Dies de suspens a la fusió hospitalària de Manresa

Manresa havia estat considerada la ciutat dels metges. Havia tingut tres hospitals i una clínica funcionant simultàniament i havia comptat, a més a més, amb una Unitat Coronària que era absolutament atípica en una ciutat de les seves característiques. Els ciutadans no tenien a la seva disposició una assistència pública gratuïta tan àmplia com l’actual, però el que sí que podien fer era triar en un catàleg molt ampli. Tanmateix, això, que semblava molt positiu, no agradava gens a la Generalitat.

Molts centres volia dir molts serveis duplicats i moltes factures per a la Generalitat, que era qui pagava l’atenció pública que prestaven els centres. Feia anys que pressionava per tal que s’unifiquessin. Aquesta pressió ja havia donat com a resultat que la Coronària (tancada), la Clínica Sant Josep i el Centre Hospitalari havien esdevingut una única organització, però encara quedava solta una peça de caça major, l’antic Sant Joan de Déu, més tard Hospital General i avui, novament, Sant Joan de Déu.

La conselleria s’havia posat entre cella i cella que l’Hospital i el Centre no podien continuar funcionant cadascú per la seva banda i aspirant a oferir tots els serveis. Era imprescindible, deia, que deixessin de competir i es coordinessin, un concepte que pretenia fer més tolerable la veritable voluntat, que era que es fusionessin i tinguessin un únic servei d’administració, un únic servei de cada especialitat i una única unitat d’urgències.

El responsable de fer-ho possible era Josep Lluís Lanau, responsable al Bages del Servei Català de la Salut, l’organisme que pagava les factures.

Les reticències eren enormes. Eren dos grans grups amb un total de 1.700 empleats acostumats a treballar a l’estil de cada casa. En una banda, l’alcalde de Manresa, Jordi Valls -president del patronat de l’Hospital General, creat a partir del centre original dels germans de Sant Joan de Déu-, veia els avantatges de tenir un únic organisme més gran, però aquesta no era una opinió molt compartida pels equips mèdics;a l’altra banda, l’oposició era frontal. El grup Centre Hospitalari era propietat de Mútua Manresana i Caixa Manresa, que veien la coordinació com el preàmbul de l’abraçada de l’os.

Els primers dies de març de 2001 semblava que Lanau havia aconseguit forçar la creació d’un organigrama comú que servís de paraigua per a les dues organitzacions. Un punt determinant era, naturalment, qui manava. Perquè, per molt que es digués que la governança seria conjunta, hi havia d’haver un número 1 i un número 2. I aquests havien de sortir dels dos gerents en exercici als respectius centres, dos gestors molt influents que després han fet carrera i que tenien cognoms similars que creaven una situació curiosa. Al Centre Hospitalari, Joaquim Serrahima, metge, exgerent de l’Hospital Sant Bernabé de Berga; i a l’Hospital General Constantí Serrallonga, economista, actual director general ni més ni menys que de Fira de Barcelona. Cap dels dos de la Catalunya central.

La pugna dels dos equips en competència per posar el seu davanter centre al capdamunt de tot havia arribat a un punt d’acord, però no es va arribar a consolidar. Regió7 ho revelava i consultava els protagonistes, que no tenien gaire ganes d’explicar-se. Serrallonga manifestava que «els dos hospitals han de compartir, això és clar, però no hem de pretendre fer una fusió, abans hem de fer passos intermedis que no s’han concretat». Per la seva banda, Serrahima negava que hi hagués hagut mai cap acord ni cap rectificació. Punt.

La reorganització de la sanitat manresana havia d’incloure l’obertura de dos nous CAP, un al Barri Antic i un a la carretera de Santpedor. Després d’haver-hi donat algunes voltes, la Generalitat va assegurar que serien públics, com els altres de la ciutat. Se sabia, però, que el Govern considerava la possibilitat de posar-los en mans del futur nou organisme fruit de la fusió, i que això podria ser un al·licient per facilitar-ne la creació. Va ser així. Però això va passar en capítols posteriors d’aquella sèrie apassionant.