Fa 25 anys, Manresa afrontava la propina amarga del Casino

De cop i volta, Manresa perdia l’oportunitat de refer tres places com la de Sant Domènec. Pot ser una manera una mica graponera de dir-ho però, amb les xifres a la mà, era literal. El dia 2 de maig del 2001, aquesta setmana fa 25 anys, Regió7 revelava un detall especialment dolorós del drama de la compra de l’edifici del Casino: els interessos bancaris afegien a la factura de l’edifici 318 milions de pessetes addicionals (gairebé dos milions d’euros) que situaven en 1.755 milions el cost total, o sigui 10,5 milions d’euros.

Per fer-se una idea del que suposaven aquestes xifres n’hi ha prou amb recordar que el pressupost de l’Ajuntament de Manresa del 2001 va ser de 53 milions d’euros. I que la remodelació de la plaça de Sant Domènec, culminada feia tres anys, havia costat cent milions de pessetes, o sigui que els interessos de la factura haurien permès refer-la tres vegades. Dit d’una altra manera, Manresa llençaria al pou sense fons dels interessos bancaris prou diners per fer tres intervencions similars que, senzillament, no es farien.

La notícia s’emmarcava en el sacramental que havia començat quan, després que una campanya ciutadana aconseguís salvar el magnífic edifici modernista del Passeig, Ramon Soler Mujal, que l’havia adquirit a la societat propietària arruïnada, va oferir-lo a l’alcalde, Juli Sanclimens, per menys de 2,5 milions d’euros. Sanclimens va pensar que era una quantitat exagerada però que havia d’agafar l’ocasió al vol. Va pagar un avançament i va deixar el preu en mans del Tribunal d’Expropiacions, convençut -com gairebé tothom- que la decisió del jutge seria més favorable a la ciutat que les pretensions del venedor. Va ser un gran error. El tribunal va dir que 2,5 milions no; 3 milions. El govern de CiU, conveçut que l’estaven atropellant, va recórrer al Tribunal Superior, que va establir que ni 2,5 i 3; 4,3 més els interessos corresponents.

La darrera xifra va caure damunt del govern municipal tripartit liderat per Jordi Valls, que va intentar lluitar amb poca fortuna. El juliol del 2000 el Tribunal Superior va establir la xifra dels interessos: 4,3 milions més. Total, 8,6 milions d’euros.

Per fer front a tot això, l’Ajuntament de Manresa va haver de demanar diners als bancs. En el seu moment, no es va fer públic què suposarien els interessos d’aquests préstecs, però constaven a la comptabilitat municipal i el diari hi va poder accedir. Aquesta era la propina que es revelava fa 25 anys justos: gairebé 2 milions més i un total de 10,5 milions, més d’una cinquena part del tot el pressupost municipal d’aquell any. Naturalment, la factura es pagaria a terminis, alguns dels quals s’allargaven fins al 2011.

En plena crisi financera internacional, quan les finances públiques es desplomaven i totes les administracions havien de retallar, Manresa estava pagant la factura del Casino. Finalment, el 2012, l’alcalde Valentí Junyent va tancar el litigi amb una rebaixa de 300.000 euros i el preu final sense interessos bancaris va quedar en 8,3 milions. Esgarrifa pensar què hauria pogut fer Manresa amb tots aquests diners. Quantes places de Sant Domènec.

Subscriu-te per seguir llegint