Rosa Almirall, referent en l’atenció trans: «Haureu de ser grans estrategues»

Un «procés complex, llarg i que, moltes vegades, s’endú part del benestar d’aquella persona». I això, comptant que «tenim l’entorn més favorable del món». Són dues de les reflexions que va fer, aquest dijous, Rosa Almirall, en la xerrada organitzada a Manresa dins dels actes per commemorar el Dia Internacional per a la Visibilitat Trans. 25 persones la van anar a escoltar.

Almirall, ja jubilada, és una pionera i un referent en la defensa dels drets de les persones trans. Doctora en ginecologia i obstetrícia, ha dirigit serveis d’atenció a la salut sexual i reproductiva de l’ICS durant 25 anys, va crear i liderar el servei Trànsit (2012–2023) i és presidenta de l’Associació Kasa Trans. Amb un llenguatge directe i sense concessions ni sentimentalismes, va repassar què succeeix a partir del moment que una persona s’adona que no encaixa en el patró home-dona atribuït i, també, com ho viu la seva família.

En tot moment va defugir les sentències concloents i va reivindicar la incertesa en una societat acostumada a exigir certeses. Sobretot, va parlar de la importància de buscar estratègies per anar fent camí a l’hora de conèixer-se a un mateix, a l’hora d’explicar a la família quelcom que en molts casos no vol escoltar, a l’hora de fer front als embats dels intransigents, dels prejudicis. «L’espai social és un lloc inhòspit», va remarcar.

Va insistir que cada persona és un món. N’hi ha que tenen més capacitat per expressar i més tolerància a la frustració i altres a les quals els costa comunicar i que, sovint, s’han «salvat» a base de crear-se mons paral·lels en els quals poden aïllar-se i sentir-se segures. I, en el cas de les famílies, les que de seguida ho entenen i les que ho bloquegen i fan com si no existís.

Va posar exemples d’alguns dels més de 7.000 casos atesos al servei Trànsit. El directiu d’una multinacional que encaixava en el perfil de «macho man», amb parella, amb fills i que un dia va anar a veure al cine La chica danesa i va notar que alguna cosa se li trencava per dins. «Després d’estar tres dies plorant, em va trucar i em va dir: Necessito veure’t». «Identificar qui ets», va constatar Almirall, és tot un repte. En aquest punt és quan va reivindicar la incertesa, la indefinició. «No buscar seguretats perquè no n’hi ha».

També va posar exemples de com comunicar a la família el fet de ser una persona trans. Va recomanar «donar pistes», practicar la «persistència» i, altre cop, buscar estratègies. «Haureu de ser grans estrategues», va avisar als assistents, entre els quals hi havia diverses persones d’aquest col·lectiu.

La por a perdre drets

Tan interessant va ser la intervenció d’Almirall com les d’alguns dels assistents. Com una mare que anava amb el seu fill trans que, tot i acceptar-ho, va confessar que no s’acostuma a dir-li pel nom sentit. Una persona que va treure el tema de les muxe, un terme de la civilització zapoteca, a Mèxic, per referir-se a una persona de sexe masculí que assumeix rols femenins en els àmbits social, sexual i personal. També va aparèixer el temor que genera l’auge de l’extrema dreta pel perill de perdre els drets aconseguits pel que fa al trànsit hormonal i quirúrgic.

L’activitat d’ahir, organitzada pel SAI LGTBI de l’Ajuntament de Manresa amb la col·laboració del SAI LGTBI del Consell Comarcal del Bages, va incloure una introducció de la tècnica responsable i el va tancar Isabel Sánchez, regidora de Feminismes i LGTBI.

Com a anècdota, Almirall va arribar tard a l’acte. Ningú no la va avisar que era millor no anar amb la Renfe. Ho va saber massa tard.

Subscriu-te per seguir llegint