«La majoria dels grans pilots que jo he pogut tractar són molt bona gent»

Va agafar el micro en una cursa de motos a Can Padró sense donar-li cap importància i, des de llavors, ha estat la veu de la Fórmula 1 i la Moto GP al circuit de Montmeló, d’una final de la Champions a París, de l’America’s Cup de València i de tota mena d’esdeveniments esportius. A banda, treballa a Promotor, l’empresa de gestió esportiva del seu germà Pep, campió d’enduro als anys vuitanta i destacat pilot de camions al Dakar.

Per què cal un locutor en una cursa de cotxes o de motos, i no en un partit de futbol?

Doncs mira, posar-ne als partits de futbol no seria gens mala idea... La majoria de la gent porta uns auriculars perquè si no sents la ràdio no t’assabentes de moltes de les coses que passen al camp. Qui ha rematat el córner? Qui ha fet la falta? A mi em semblaria molt bé que hi hagués algú que ajudés a entendre el que passa. Això sí: qui ho fes no es podria posar a cridar «era penal!» per encendre la gent...

En una cursa el principal paper de la locució és explicar o és animar?

Les dues coses. El públic només veu directament una part del que està passant, la resta la segueix per les pantalles gegants, i cal explicar-li les coses que no són evidents: els temps, les posicions, els millors temps per volta, en quin lloc està el Márquez... Si no és així, no té cap emoció. I del que es tracta és de que, qui ha vingut, vulgui tornar.

La locució als circuïts no és neutral.

No, gens. Si corre el Márquez, jo vaig amb el Márquez. I, en general, vaig amb els de casa, descaradament. I animant. En el moment que el Márquez avança jo ho explico com si fos un gol per la ràdio... És el que la gent espera. Als circuits no s’hi va només a veure l’espectacle, s’hi va a seguir el teu pilot preferit. Tenir corredors locals ho és tot, perquè anar amb algú ho fa molt més divertit.

Com sap quan és el moment de fer xou?

En els moments una mica morts. En un circuït hi ha moltíssim soroll, i certes coses només es poden fer abans de començar. Él moment de fer una onada, o de preguntar coses al públic i fer-lo cridar. «On són els de Ducati? Doncs vinga, que cridin!» Coses així. Però has de saber quin és el moment en què el públic et respondrà. Si vols forçar-ho, no funcionarà.

Quina presència hi té el català?

En una prova internacional a Montmeló hi ha locució en anglès, que la fa una altra persona, i en català i castellà, que la faig jo. El que és informació pura, el que és important que tothom ho entengui, ho faig en castellà, però procuro que el conjunt sigui meitat i meitat.

El primer dia que va agafar un micro de tot això encara no en sabia res. Com ho va fer?

Va ser molt informal. Va sortir sol. Era el Supertrack de Can Padró. Com que sempre estic fent brometes i dient tonteries, el meu germà Pep, que era qui ho organitzava, em va dir que em posés a la megafonia i que anés comentant la cursa. Em va fer gràcia i vaig dir, doncs va. Vaig pensar: si veu que em passo, ja em pararà. I va anar bé.

Posar-hi salsa és essencial?

Sí, però no només és conya. Jo sóc un obsés de la preparació i de l’ordre. Puc ser el rei de la improvisació, però abans hi ha una feina que flipes. Ho has de fer bé, i la gent no perdona: com diguis que va primer un i sigui un altre et fulminen! Se li ha de donar un to animat, però has d’explicar el que passa i que es noti que saps de què parles.

D’aquell primer dia a Can Padró a Montmeló hi ha un bon salt. Li va fer impressió?

De fet, aquell primer dia ja hi havia moltíssima gent important del món del motor, i jo sabia que m’estaven sentint. El salt a Montmeló... Feia impressió, sí, però a mi sempre m’ha motivat això. Com més gent hi ha i més xou, millor.

Va ensopegar l’època daurada de la F1.

Sí, va venir el boom de l’Alonsomanía. Es va arribar a fer una entrada de 141.000 persones. Era l’època que les curses es feien per la tele en obert. Tothom s’ho mirava, tothom hi entenia. I la ‘marea azul’! 25.000 asturians a Montmeló. Jo els posava ‘Asturias patria querida’! Els tenia bojos!

Ara és diferent.

Molt diferent: ara estic molt encotillat perquè es munta tot pensant en la transmissió a les pantalles gegants. La cursa s’ha tornat molt tècnica, tot va d’energies de càrrega i coses així. Els romàntics trobem a faltar la naturalitat d’abans. Però vaja, la F1 va com un tiro, o sigui que ja deu estar bé.

Ara Catalunya regna en les motos d’una manera sorprenent.

Sí, el Nieto va fer aquells 13 campionats del món, però no es poden comparar amb els 9 del Márquez. I quina història: renunciar a un contracte de milions amb Honda per anar a Ducati a passar-s’ho bé, a tornar a guanyar, a saber si encara ho podia fer. I el tio està un any al costat del seu germà amb una Ducati satèl·lit i després passa a l’oficial i guanya el Mundial. De pel·lícula.

Com són els campions tractats de prop?

La majoria són molt bona gent. Els que jo he pogut tractar més són els de les motos, perquè he fet els campionats de Catalunya de quan eren nens, he conegut els pares, els he vist guanyar Moto 3... I després he fet la megafonia a moltes festes de celebració dels seus títols. I fixa’t en això: a Cervera he fet dos anys dos germans guanyant les seves categories del Mundial! Ja només podien millorar-ho fent primer i segon a GP, i és el que va passar l’any passat. Brutal. I recordem que, durant un temps, van coincidir Toni Elias i Carles Checa, dos bagencs. Les seves celebracions a Manresa les vaig fer jo, com la del Crivillé a Seva, el Dani Pedrosa a Castellar...

No comparteix la idea que els grans pilots són ‘divos’ intocables?

A mi em sembla que la gent és injusta. Hi ha la típica família que està esperant que passi el Marc Márquez per fer-s’hi una foto i, si no s’atura, ja li diuen que és un desgraciat. Volen que els regali alguna cosa. I jo penso: tio, però què vols, que et doni la moto? En canvi, si els veu i s’atura, ja és el millor del món. I potser el Márquez va capficat i ni s’hi fixa, no és que no es vulgui fer la foto. Els més famosos no poden anar enlloc tranquils, la gent els demana un foto quan estan sopant en un restaurant. Que no sempre estiguin disponibles per a tothom no vol dir que siguin intractables.

Com s’explica aquesta presència de Catalunya al món de les motos?

Home, a Catalunya hem tingut la Derbi, la Montesa, la Bultaco, l’Ossa... Hi ha moltíssima afició al motor. A Barcelona hi circulen milers de motos, i sort n’hi ha, perquè sinó l’embolic circulatori seria bestial. Al darrere de Catalunya ha anar apareixent molta afició a València, a Múrcia, a Madrid. Ara hi estan sortint molt pilots, ja no és només aquí.

Va fer la locució de la final de la Champions del Barça a París. Això té molt glamur.

Sí, jo era l’speaker del Barça; l’Arsenal també portava el seu. Abans de començar cadascú havia d’animar la seva graderia. Era molt impressionant, veure la meva cara allà, a les pantalles gegants de l’estadi. Jo sóc molt del Barça, i allò em va fer molta il·lusió. I a sobre vam guanyar!

Va ser el que triaria de la seva carrera?

Ui, no. Em va agradar molt, però n’hi ha d’altres. La victòria d’Alonso amb Ferrari al circuït de Catalunya, una cosa irrepetible; la celebració del Crivillé, el primer català que guanyava la categoria reina, i a sobre era molt amic meu... Tinc la sort que he fet moltes coses xulíssimes i em costa molt triar-ne una.

Quan diu a milers de persones que alcin els braços i tothom li fa cas té sensació de poder?

Sento el poder de la megafonia, que és brutal. El poder no és meu. Jo no he dit el meu nom a la gent mai de la vida. Hi ha locutors en alguns circuïts que sí que ho fan, i parlen molt en primera persona, però jo no. Efectivament, pots fer que s’aixequin, que cantin... Però tot això no importa si les coses no surten bé, i perquè la festa sigui completa cal que la piloteta entri. Si no guanyes no és el mateix.

En una altra vida va ser el bateria de Simulacro Perfecto, el grup manresà més ‘trendy’ dels vuitanta. Com recorda aquella Manresa?

Va ser un moment amb molts grups, i alguns van fer una mica de carrera. Mercado Negro i K-Melot, sobretot. Les coses es van complicar perquè per a molts va ser una època fosca. La droga va fer molt mal. Alguns dels que van participar en tot allò ja no hi són. Ara és un altre món.

Com explica aquella explosió?

Va ser per imitació de la ‘movida madrileña’. Jo en sóc un enamorat. El 1983, quan vam tenir la maqueta gravada, el Pep Travé, l’Inés Vila i jo ens en vam anar a Madrid dues setmanes i la vam portar per tot arreu, fins i tot als programes de ràdio del Jesús Ordovás i el Carlos Tena. Com si fóssim qui sap què! Simulacro va estar molt bé, però per arribar a algun lloc ens hi hauríem hagut de dedicar més. Tot i així, vam tenir moments bons. El 1987 vam ser teloners de Mecano a Barcelona. Tocar davant de 10.000 persones no està malament!

Biografia

Una veu per als esports. Francesc Vila Roca va néixer a Manresa l’11 de juny de 1964, fill de Josep Vila Closes, empleat a l’Anònima i un dels pintors manresans més reconeguts de la seva generació, i de la Teresa. Té quatre germans i parella. Va estudiar a l’Acadèmia Central, al Sant Ignasi i al Lluís de Peguera. Després d’una etapa treballant a Vins Rial, es va fer càrrec de la representació a la Catalunya central dels productes de la casa Chupa Chups. El 1990 es va incorporar a Promotor, empresa fundada pel seu germà Pep Vila, campió d’enduro i pilot de camions al Dakar. Amb seu a Callús, munta totes les curses de Moto GP, una zona VIP a la Fórmula 1 i la publicitat estàtica d’una tercera part dels partits de la Champions League de futbol, entre moltes altres coses. Alhora que treballa a Promotor comença a fer locució de curses a partir d’un Supertrack a Can Padró el 1990. El 1991 s’incorpora al Circuït de Catalunya com a ‘speaker’, inicialment al costat de Josep Lluís Merlos i, posteriorment, en solitari. Ha fet 34 curses de Moto GPa Catalunya, i 57 en altres circuïts d’Espanya i Portugal. També 34 vegades la Fórmula 1 a Montmeló. A banda, desenes de curses dels campionats mundials de disciplines de motor, quatre sortides del Dakar, l’America’s Cup a València, els Dragons a l’Estadi Olímpic, la final de la Champions de París el 2006, windsurf al Palau Sant Jordi i moltes altres coses. Bateria del grup Simulacro Perfecto entre 1982 i 1987, amb el qual va ser teloner de Mecano a Barcelona. El 1987 s’incorpora a Rayon Vert, amb el qual va enregistrar un maxi single el 1989.

Subscriu-te per seguir llegint