Un manresà amb tetraplegia fa tres anys que espera que posin l’ascensor on viu

El desembre del 2022 el manresà Bartolomé Martín Soriano va acompanyar una amiga al CAP Bages. Va sortir un moment al carrer «i ja no me’n recordo de res més». Va caure, va picar frontalment amb el cap a terra i va quedar tetraplègic i lligat a una cadira de rodes. A l’escala on viu, al carrer de la Maternitat d’Elna, l’any a sobre, els setze veïns que hi viuen repartits per les quatre plantes que inclou van decidir posar-hi un ascensor. Tots van estar d’acord. Encara s’esperen.

Les obres fa mig any que estan aturades. Martín, que té 55 anys, només pot sortir de casa amb ajuda. No només està lligat a una cadira, també ha perdut del tot l’autonomia per poder anar a fer un volt, a la biblioteca, a fer un gelat i, ara que li han operat la mà per guanyar-hi una mica de mobilitat, a fer recuperació o al gimnàs.

Tancat a casa

Ha de ser molt dur viure estacat en una cadira, però encara ho ha de ser més quedar aïllat a casa perquè l’empresa que ha de posar l’ascensor que li ha de permetre poder sortir al carrer té les obres aturades fa mesos. A l’entrada hi ha fet el forat per a l’elevador i el tram d’escala que van tirar a terra el van substituir fa sis mesos per una escala metàl·lica que a les persones més grans de l’edifici no els dona cap garantia de seguretat. És el cas de la mare del manresà, que viu amb ell per poder-lo ajudar.

Abans de l’accident, Martín va tenir vuit anys una empresa de precuinats (Coc) al primer tram del Passeig. Té dos fills. Prèviament a patir la caiguda, tenia una malaltia degenerativa de la columna i espina bífida, però podia fer una vida del tot normal.

Vuit mesos i pocs resultats

Després de l’accident, va estar dos mesos i mig a la Vall d’Hebron, on el van operar, i, posteriorment, a la Guttmann, on va estar quatre mesos més. Quan va tornar al pis on vivia el van adequar a les seves necessitats i es va moure de seguida per instal·lar un ascensor a la finca. «Ens posem en contacte amb la comunitat de propietaris, hi està d’acord i es tira tot endavant», explica. Parlem del 2023. Van demanar pressupost a quatre empreses diferents i, finalment, en van triar una. «A partir del moment que es va decidir fer-ho, ja van començar molt tard», destaca.

Fa vuit mesos que van arrencar les obres i, «com a molt, han vingut dues setmanes a treballar». En fa sis que van posar l’escala provisional i taulons en lloc de barana.

Un cartell de la gestoria que administra la finca informa al vestíbul de l’immoble que «el pròxim 1 i 2 d’octubre del 2025 l’accés quedarà inhabilitat per les obres de l’ascensor durant un cert temps». Els veïns van quedar incomunicats tot un matí. No s’ha fet res més.

«El meu germà s’ha jugat la vida per baixar-me per l’escala per poder sortir per airejar-me»

Quan ha demanat explicacions a l’administrador per entendre la demora ha rebut diverses respostes. «La primera excusa que em van donar és que havien trobat unes canonades fetes amb uralita i havien d’esperar una empresa especialitzada perquè ho recollís. Treballen durant tres dies i l’obra torna a quedar parada perquè tenen un requeriment de l’Ajuntament». Torna a trucar a l’administrador perquè veu que no avança. Es reprenen les obres tres dies i tornen a quedar aturades. Truca de nou a la gestoria i li diuen que «havíem d’escollir el color del terra». El trien i els diuen que s’han quedat sense estoc. El darrer que li han dit és que ja estan fent les planxes de la instal·lació i li han demanat les mides de la cadira de rodes, que ja havia donat al començament. Quan es queixa al president de la comunitat li diu que «sap el mateix que jo i tampoc no se’n surt», i el mateix passa amb la gestoria, que també li diu que no hi pot fer res perquè tampoc se’n surt.

«Tot el que he guanyat ho he anat perdent».

Aquest desembre farà quatre anys que va amb cadira de rodes. Des del 2023 ha pogut anar al metge i a l’hospital per operar-se perquè el van a buscar i el baixen. Posa en dubte que l’escala provisional pugui aguantar el pes i fa notar que la darrera vegada, que el van pujar a pes i no amb un sistema mecanitzat, va patir per la seva integritat. Ell i la seva mare, Pura Soriano. Ella confessa que «tinc tanta maldat al cos que no sé què seria capaç de fer. La ràbia que no pugui baixar. El dia que el van operar de la mà, la setmana passada, el van pujar amb una cadireta. Van venir un noi i una noia joves i anava la cadira d’una banda a l’altra. Quan vaig veure com el pujaven, els vaig dir: ‘Mare meva, que el tirareu!', i que no pugui sortir al carrer a fer un volt». Ell hi afegeix que, actualment, quan el baixen, igualment ha d’anar amb la cadira manual perquè l’elèctrica no es pot baixar perquè pesa massa, de manera que «necessito una persona darrere meu empenyent. Tot el que he guanyat ho he anat perdent».

A banda dels dies que ha sortit per temes mèdics, n’hi ha quatre més des del 2023 que ho ha pogut fer ajudat pel seu germà i la seva cunyada. «El meu germà s’ha jugat la vida per baixar-me per l’escala per poder sortir per airejar-me».

Quan va informar la gestoria que parlaria amb Regió7, fa notar que «va ser el dia de les explicacions». Li van tornar a parlar del terra, «que és un tema de ja fa tres o quatre mesos», i li van dir que els faltaven les mides de la cadira de rodes que porta per tallar les planxes de l’elevador a mida, si bé «el gener vaig trobar el president de la comunitat i em va dir que ja les estaven tallant». Al començament de tot, remarca, el seu germà ja va mesurar la cadira del dret i del revés i va passar les mides. Ho veu tot plegat com excuses que impedeixen que les obres avancin. Agraeix l’ajuda dels serveis socials de l’Ajuntament, que «han començat a fer preguntes a la gestoria».

El desembre d’aquest any l’ascensor quedarà pagat, perquè els veïns van fent derrames regularment, i no està ni començat.

«No el demano per un caprici», lamenta, al mateix temps que admet que és una situació que l’està deixant «tocat psicològicament» perquè «no puc sortir i és un dia i un altre i un altre amb la mateixa rutina. I, quan et diuen: ‘va, que comencem!’ i no fan res, et deixa desanimat. No sé si són excuses o mentides, perquè les explicacions que han donat són incoherents».

Subscriu-te per seguir llegint