El Museu del Barroc de Catalunya no té cap obra feta per una dona?

No. Responent a la pregunta de si el Museu del Barroc de Catalunya a Manresa té alguna obra feta per una dona, no en té cap. Ha estat la primera revelació de la responsable de guiar la visita "On són les dones al museu?", una activitat organitzada aquest diumenge per l'equipament manresà coincidint amb el Dia Internacional de les Dones. Això no vol dir que la dona no tingui protagonisme en les obres que acull. És el que ha mostrat la guia Marta Sánchez en un recorregut interessant, il·lustratiu i que ha inclòs algunes curiositats.

Una vintena de persones han respost a la convocatòria, amb parades davant d'una desena d'obres que han fet de fil conductor de les explicacions. Sánchez ha recordat que fins al renaixement no hi ha constància de dones artistes, que no vol dir que no hi fossin, però restaven en el més absolut anonimat. A partir d'aquesta etapa, ja apareixen noms importants a Itàlia i als Països Baixos. En el cas d'Itàlia ho va propiciar el fet que formessin part de l'aristocràcia, que suposava poder gaudir d'una formació molt completa, o bé ser filles d'artistes. Sofonisba Anguissola, Lavinia Fontana, Irene di Spilimbergo, Artemisia Gentileschi i Elisabetta Sirani en són alguns exemples.

Admirada per Miquel Àngel

Anguissola va destacar molt i fins i tot se sap que el gran Miquel Àngel, que va conèixer la seva obra quan tot just ella començava a despuntar, l'admirava. Sofonisba es va convertir en dama d'honor de la Reina d'Espanya i en retratista de la família reial, i va fer alguns quadres que es van arribar a atribuir al Greco. Sirani era la filla d'un artista al qual va superar en qualitat. Als Països Baixos, gràcies a una etapa d'auge econòmic que va generar un clima intel·lectual i artístic important, van sortir noms com Judith Leyster, Clara Peeters i Maria van Oosterwijck.

Del barroc hi ha una pintora catalana, Angelina Justiniano, que va pintar les quatre portes de l'orgue de l’església de Sant Jaume d’Ulldemolins, al Priorat. Se sap que va ser ella perquè va signar l'obra.

Per mostrar el rol de la dona en la societat del barroc, la guia ha comentat diverses pintures, com la de Pasqual Bailon Savall del naixement de Jesús, on només hi ha dones, llevat de sant Joaquim. S'ha aturat en dos busts masculins de l'església Prioral de Sant Pere de Reus, obra d'Agustí Pujol II, per parlar d'Elisabet Vicenç, que va enviudar i va quedar al càrrec del taller del seu marit, que va gestionar. Va ser ella qui va contractar l'artista per fer l'obra reusenca dels dos busts. Per tant, la responsable indirecta d'aquesta i altres peces.

En molts casos, la representació de la dona té un estret lligam amb la religió. Apareix com a virginal i santa o és directament l'esca del pecat. La Verge Maria alletant el seu fill, de Pere Cuquet; La Pietat, de Josep Juncosa, on ha fet notar la diferència de la vestimenta de Maria Magdalena, de qui ha comentat la manipulació que va fer l'Èsglésia del personatge, convertint-la en una prostituta, si bé a la Bíblia no hi consta.

Les beguines

L'àpat de sant Francesc i santa Clara al convent dels àngels, d'Antoni Viladomant Manalt, ha servit per parlar de les comunitats religioses, i, a partir del Consell de Trento, de la prohibició que les dones fossin conselleres espirituals, si bé algunes es van saber deslliurar de les regles imposades per una societat eminentment patriarcal. És el cas d'unes comunitats de dones en època medieval anomenades beguines, que vivien apartades de la societat i que, lògicament, no agradaven gens a l'Església.

Davant de l'Arbre dels beneficis del rosari, que Sánchez ha definit com una de les seves peces preferides del museu, un quadre anònim de la desapareguda església de Sant Pere Màrtir de Manresa que els dominics utilitzaven per difondre el valor de resar el rosari ha repassat la història de dos dels personatges que hi surten. Alexandra, una noble decapitada i llançada a un pou (el cap) perquè els seus dos pretendents van morir batent-se en dol i les seves famílies la van considerar a ella culpable. I Domenica, una comtessa que va quedar vídua i que, després de quedar en la misèria perquè uns tirans li van prendre tot, va poder recuperar-ho... resant el rosari. Alexandra també va poder anar al cel gràcies a això. En ambdós casos, ja es veu el rol que es donava a les dones...

Les ínyigues

Les ínyigues, les dones que van fer costat a sant Ignasi de Loiola en la seva estada a Manresa, que el van ajudar i cuidar, entre les quals Jerònima Clavé i Agnès Pujol, han aparegut a la sala pintada de lila del museu, davant de les escenes d'alabastre protagonitzades pel pelegrí en la seva estada a Montserrat i a Manresa. La Manresa del segle XVI també va mirar amb mals ulls aquestes dones, fins que el Vaticà va santificar Ignasi i, quan va enviar a Manresa uns emissaris per recollir testimonis, totes les famílies van voler tenir alguna avantpassada ínyiga.

El final del recorregut l'ha protagonitzat la peça d'una dona que va formar part d'un altar d'ànimes, un art efímer que, en aquest cas, s'ha pogut conservar. Representa una dona a la flor de la joventut a qui un esquelet que l'agafa amorosament li recorda allò del tempus fugit... La mort, ja se sap, no distingeix homes ni dones.

Subscriu-te per seguir llegint