«Ens van ensenyar l’Anella Verda de Vitòria i vam dir: per què no ho portem a Manresa?»

Jaume Torras Torra (Manresa, 1956) ha treballat fins a la seva jubilació com a cirurgià hepàtic a Bellvitge, una feina molt lligada i intensa que li va prendre molt temps per estar amb les dues filles i fill. No és estrany que, una a vegada jubilat, estigui gaudint especialment de la faceta d’avi. Paral·lelament, segueix al capdavant de Meandre, entitat sense ànim de lucre per a la preservació del patrimoni Natural de Manresa i del Pla de Bages, que fa 20 anys enguany.

Meandre neix el 2006 per disminuir l’impacte mediambiental en la construcció de l’Eix Diagonal entorn del Suanya i de la riera de Rajadell. Què es va aconseguir?

Es va aconseguir un viaducte molt més integrat al paisatge. De fet, a l’aleshores conseller Nadal li vam dir que el Pla de Bages també tenia valor com Bracons, on ho estaven fent tan bé. D’entrada, es volia fer un viaducte amb baixada per damunt del Gorg Blau i es va tenir en compte, i el viaducte és integrat i relativament estètic.

A Manresa, l’orografia ha ajudat molt a què no passi el que ha passat a Sabadell i a Terrassa, que s’han anat expandint polígons per la plana

En què no es va reeixir?

Érem una colla de gent i jo era part afectada perquè visc allà i, lògicament, em treien el silenci i s’havien plantejat altres trajectes que afectaven altres coses. És a partir d’aquí, quan vam aconseguir el viaducte integrat, que, personalment, vaig fer un examen de dir «Tu ets ecologista o només anaves a la teva?» i, bé, porto vint anys d’examen i penso que alguna cosa tenia d’ecologista perquè, així com jo m’estimava el meu paisatge i el meu silenci, potser per deformació professional per dedicar-me a un bé comú com és la salut pública, vaig seguir.

Per tant, tot va ser positiu. A partir d’aquí, decideixen mantenir viva l’entitat per preservar el que avui coneixem com l’Anella Verda de Manresa. Com ho recorda?

El 2007 vam anar a Vitòria uns quants, ens van ensenyar l’Anella Verda d’allà i vam dir: per què no ho portem a Manresa? Vam tenir la complicitat de les regidories d’aquell moment i s’hi va donar una empenta, i ara l’Anella Verda, amb els seus itineraris i valors agrícoles, forestals i d’horta, és una realitat i la gent en gaudeix. El boom va ser durant la pandèmia, però s’ha d’insistir. A més, a Manresa, l’orografia ha ajudat molt a què no passi el que ha passat a Sabadell i a Terrassa, que s’han anat expandint polígons per la plana. Aquí, les conques dels rius, les rieres i l’orografia han fet possible el manteniment d’aquest rodal.

Fan prou les administracions per donar-la a conèixer i tenir-ne cura? Alguna demanda pendent?

S’ha de ser ambiciós. Nosaltres, personalment, pensem que la regidoria actual hi ha posat la banya i el manteniment que es fa és prou digne i hi ha vegades que fins i tot modèlic. Allà on hem de seguir insistint és en la connectivitat amb la trama urbana. Hi ha molts punts complicats i desagradables.

Pot posar algun exemple?

N’hi ha molts. La connectivitat amb Viadordis. Hi ha via verda segregada de la carretera i arbrada. Connectivitat a l’ala oest. Ara s’ha fet la urbanització del polígon del Pont Nou 2. Hem insistit que la connectivitat des del Congost i el Pont Nou cap als itineraris de Collbaix, la riera de Rajadell i la Torre Lluvià siguin continus i arbrats. Doncs bé, si mires els projectes, es millora molt la connectivitat verda per afavorir-la des del Congost fins a una rotonda on hi ha el trencall al camí de Rajadell i de Castellfollit que porta al Suanya. S’ha tingut en compte. D’altres? La connectivitat a tot el que és el parc fluvial del Cardener. Quina estratègia vam tenir fa molts anys? Quan anàvem amb els caminants cap a Santa Caterina i travessàvem el Pont Vell i anàvem a parar a la carretera antiga de Barcelona, hi fèiem fotos per mostrar el perill que comportava. Vam insistir molt i, després d’uns anys, es va fer la passera amb voladís que ara és un balcó i una visual a la façana històrica de Manresa. Quan veus aquests èxits, petits o grans, t’adones que l’activisme serveix.

També van picar molta pedra perquè es refés el tram del Camí de Sant Jaume que s’havia esllavissat a tocar del Pont Vell.

Sí. Va costar uns anys, però fèiem fotos de la gent passant per aquella vorera de 40 centímetres.

I això, sent una entitat petita.

Però persistent.

De què se sent més orgullós?

Orgullosos. De la reconstrucció de la Torre Lluvià perquè, ara, quan passes per l’Eix Transversal i la veus, dius: mira quina torre modernista envoltada de vinyes de la DO del Pla de Bages. Falta un pla d’usos més acurat, però és una cosa que es veu. Abans de la crisi del 2008, vam aturar un circuit de karts a la falda del Collbaix. Ara hi ha vinya, allà. Quan es volia fer l’hotel i una gasolinera de carretera per l’Eix Transversal a l’entrada del Parc de l’Agulla. Ens va costar molt, però vam fer una campanya molt intensa i un manifest del qual en va sortir la Segona Declaració de l’Agulla del 2016 i, ara, quan veus com s’ha pacificat i el model d’èxit que és el Parc de l’Agulla per a tot el Pla de Bages... No vam ser sols, però vam donar a conèixer la problemàtica i el polític o la política de torn la va entomar.

Hem de seguir insistint en la connectivitat de l’Anella Verda amb la trama urbana

Alguna lluita frustrada?

Vam fer un segon manifest el 2022 a favor de la preservació del romanent del mosaic agrícola i forestal del Pla de Bages mitjançant una gestió supramunicipal dels polígons industrials. Que Sant Joan no competeixi amb Manresa i viceversa, i que Sant Fruitós no s’ho vulgui endur tot. Com es fa amb el consorci de residus. Tothom et diu que sí, que s’hauria de fer així per posar-nos d’acord per tenir indústria i preservar un dels valors del Pla de Bages, aquests rodals que tenen els pobles al voltant per on la gent passeja i que van bé per a la mitigació del canvi climàtic. El fracàs és que els ajuntaments, hi ha vegades també per imperatius legals, no es poden posar d’acord per no competir. Nosaltres som entitat mediambiental registrada i ens arriben totes les notificacions de la Generalitat perquè hi diguem la nostra. Només en podem respondre cinc de cada cent, però, quan afecta el romanent del mosaic agrícola i forestal, fem suggeriments o al·legacions. La darrera, el 2025, la vam fer en contra d’omplir tots els camps que ara són plens de colza del polígon Sant Isidre de Sant Fruitós de naus de logística tancant el GR que hi passa. Si us ve la Sony en podem parlar, però, primer, ompliu la quantitat de polígons urbanitzats encara buits.

Els actes del 20è aniversari van començar amb un concert a la Torre Lluvià per reivindicar-la com a equipament cultural, cosa que ja han fet en anteriors ocasions. Què caldria fer-hi i per què?

Sobretot, anem darrere que s’acabin d’arranjar els annexos del pati de la Torre Lluvià

Quan es va reconstruir la Torre Lluvià vam fer un treball de camp d’entitats interessades a fer servir el pati. Enteníem que l’interior tenia més complexitat. Sobretot, anem darrere que s’acabin d’arranjar els annexos del pati -ja s’ha arranjat el de les tines- perquè totes les entitats interessades a fer tallers, cursos, festes o un nou festival de cinema de natura, tinguin una base per poder-ho fer. I que l’interior es faci quan sorgeixi una oportunitat, però, sobretot, relacionat amb el medi natural. De fet, hi ha interessada la Fundació Pau Costa, que són especialistes en focs forestals. Estan interessats a omplir una planta.

Vostè viu envoltat de natura en un lloc privilegiat. Què el va portar a marxar de la Manresa urbana?

Va ser una solució per la meva feina. Estava tot l’any localitzat, dia i nit, pel tema de trasplantament de fetge. Quan marxàvem amb la família i me n’arribava un tothom havia de tornar al pis. Un dia, a Regió7, sortia que es venia una casa amb pou. La vam anar a veure i en aquell temps, l’any 91, les coses es podien comprar treballant. Treballàvem molt tots dos! Va sorgir l’oportunitat, el preu era raonable i la vam comprar. Ara som uns privilegiats.

Creu que es pot viure amb qualitat de vida a Manresa?

Encara no, però hi ha una tendència. Fa molts anys que es va esguerrar molt amb les urbanitzacions de carrers de voreres estretes i de tot per al cotxe i pocs arbres. Ara hi ha una tendència a Manresa i a moltes ciutats, mani qui mani, d’ampliar voreres, arbrar i tornar la ciutat a l’habitant i no als cotxes.

Subscriu-te per seguir llegint