«Molts proveïdors de Felip V es van fer rics i es van arruïnar»

Després de la derrota de 1714, Catalunya es va omplir de soldats. A Manresa, principal productora de pólvora del país, n’hi havia una pila. El fruitosenc David Ferré Gispets (1994) explica on eren i com s’abastien al seu llibre «Exèrcit i negoci. El proveïment militar a la Catalunya de Felip V». Doctor en Història Comparada Política i Social, i especialista en història de la guerra, és professor a Blanquerna-URL i a la UB. Durant deu anys va fer de guia turístic a Manresa.

A Catalunya no hi ha guerra des de fa 87 anys. Es ingenu pensar que no n'hi tornarem a tenir?

No sé si ingenu és la paraula, però tots hauríem de ser conscients que els estats actuals, per molt que els donem per descomptats, no són permanents. Ucraïna també havia viscut tres generacions en pau.

Estem en el moment amb més perill de conflicte de les darreres dècades?

Estem en un món molt integrat basat en la preeminència d’un país que ha anat a parar a mans d’una persona i un entorn que no volen respectar les normes internacionals. Vol dir que estem més a prop d’una guerra que mai? La immediatesa de la comunicació pot fer que ho sembli, però no ho sap ningú.

Fa tres segles, Catalunya estava en la posguerra que vostè ha estudiat. Com era?

Després de la guerra de Successió era la província que acumulava més soldats. Hi havia sempre una guarnició mínima d’uns 12.000 homes amb pics de 35.000, molt mòbils. Eren sobretot a Barcelona, i també a les capitals de corregiment, com Manresa, on hi havia pics d’uns 700 homes, amb força cavalleria. Vivien a la caserna que hi havia al costat de la Seu i a la del Carme. La presència es va reduir molt a partir de 1780.

Què hi feien a Catalunya?

El primer objectiu era subjectar el territori acabat de conquerir. També eren un cap de pont cap a Itàlia, Àfrica i, si apareixia l’oportunitat de recuperar-la, cap a Menorca.

Com vivien, i de què?

Faltaven casernes, i la majoria vivien en edificis reconvertits. Els oficials eren allotjats en cases particulars que els acollien com si fos un impost. La gent vinculada a l’administració s’ho estalviava. Hi havia famílies riques a qui tenir un coronel a casa ja els agradava, perquè això els permetia fer relacions. Es procurava no posar-los en cases on hi hagués donzelles joves.

En un país de poc més de mig milió d’habitants devien veure soldats per tot arreu.

Sí, això apareix molt a les cròniques i ho diuen els viatgers estrangers. La convivència és complicada entre els mateixos cossos de l’exèrcit i amb la població. Per exemple, a Manresa consta que hi havia queixes perquè els soldats satisfeien els seus instints sexuals on no tocava, i també tenim documentat que uns criats del governador exigien agressivament descomptes a les pageses de la Plana.

Qui els proveïa?

Tinc documentats 476 noms de proveïdors de l’exèrcit a tot Catalunya entre 1714 i 1746. Entre ells hi havia petits artesans i alguns grans comerciants que, d’aquesta manera, adquirien una interlocució amb l’Estat que abans no tenien. El que aporten més són aliments, vestuari i finançament, perquè els soldats havien de cobrar i l’Estat pagava amb lletres de canvi que calia convertir.

Hi va haver qui s’hi va fer ric?

Sí, però molts després es van arruïnar, perquè l’Estat els feia treballar a crèdit. S’endeutaven comptant que l’Estat ja pagaria i no cobraven, o s’arriscaven amb projectes massa ambiciosos. Només aguantaven els que tenien, alhora, una altra activitat. Els constructors de la Ciutadella de Barcelona van tardar entre 40 i 50 anys a cobrar!

Manresa hi tenia pes en aquesta xarxa?

Sí, perquè durant tot el segle XVIII és la principal productora de pólvora de Catalunya. Manresa era a mig camí entre el principal client, Barcelona, i les matèries primeres: sofre de Lleida i salnitres de Lleida i de Cardona. A més, hi havia inversors i el que ara en diríem indústria auxiliar. Això va fer que a la ciutat hi hagués refinadors i molins, sobretot a la zona dels Comtals, al Cardener. Dues famílies, els Soler de la Plana i els Dalmau, que també tenien altres negocis, es van enriquir amb la pólvora i es van fer molt influents.

I a part de la pólvora?

També eren importants els armers. Van aconseguir quedar-se el contracte més important de l’exèrcit, però no va anar bé: just en aquell moment l’exèrcit va canviar el disparador de l’arma, i això va incrementar els costos; alhora, la pesta de Marsella va prohibir que arribés metall del Rosselló; i els armers de Barcelona i Ripoll es van aliar i els van fer una OPA hostil; amb tot plegat, els manresans es van acabar arruïnant. Des de llavors, van tenir-hi un paper secundari.

Col·laborar amb el Borbó estava mal vist?

Durant els primers anys hi va haver molta resistència, però arriba un moment que la gent no té més remei que adaptar-se. En tot cas, si més endavant hi va haver malestar no ho sabem perquè no es posava per escrit. I ens consta que individus notòriament austriacistes es van convertir en proveïdors. De fet, els armers no tenien altra possibilitat que vendre a l’exèrcit, perquè Felip V va prohibir als catalans tenir armes. O s’entenien amb l’exèrcit, o es morien de gana.