«Borsa i avarícia no fan bona parella; combinades, poden fer perdre molts diners»

Ha dedicat la major part de la seva vida a gestionar les inversions borsàries de grans clients de Caixa Manresa i Catalunya Caixa, però l’aficionat a l’art que hi havia a dins seu ha acabat guanyant la partida. Jubilat prematurament per problemes cardíacs, Jaume Fornells ha unit els seus coneixements i la seva passió en una escola i galeria d’art que, avui, és l’únic espai artístic privat de Manresa.

Vostè que s’ha dedicat a la gestió de grans patrimonis em podrà dir com són els rics.

No són molt diferents de la resta. Els que s’han fet rics ells i estan actius són gent normal però dinàmica, potser una mica més decidida que els altres. Són una mica inconformistes, però no dels que ho diuen asseguts en una cadira, sinó dels que fan coses encara que siguin difícils i les fan al moment, sense esperar gaire. Normalment esperen rebre un tracte natural, no que els facin la pilota. Hi havia una dita que deia que qui entra a l’oficina amb espardenyes et portarà diners i qui entra amb sabates lluentes te’n demanarà.

Quina relació tenen amb els diners? Se’n preocupen molt?

No, en general no hi pateixen gaire. Em trobava sovint que em deien que els posaven a les meves mans i així ja hi patia jo. Perquè jo hi patia de debò, sempre. Si la borsa puja hi perd un client i si baixa hi perd un altre. Ells del que es preocupen és de la seva empresa, que és el que coneixen, és el que els importa i és el que realment genera recursos.

El més ric que tenia, n’era molt?

Sí. Amb un patrimoni d’algun miler de milions d’euros. En tenia una part a la borsa. Hi podia moure cada dia set o vuit milions. Un dia, una treballadora va cometre un error amb un altre que invertia fort . Per culpa seva, li vàrem fer perdre 20.000 euros. El vaig trucar i li vaig comunicar que ens en faríem càrrec nosaltres. Em va preguntar si a l’empleada li passaria alguna cosa i, quan li vaig dir que no l’acomiadaríem, però en faríem un informe, em va contestar que no fes cap informe, que ja ho assumia ell. Hi ha bona gent.

Amb molts diners i un gestor de borsa com vostè és inevitable fer-se encara més ric?

No, no és inevitable. Normalment els diners rendeixen, però no és segur. Depèn del que vulguis guanyar i del que arrisquis. La borsa és una ruleta il·lustrada. Sense informació privilegiada fer-se ric a la borsa és impossible. Els únics que guanyen sempre són els intermediaris. Per això els bancs gestionen patrimonis amb inversions diverses però ja no tenen un servei exclusivament de borsa. Hi veuen un risc reputacional si a algun client li va molt malament i es fa públic.

Els clients li feien cas al cent per cent?

La majoria sí. Algun que va intentar fer invents pel seu compte van perdre milions en poques setmanes. Bàsicament, per avarícia. És el cas de qui té una inversió que està guanyant molt, no ven a temps perquè vol guanyar més, i ja fa tard. Borsa i avarícia no fan una bona parella. Combinades, poden fer perdre molts diners. Hi ha una frase clàssica: que l’últim duro el guanyin els altres. Comprar a mínims i vendre a màxims és impossible. Si algú hi guanya més que tu, perfecte, però has de saber parar.

I vostè hi va guanyar un infart.

Sí. Estava visitant un client a Barcelona per primera vegada, en un despatx d’aquells de 300 metres quadrats, tots dos fumant un cigar que hi va posar ell. Tot anava molt bé. Em deia que ‘la meva filla no vol herència, només la meva agenda’. Jo em notava mal al pit, però allò s’havia de fer, no me’n podia anar. I era un infart.

Vostè té els estalvis en accions?

No. Ni ara ni abans. El poc que tinc ho poso en un compte a la vista, que fins a cent mil euros estan garantits. He vist coses que fan els intermediaris que no m’han agradat, i ho prefereixo així.

Una ciutat amb caixa pròpia i amb una sala de borsa al Barri Antic. Ara li sembla que aquella Manresa era una altra ciutat?

Sí, era una altra època. Estàvem avançats al nostre temps, de fet, perquè era una sala bastant única, i funcionava. Tant és així, que quan ens vàrem integrar a Catalunya Caixa no només la van tenir oberta i funcionant sinó que ens van portar clients. Més endavant van aparèixer regulacions que ho van complicar molt i la sala es va començar a veure com un perill que podia afectar la casa gran.

Com en va viure el tancament?

Em va saber molt greu. Primer em vaig quedar allà, darrere d’una planta (riu), i després vaig passar a una unitat d’assessorament del BBVA a la Pedrera. Va ser una bona època, hi estava bé, però entre que aquella feina no m’agradava tant i que ja havia tingut un infart que em va deixar tocat, vaig decidir deixar-ho.

I llavors va fer el salt de la pasta a l’art.

Sí, de jove havia estudiat una mica de pintura i tenia la influència de casa, del meu pare, que n'era molt aficionat, i del tiet del meu pare, que va ser el primer president del Cercle Artístic. O sigui que em vaig apuntar a l’escola del Jaume Casacuberta, una gran persona, i m’hi vaig tornar a posar. Un dia, el 2012, parlant amb el Lluís Puigròs a casa meva, va sorgir la idea que els artistes poguessin fer exposicions al jardí, i així va començar tot.

Abans, anar a dibuix a una escola com la seva després de classe era l’extraescolar més habitual. Ara ja no.

Sí, ara els infants van més a anglès o a natació. Però torna a créixer. Tenim 160 alumnes, mitja dotzena de professores, fem classes a escoles... Alguna cosa es mou. I jo també hi estic apuntat! Pagant la quota!

Què deu fer que a Manresa hi va arribar a haver dues galeries comercials i, de cop, no en va quedar ni una?

Em sembla que és pel mateix que han tancat tants petits comerços. Hi ha una normativa i una pressió fiscal impressionants. Les galeries no crec que siguin tan diferents de les merceries. Nosaltres la podem mantenir perquè tenim l’escola. Aquesta és una raó. L’altra és que poca gent jove compra pintura original. Tenen molts altres interessos, i els quadres ni tan sols no els caben als pisos. Fixa’t que tampoc no hi ha cap galeria a Olot, que en tenia vuit, tot i que és la ciutat de la cèlebre escola pictòrica d’Olot. A Manresa també hi va haver un gran generació, la de l’època d’Evarist Basiana, però la gent jove aquesta pintura no la vol. Jo en vaig comprant quan puc, perquè em sap molt greu que es perdi.

La pintura moderna sí que es ven?

Agrada més, i es potencia més. Ara gairebé tot el que s’exposa al Casino o a la Plana, per exemple, és contemporani. No hi tinc res en contra, però abans de fer contemporani m’haurien de demostrar que saben pintar bé. A l’artista que comença fent taques i acaba fent taques no li veig cap valor. I a més, molts d’ells es carreguen als que ens agrada el figuratiu. Resulta que nosaltres som més oberts i tolerants que ells! A mi hi ha coses de contemporani que m’agraden però, francament, jo si he de pagar tres mil euros per segons quina taca, abans compro un Meifrèn.

Les firmes clàssiques s’estan malvenent?

Una mica sí, sobretot en subhastes. Un exemple: un Meifrèn que el 1992 es venia per 40.000 euros en una subhasta ara costa trobar qui el vulgui per 3.000. Una obra preciosa, de museu. Però ara això no es porta. Abans en un gran despatx d’un notari o d’un advocat sempre hi havia un quadre així. Ara hi pengen una taca i tenen un BMW.

Quant em costaria un bon quadre d’un pintor tradicional de Manresa?

Varia moltíssim. En podries trobar per 100 euros. El preu més habitual seria de 300 a 500. En alguns casos, fins a 1.500.

Els seus dos mons, els diners i l’art, no lliguen gaire, normalment.

Només lliguen quan es tracta de grans obres i s’hi posen els marxants pel mig, que són els que hi guanyen. Una vegada el meu pare li va demanar al Dalí perquè no tenia quadres seus a casa, i Dalí li va contestar que no era prou ric per tenir-ne. Intueixo que era veritat perquè, un dia, per signar-li una foto al meu pare, va haver de donar explicacions a una de les persones que el rodejaven. Suposo que tenia venuda la signatura.

D’on ve la relació familiar amb Dalí?

El meu pare l’admirava molt. Com a sastre que era, li va fer un vestit i li va enviar a Figueres. Al cap d’uns dies una noia que treballava a la sastreria li diu: «el truca algú que es fa passar pel Dalí». Li va agrair molt el regal, el va convidar a fer una copa de cava a casa seva i li va encarregar més coses, de manera que el meu pare hi va anar tornant. Jo també hi vaig anar, una vegada. Era petit. El meu pare havia fet una armilla per a la Gala i em van dir, vés, és la piscina, porta-li. I jo que hi vaig i me la trobo prenent el sol en roba interior. Em va impressionar!

Tractat de prop era dalinià?

No, al contrari. Era molt seriós. Semblava un professor d’institut. Imposava una mica.

I vostè com és com a artista? I com li agradaria ser?

Home, si pogués m’’agradaria fer una combinació dels meus mestres: Casacuberta, Puigròs i Pellejero. Però em temo que sóc un aprenent i continuaré sent un aprenent tota la vida.

Subscriu-te per seguir llegint