Teresa Franquesa, doctora en Ciències Biològiques: «El pessimisme només fa que desmobilitzar-nos»

Doctora en Ciències Biològiques i autora del llibre ‘Canvi climàtic i ecoansietat’, la manresana Teresa Franquesa va dirigir la taula rodona del Congrés Nacional d'Educació Ambiental celebrat a Manresa amb uns 200 participants. Abans va reflexionar sobre la importància d’actuar col·lectivament per fer front a la crisi ambiental, i fer-ho educant. Va afirmar que «les xarxes socials ens fan passius, i, en canvi, l’educació no genera titulars. Aquesta és la seva força».

Al congrés ha aparegut sovint la idea que cal anar cap a una societat amb identitat ecosocial. Què vol dir això?

Ens podem veure com els reis de la creació o des del nostre treball en educació ambiental, que també en diem ecosocial, com una part de la biosfera. Som natura, en formem part. No només perquè ara estigui de moda de dir-ho, és que sense aire net per respirar, sense aigua per beure, sense sols per cultivar, sense les altres espècies que ens donen aliment i tantes altres coses que necessitem, la nostra vida és impensable. O sigui, no som res sense el nostre entorn. Aleshores, d’on ens ve aquesta prepotència i imaginar-nos que ho podem destruir tot i sobreviure? Si la nostra identitat és antropocèntrica, aleshores ens estem equivocant el rumb.

S’ha comentat, també, que és un missatge que sovint és difícil de transmetre...

Més que un missatge és una cultura nova. No és un catecisme. És tornar-nos a pensar com a persones i orientar els models de vida, de treball, d’organització, i també la manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos. Això és un treball que no es fa en un dia. Es fa a còpia d’anar experimentant. Tant des del contacte amb la natura i la satisfacció que això em dona i que em fa sentir realment eco-dependent, com reflexionant que de la manera que anem, no anem bé.

I això com es reorienta?

No hi ha fórmules màgiques. El que proposem des de fa molt de temps són experiències concretes de transformació construïdes entre tots. Si tinc l’experiència de mirar què és el que no m’agrada, parlar de què puc fer, acordar una acció que em pot semblar interessant, fer-la, veure els resultats, avaluar-ho i tenir la satisfacció d’haver transformat alguna cosa, em quedo amb ganes de tornar-ho a fer. Aquesta és la metodologia que nosaltres propugnem per moure’ns cap a una educació ecosocial. És el treball pràctic de participar en processos reals de transformació i connectar amb el nostre entorn natural i social.

Algun ponent ha dit que és una feina descomunal, i més si es tracta de fer front a un problema planetari en un món cada cop amb més negacionistes...

Diuen que els optimistes sempre tenen un projecte entre mans i els pessimistes sempre tenen una excusa a la boca. El pessimisme només ens desmobilitza. Penso en l’economista Kate Raworth que diu: no siguis optimista si això et relaxa i no siguis pessimista si això t’angoixa, sigues activista en el teu entorn, en la mesura de la teva capacitat d’influència. El global no el canviem de cop, el canviem a base de canviar el que és local.

I el paper de l’educació?

Els educadors, no tan sols els educadors ambientals, tenen un paper clau. També els moviments socials. n