La història del Teatre Conservatori de Manresa: de convent a caserna militar

El 25 d’agost d’aquest any 2026 farà cent cinquanta anys que l’Ajuntament de la ciutat va acordar les condicions que havia de complir la Junta Directiva de la societat que volgués construir un «conservatorio de música y declamación» i un teatre a l’antic convent dels dominics.

Però la història havia començat uns quants anys abans.

La creació d’un estat liberal a l’estat espanyol durant el segle XIX va comportar una sèrie de reformes, entre les quals cal destacar la Desamortització del 1836, quan es van expropiar algunes propietats de l’Església. Aquest patrimoni va passar a formar part de l’Estat, que el va posar a la venda en successives subhastes amb l’objectiu d’eixugar el dèficit públic, finançar la construcció del ferrocarril, aconseguir diners per posar fi a la guerra Carlina i crear una nova classe de propietaris que modernitzés el camp espanyol. A l’hora de la veritat, la major part del capital que es va obtenir va servir per demanar crèdits per finançar l’exèrcit liberal. El 1835 es va publicar un reial decret que suprimia tots els convents i monestirs religiosos masculins que no arribessin a un mínim de membres i els seus béns van ser posats a subhasta. A Manresa, aquesta ordre va afectar els convents dels mínims, dominics i carmelites perquè les propietats dels caputxins ja havien estat expropiades, ja que la major part dels frares havien fugit al bàndol carlí.

Els dominics tenien al costat del portal de Sant Domènec o dels Predicadors l’església i el convent amb l’hort corresponent a la banda de ponent.

L’ajuntament de la ciutat, d’acord amb el decret de desamortització, va demanar a l’Estat que li fos cedit tot l’edifici de Sant Domènec amb la intenció de destinar-lo «a escuela pública y otros objectos de utilidad común».

El 4 de maig de 1849, la ciutat va rebre una resposta satisfactòria per part de Manuel de la Concha, Marques del Duero. Aquest capità general va escriure a Josep Maria de Palanca, alcalde-corregidor, concedint l’espai a la ciutat però sense concretar-ne l’ús.

La segona guerra Carlina (1846-49) va fer que l’Rstat cedís els convents a la ciutat, però, amb l’obligació d’allotjar la tropa i que l’església fos donada a la diòcesi de Vic, que hi va designar un ecònom o custodi per a les funcions del culte i el 1877 esdevindria la parròquia de sant Pere Màrtir.

I no va ser fins al 23 de juny de 1849 quan, en presència del notari Francesc Mas, una comissió de l’ajuntament va prendre possessió de l’antic convent dels dominics, a mans de Joaquim Puig, administrador de finques de l’estat.

A la vegada, es va obligar que Isidre Viñals, propietari d’un taller de foneria que s’havia establert en la part baixa d’una part del convent, abandonés aquest espai, així com un magatzem de palla que també hi havia.

Quan encara no havia passat un mes, concretament el 13 de juliol de 1849, també es va obligar l’ajuntament a facilitar aquarterament a la tropa i l’exconvent es va convertir en caserna militar.

Així doncs, el convent, en els primers deu anys desamortitzat, va ser utilitzat com a caserna –juntament amb el convent del Carme i el dels Caputxins de les Escodines- per allotjar la nombrosa tropa d’infanteria que hi havia a la ciutat amb motiu de la segona guerra carlina, la dels matiners, i també com a hospital militar.

L’Ajuntament va tapiar els trenta arcs del claustre del convent amb envans i va obrir finestres tot tancant les quatre galeries del porticat. Alguns locals de la planta baixa van ser llogats per guardar-hi bestiar i com a magatzems.

El 1849 –a fi d’habilitar el convent per a escoles i beneficència com s’havia demanat- l’Ajuntament va sol·licitar de nou un col·legi de segona ensenyança. Obtinguda la concessió el mateix any, a causa de la manca de diners per transformar el convent en escola, va continuar fent funcions de caserna militar.