Ignasi Ribas, astrofísic de Manresa: «Fer descobertes que no es poden explicar amb la teoria vigent ens fa feliços»

L'astrofísic Ignasi Ribas, de Manresa, afegeix a la seva brillant trajectòria de recerca la participació en la descoberta d'un sistema planetari que desafia les teories establertes. Utilitzant el satèl·lit Cheops de l'Agència Espacial Europea, un equip científic del qual forma part ha descobert que els planetes que orbiten al voltant de l'estrella LHS 1903 tenen un ordre inusual.

Quins efectes pot tenir descobrir que hi ha excepcions a la norma en l’estructura planetària d’astres rocosos més pròxims a la seva estrella que els gasosos?

Quan els científics fem descobertes que no es poden explicar amb les teories vigents sempre ens envaeix una sensació de felicitat perquè vol dir que aprendrem coses noves. En aquest cas, el fet de trobar un sistema planetari que no s’ajusta al que prediuen els models de formació ens diu que hem de buscar formes alternatives d’explicar la seva existència. En el cas del sistema solar (i tots els altres sistemes planetaris que coneixíem fins ara), els planetes estan ordenats, de forma que els rocosos estan a la part interna (més propera a l’estrella) i els gasosos a la part externa. Això s’entenia bé perquè els planetes més externs, quan es formen, poden capturar més material per anar creixent a mesura que passa el temps. En canvi, els més interns, es formen en un entorn on no hi ha material per capturar i, per tant, s’acostumen a quedar petits, i com a ‘boles’ de roca sense gaire gas, com la nostra Terra. En el cas del sistema de quatre planetes al voltant de l’estrella LHS 1903, el més intern és rocós, més dens que la Terra, els dos següents són gasosos, amb densitats entre la meitat i un terç de la de la Terra, i el quart torna a ser més dens, molt semblant al nostre planeta. Aquesta és la gran sorpresa. Aquest sistema planetari està ‘desordenat’.

Com aquest planeta ha pogut saltar-se el patró?

Doncs a l’article explorem diverses possibles explicacions. En descartem algunes que no encaixen amb les dades que tenim i l’únic escenari que sembla prou plausible és que la formació dels planetes del sistema no s’hagi produït de cop sinó de forma esglaonada. Pensem que els planetes del nostre sistema solar es van formar alhora, a partir del mateix material, i que van trigar una desena de milions d’anys a tenir unes propietats semblants a les que veiem ara. En canvi, a l’article especulem que els planetes de LHS 1903 potser no es van originar tots simultàniament sinó de manera seqüencial, i quan el darrer es va formar, el disc d’on podia capturar material ja no contenia gas, amb la qual cosa es va quedar rocós i més dens.

Us podeu haver equivocat?

Sens dubte. Ja comento que hem proposat l’escenari que sembla més plausible, però podria ser que no fos el correcte. Hi ha altres possibles explicacions, com ara interaccions entre els planetes, o el pas d’una estrella propera que fa que s’alterin les seves posicions, entre altres, que hem analitzat i que ens sembla que poden ser menys probables. Amb més dades i més anàlisi potser s’arribarà a la conclusió que hi ha alguna altra manera d’explicar el que observem en aquests moments. Però així és tal com avança la ciència: sempre qüestionant cada teoria i allunyant-se de dogmatismes. És una pràctica molt saludable.

Com continua ara aquesta recerca?

Doncs caldrà continuar observant aquest sistema i recollint més dades per tal de poder mesurar les propietats d’aquests planetes (masses, radis, densitats) de forma més precisa per tal de poder afinar més quan comparem amb els models. I en paral·lel intentarem també recollir informació sobre la composició química de l’atmosfera dels planetes tot fent servir observacions dels trànsits planetaris. Per a això volem fer servir el telescopi espacial James Webb, i no resultarà fàcil, ja que hi ha una competició molt forta per tal d’obtenir temps d’observació. Però ho intentarem, clar.

Quina ha estat la trucada o correu electrònic més estrany que ha rebut després de contribuir a detectar una excepció a la regla que està desafiant la teoria mundial sobre formació planetària?

Doncs com que jo no soc el primer autor i, per tant, tinc menys visibilitat, no he rebut gaires trucades ni correus. I tota la comunicació que he rebut ha estat molt ben informada. He participat en unes quantes entrevistes a mitjans escrits i ràdios i la veritat és que en general les preguntes eren molt bones. En aquest cas, no ha passat res estrany. Tot i que de correus de gent que m’explica teories i idees que podríem qualificar d’esbojarrades sí que en rebo amb certa freqüència. Però res de greu. Els ignoro i ja està.

En quines altres recerques està participant activament en aquests moments?

Uf! Estic ficat en moltes coses! Possiblement massa!  Tinc un grup gran, d’una quinzena de persones, i això permet que estiguem treballant en força projectes diferents. Per una banda, hi ha els instruments astronòmics i les missions espacials, que es desenvolupen típicament en grans consorcis internacionals. Alguns d’aquests instruments i missions ja estan en operacions i donant dades, i altres encara els estem dissenyant i construint. Tot això ens manté força ocupats. I, a banda, estic liderant el meu projecte ERC Advanced Grant que es diu SPOTLESS, i que té per objectiu la descoberta i caracterització de planetes cada cop més petits i en particular de bessons de la nostra Terra, que anomenem exo-Terres. Bé, això és la part de recerca, però clar, la major part del meu temps l’he de dedicar a la gestió, la burocràcia i tot un munt de coses que són molt més avorrides... Però no em queixo. Tinc el privilegi i la sort de fer una feina que m’agrada i m’apassiona.

Subscriu-te per seguir llegint