«No m’hauria fet ric si abans una estafa no hagués empobrit el meu pare; tot està connectat»

Als 28 anys va deixar plantada una prometedora carrera com a enginyer de camins i, als 35, la venda de Naturitas, una empresa de productes dietètics creada a partir de zero, el va fer milionari. En la vida de l’emprenedor manresà Josep Casas tot va molt ràpid, gairebé tant com el seu pensament.

Ven una empresa que factura 60 milions, munta Food for Joe i Europistachios, s’hi posa al capdavant i crea una societat per invertir en startups. Per què treballa tant?

Perquè m’agrada. Se’m dona bé (riu). Per què continua treballant Pep Guardiola tot i que ja ho ha guanyat tot? Perquè és un friqui del futbol i li importa més l’equip que la família. Seria un cas semblant, tot i que jo no arribo a tant. Precisament, he començat a anar a teràpia per saber dir que no.

Fa teràpia per treballar menys?

Sí. Se m’acosta tanta gent per proposar-me coses interessants que he de saber dir prou. Si no, no tinc una vida equilibrada. La meva parella feia dos o tres anys que em deia que havia d’afluixar, i ara fa un any vaig començar a anar al terapeuta. Encara no noto cap millora concreta, però estic content del procés que vaig fent. Vaig posant límits i alentint el ritme. Al final, es tracta d’adonar-se que el temps és l’únic que no pots recuperar.

Fer negocis no va de fer-se molt ric?

Tinc la sort que, amb 35 anys, podria haver deixat de treballar i que, a més, soc una persona que no necessita gastar molt. O sigui que no ho faig per això. Hi ha com a mínim dos tipus de riquesa, l’econòmica i la d’experiències, de família, d’amistats, que és molt important. Al final, ser ric de debò és tenir llibertat.

No sembla que tingui una feina gaire alliberadora...

No, no, és veritat. Tinc cinc-cents inversors a Europistachos, mig centenar a Food for Joe, i els de Real Ventures. És molta responsabilitat. Però, afortunadament, confien molt en mi. Em pressiono més jo que ells. La veritat és que vaig per les escoles de negocis explicant que el millor és emprendre sense tenir inversors, com vaig fer a Naturitas, però no estic complint el que predico. Soc una mica com un capellà que dona consells sobre el matrimoni sense haver-se casat mai (riu).

Per què va deixar l’enginyeria i es va posar a fer d’emprenedor?

Estàvem a Grècia amb la meva dona treballant per a Ferrovial i vam veure que els nostres companys expatriats tenien fills nascuts a països diferents i que havien perdut el nucli familiar. Nosaltres volíem una família i una identitat i vam decidir tornar. A més, estàvem en plena crisi de la construcció. I com que jo l’esperit emprenedor ja el tenia de petit vaig pensar que era l’hora de fer el canvi.

I per què es va orientar cap a l’alimentació alternativa?

Va ser per una combinació de fets. D’una banda, el meu pare tenia una empresa de prefabricats de formigó al Solsonès, i el 1993 el seu soci va desaparèixer amb 300 milions de pessetes. L’empresa va fer fallida i el meu pare va muntar una granja a Rajadell, cosa que va fer que jo visqués des de petit el món ramader i agrari. A més, com a conseqüència d’aquell daltabaix, la meva mare va tenir una depressió que s’ha convertit en crònica i encara n’arrossega seqüeles, cosa que la va portar a descobrir la naturopatia. I encara una altra cosa: jo vaig desenvolupar una intolerància a la lactosa i això em va fer buscar en el mercat productes sense lactosa. Amb tot això, vaig acabar veient en els productes ecològics i alternatius una oportunitat de negoci.

Naturitas cobria la seva pròpia demanda.

Exacte. Jo no m’hauria fet ric si abans una estafa no hagués empobrit el meu pare i no hagués muntat la granja. Si la meva mare no hagués tingut una depressió segurament no hauríem descobert la naturopatia. Tot està connectat.

Sembla una reflexió sobre la importància de l’atzar.

Sí, l’atzar és molt important. Els emprenedors en diem ‘timing’. Si hagués muntat Naturitas cinc anys abans l’e-commerce no hagués estat prou desenvolupat, i cinc anys després ja no hauríem estat els primers.

Ha experimentat la falta de sort?

Sí, i tant. I de les garrotades se n’aprèn molt. Al mateix temps que creàvem Naturitas vam posar en marxa UnPlis, que era com Glovo però amb treballadors assegurats. La nostra aplicació era clarament millor que la de Glovo, però no es pot competir contra algú que treballa amb falsos autònoms. Allò em va fer veure que el sistema no funciona: qui tractava bé els restaurants i els empleats va perdre la competició. Després a Globo li han posat multes per valor de 500 milions d’euros, però nosaltres ja havíem tancat.

Com munta Naturitas sense diners?

La inversió era la nostra feina. La web la va fer l’Esteban Humet, el meu soci. Hi vàrem posar milers de referències de productes que no teníem, perquè a una botiga has d’omplir els prestatges, però a una web no. I el sistema era pagar el proveïdor quan ja havíem cobrat del client, cosa que s’aconseguia garantint el lliurament en 48 hores.

Va ser un èxit immediat?

Sí, més del que esperàvem. Durant el primer any ens vàrem dedicar més a UnPlis, però Naturitas anava creixent. Quan vam arribar al milió d’euros de facturació ens vam adonar que allò podia arribar lluny, però mai ens hauríem imaginat que podria arribar als cent milions d’avui.

Quina va ser la tecla màgica?

Teníem una web més bonica i més fresca que les altres. I vàrem saber fer bé l’operativa. Érem un enginyer de camins i un de telecomunicacions! Això i encertar el moment va ser la clau. I el boom va arribar amb la covid, quan molta gent va provar la compra online.

No sap greu vendre quan es té tan èxit?

No; si rebutges l’oportunitat i acaba anant malament te’n penediràs tota la vida.

Què el va fer pensar en crear Food for Joe?

Una treballadora de Naturitas. El seu gos, per a ella, era un fill. I cada vegada hi ha més gent que es comporta així. Això em va fer pensar que una alimentació de molta qualitat per a gats i gossos seria una bona idea.

Els animals són un gran negoci perquè són els nous infants?

Encara més. L’infant es fa gran. Només compres ‘potitos’ un any i només compres un cotxet; això no passa amb una mascota. I sempre li voldràs donar el millor que puguis perquè, com més anys hi convius, més l’estimes. A més, donar pinso industrial fet amb farines a un animal que ve del llop és antinatural, és un invent americà molt recent. Abans als gossos els alimentàvem amb restes del nostre menjar o cuinàvem coses per a ells.

I què ofereixen com a alternativa?

Menjar de debò cuinat amb un sistema d’alta cuina i envasat al buit. Vuit receptes per a gossos i tres per a gats. És més car, però alimentar un gos petit val uns 20 euros al mes. Molta gent ho pot pagar, sobretot si no tenen fills, que és el cas de molts dels nostres clients.

Donar menjar premium als animals amb la pobresa que hi ha no li genera una mica de dilema moral?

És que aquí el problema de la pobresa no el tenim amb el menjar, el tenim amb l’habitatge. Una persona humil no té problemes per comprar menjar, sinó per tenir un lloc correcte on viure.

Gossos i gats són diferents en tot?

Sí. Un és omnívor i l’altre és carnívor. El gos tria la recepta de pollastre; al gat, el porc. El problema amb els gats és que són neofòbics. El 50% rebutgen Food for Joe perquè prefereixen un menjar pitjor, però conegut.

Gats, gossos, i també pistatxos. Per què?

Quan has cobrat molts diners, tots aquells bancs que no t’havien fet mai cas et porten a un edifici molt alt, t’expliquen que la clau és diversificar i que ells tenen actius diversos on invertir. Però els experts em diuen que no, que els bancs volen que moguis els diners per anar cobrant comissions. Un amic enginyer agrònom em fer veure que, a llarg termini, l’agricultura pot ser un gran negoci, i això em va portar al pistatxo. Vaig començar amb 50 hectàrees, molts inversors s’hi van interessar i ara en tenim 2.000. L’objectiu és produir la meitat dels pistatxos d’Espanya. A més, és molt exportable, i no només a Europa, que va de baixa, sinó també a Estats Units o Xina.

Què ha de tenir una empresa que comença perquè accepti invertir-hi?

Sobretot, un bon gestor, molt auster, i també alguna barrera d’entrada, que no sigui fàcil de copiar ràpidament. També cal que tots els fundadors tinguin els mateixos valors; si veiem que s’acabaran divorciant no volen ser al mig. Una startup és un nen que aprèn molt ràpid, per això es pot adaptar més ràpidament als canvis que els avis del seu sector, però també és molt fràgil i, per tant, els factors personals són molt importants.

Té instal·lacions a Massanes, a Tàrrega, a Galícia, a Mataró... Res a Manresa. Per què?

Hi tinc la família, però en vaig marxar molt jove i no m’ofereix cap avantatge. A més, el fet que sigui molt a prop de Barcelona fa que molt talent se’n vagi, cosa que no passa tant a Lleida o a Girona. Penso que la proximitat ha acabat sent perjudicial.

Biografia

L’enginyer que construeix empreses d’èxit. Josep Casas Pérez neix a Manresa el 9 de maig de 1983, fill del Joan, enginyer i empresari, i de la Montserrat, administrativa. Té un germà, parella, la Mariona, i tres fills, la Núria, el Gerard i l’Eva. Té una gata que es diu Tilina. Va estudiar a la Joviat i es va llicenciar en Enginyeria de Camins. Va treballar a Pasquina i a Suma abans d’incorporar-se a Ferrovial, per a la qual participa en la construcció de Lledoners entre 2006 i 2008. El 2009, amb la seva parella, també enginyera, es traslladen a Grècia, on treballen en la construcció d’autopistes per a la companyia. El 2011 tornen a Catalunya. Demana un préstec, estudia un MBA a Iese entre 2011 i 2013 i, tot seguit, treballa dos anys a la consultora Kearney. El 2015, amb Esteban Humet, munta UnPlis, que tanca, i Naturitas, que venen el 2019 a Uriach quan facturava 22 milions d’euros. Es manté a la direcció tres anys més. La deixa amb 60 milions. Ara supera els cent. El 2021 crea Food for Joe, web de venda de menjar premium per a mascotes. Actualment factura 9 milions. També posa en marxa Europistachios amb l’objectiu de ser el principal productor de pistatxos de l’estat i de competir al mercat internacional. El 2024 crea Real Ventures, societat d’inversions en startups. Aporten entre mig milió i dos milions a projectes prometedors. Viu a Girona. A banda de la feina, la seva afició és el bàsquet.

Subscriu-te per seguir llegint