25 anys del dia que el noi de Santpedor se’n va anar del Barça

Amb Cruyff fora de circulació, el símbol del que havia estat la millor etapa de la història del Barça (amb permís de la de Kubala) era el santpedorenc Pep Guardiola, de qui tothom suposava que continuaria al club fins al seu darrer dia com si fos el pal de la bandera. Però no: fa 25 anys, el ‘noi’ va convocar una roda de premsa i va deixar anar la bomba: se n’anava a veure món. Amb 30 anys, les ganes de canviar havien pesat més que l’amor al club.

No faltava qui intuïa que, en el rerafons de la decisió, hi pesava que la directiva de Joan Gaspart no havia fet el necessari perquè es quedés. El que havia estat el seu primer entrenador al Gimnàstic de Manresa, Ramon Casado, ho suggeria a Regió7: «El Kluivert demana 1.000 milions per renovar, i el Rivaldo ja en cobra 1.200. No és just que al Guardiola n’hi donin 300, no pot ser. El planter l’haurien de posar a l’alçada dels estrangers».

Potser no era una qüestió de diners, sinó de no sentir-se prou estimat i valorat. Sigui com sigui, es va entreveure que la relació amb Gaspart no era esplèndida. A la roda de premsa no hi havia cap directiu, com va fer notar Jordi Basté en un article que li va encarregar aquest diari.

Els pares, Valentí Guardiola i Dolors Sala, explicaven a aquest diari que «feia temps que no se’l veia del tot bé. Tot el que havia de donar al Barça ja ho ha donat. Ara té una nova il·lusió, només ha viscut a can Barça i té ganes de viure una altra cosa».

Sobre el seu futur, Guardiola va deixar ben clar en la roda de premsa que no aniria a un club espanyol. No jugaria contra el Barça. L’objectiu era anar a l’estranger. El seu pare precisava que «li fa il·lusió Anglaterra, pel tema de la llengua i el sistema de joc. A més, allà no hi ha tanta pressió com a Itàlia». Calculaven que seria fora dos o tres anys, just per acabar la seva carrera.

Els pronòstics de la família van fallar, com sabem ara. No va anar a Anglaterra, sinó a Itàlia, i no a un gran club, com corresponia a la seva categoria, sinó al Brescia, on va viure un final de carrera amb força penalitats: un positiu per nandrolona li va suposar una duríssima sanció que, finalment, va quedar reduïda a dos mesos i mig sense jugar. Ell sempre va negar absolutament haver pres res il·legal, cosa que va aconseguir demostrar després d’un llarguíssim plet. Va estar un any al Brescia, un any a Roma desaprofitat en mans de Fabio Capello, un altre any a Brescia i, finalment, va penjar les botes com a jugador al Sinaloa, a Mèxic. Però això és una altra història.

En aquell dia del comiat del club de la seva vida, Ramon Casado, qui va ser el seu descobridor juntament amb Antoni Marsol, recordava que «un parent seu ens en va parlar molt bé i el vam anar a buscar a la Salle, on estudiava. Era petitó, com un tap de bassa. Però jugant... era com un àngel.» El talent, deia, «va sortir del ventre de la seva mare. No n’hi vam ensenyar ni nosaltres ni el Cruyff; això és innat». Però al Gimnàstic no hi va durar gaire. «El Barça se’n va enamorar el primer dia que el van veure. I nosaltres l’anàvem a veure i també apreníem coses per al Nàstic...».

La resta ja forma part dels annals del Barça. Va arribar a la Masia amb 13 anys. Cruyff el va fer debutar amb 19 anys per substituir Guillermo Amor, sancionat. Ho va fer com a titular, amb un gran rendiment. A l’acabar el partit, el tècnic holandès el va elogiar. L’any següent, el 1991, es va convertir en un fix del ‘dream team’ i va convertir-se en la mà executora de Cruyff dins del camp. En el futur, haver metabolitzat tan profundament la filosofia cruyffista seria el passaport per iniciar una nova carrera.

I DESPRÉS, ENTRENADOR ‘TOP’ I INFLUENCER DE CAMISES. Penjades les botes, ha estat un entrenador triomfant, sobretot a Barcelona i a Manchester. Elegant al camp i a la banqueta, es fa mirar amb ‘outfits’ com el que va lluir contra el Reial Madrid , que ha generat una pila de comentaris sobre la seva camisa.

Subscriu-te per seguir llegint