzat per la Fundació del Convent de Santa Clara, que dirigeix. Va partir de Manresa dijous a la tarda, va arribar a Barcelona i, l'endemà, després de la benedicció de la Caravana de la bondat en una missa a la Sagrada Família, va iniciar els 3.000 quilòmetres fins a Odessa.

Hi ha portat 21 vehicles, entre els quals hi havia una desena d'ambulàncies, quatre per quatre i Pick Up; material mèdic com desfibril·ladors; generadors i roba d'abrigar. L'acompanyaven mig centenar de voluntaris per conduir els vehicles. A Ucraïna, com fa habitualment, va visitar hospitals on hi ha ingressats ferits de guerra. En aquest escrit, reflexiona sobre què suposa la guerra enfront de la humanitat. Una guerra que ja fa quatre anys que dura.

"Et preguntes com hem arribat fins aquí"

Explica que "estar davant de ferits als quals la guerra els ha robat la vista, els braços, les cames… estar davant d’homes joves amb la mirada apagada o perduda en un horitzó que ja no existeix, és tocar la ferida oberta de la humanitat. No és teoria. No és política. És carn esquinçada. És la història partida en dos. La tristesa t’envaeix com un cop sec al pit. Et preguntes com hem arribat fins aquí. Com hem permès que la intel·ligència humana, capaç de guarir malalties i arribar a les estrelles, continuï fabricant màquines per mutilar cossos i destruir somnis. La guerra no té èpica quan mires de prop qui n’ha pagat el preu. La guerra és un fracàs. Sempre. Sense matisos".

Malgrat això, fa notar, "enmig d’aquesta tristesa, s’aixeca una força més gran. Una força que no és ràbia, sinó compassió encesa. Una força que t’obliga a no rendir-te. Que et fa estrènyer els punys, no per colpejar, sinó per sostenir. Que t’impulsa a continuar portant ambulàncies, medicines, abraçades, esperança. Quan mires un ferit que ha quedat cec i, així i tot, et somriu… entens que la dignitat no la pot amputar cap bomba. Quan veus un jove sense braços que agraeix estar viu, comprens que el mal mai no té l’última paraula. I aleshores saps que no pots tornar a casa igual. Que ja no pots viure distreta".

"Despertem com a humanitat"

"Davant de tant de dolor, neix una súplica profètica: Despertem! Despertem com a humanitat. Prou de justificar allò que és injustificable. Prou d’acostumar-nos a l’horror. Necessitem menys armes i més mans. Mans que curin, que consolin, que sostinguin, que reconstrueixin. Mans que no disparin, sinó que aixequin. Cada ferit és una pregunta adreçada al món. Cada mutilat és un crit que ens recorda que la pau no pot esperar. Que la indiferència també mata. Que la neutralitat davant del sofriment és complicitat silenciosa".

"I, tanmateix, allà, enmig de l’hospital, descobreixes també un miracle: la resiliència. La capacitat d’estimar fins i tot quan tot ha estat arrasat. La fe -explícita o silenciosa- dels qui continuen creient que la vida mereix ser defensada Per això continuem. Perquè la tristesa no ens paralitza; ens mobilitza. Perquè el dolor no ens enfonsa; ens empeny. Perquè davant la lògica de la destrucció, volem aixecar la revolució de la tendresa".

"Un fracàs moral i humà"

Acaba amb un clam: "Que el món desperti. Que la guerra sigui reconeguda com el que és: un fracàs moral i humà. Que aprenguem a utilitzar les nostres mans no per destruir cossos, sinó per guarir cors. I que mai no oblidem que, mentre hi hagi una sola persona ferida per la violència, la nostra missió no haurà acabat".

L'abril vinent, sor Lucía té previst organitzar un nou corredor humanitari, el 43è, per portar més ajuda humanitària a Ucraïna.

Subscriu-te per seguir llegint