«A l'Àfrica saben estar bé malgrat tot el que els passa»

Conèixer la persona que serà la teva parella sempre et canvia la vida, però a ella, més. Marta Cuenca (Santpedor, 1987), metgessa d’Althaia especialitzada en cirurgia ortopèdica i traumatològica, es va aparellar amb el senegalès Amadou Conta i el contacte amb el seu poble, Abene, a la regió de Casamance, l’ha portat a crear l’ONG «Y tú en África», que hi presta serveis sanitaris a través de voluntaris. Mouen uns 120 professionals cada any que hi fan estades de 15 dies. Ella procura anar-hi cada tres mesos. Diu que hi ha après el valor d’estar vius i bé avui.

Quina sanitat hi ha a la zona on treballen?

Abene té nou mil habitants. Els hospitals són a més de tres hores per carretera, a Ziguinchor. S’hi fa medicina complexa, però precària: habitacions amb sis llits, la família hi ha de posar els llençols i el menjar, falten equips... Els metges estan formats, en saben, però no tenen el material necessari. I el principal problema és que l’atenció és privada.

Això què suposa?

Només per entrar a l’hospital ja has de pagar. Per cada pas i cada prova has de tornar a pagar. Si cal una intervenció amb cirurgia moltes famílies ni s’ho plantegen. Aquí ens enfadaríem; allà ho accepten amb un ‘Déu dirà’ i ja veurem què passa. Estan acostumats que això és el que hi ha.

Quina és la necessitat més habitual?

Fem molta atenció infantil per problemes respiratoris i per ferides que no s’han atès bé i s’han infectat. Molt del que atenem s’evitaria amb petites cures a temps. Els adults tenen molts problemes d’hipertensió i diabetis, perquè no hi ha ni la més mínima prevenció i no es poden pagar tractaments crònics.

Hi ha reticències per ser estrangers?

Al començament, una mica, no tant entre la gent com a les institucions. D’entrada, es pregunten què hi vas a fer. El primer dia jo era una dona blanca, la dona de tal. Ha ajudat molt que la meva parella és molt coneguda i ell és qui obre les portes. Jo hi vaig al darrere. Ara ja ens coneixen i treballem molt amb ells a partir del que ells ens demanen. La relació és espectacular, col·laborem molt.

El concepte de salut és gaire diferent?

Sí, sobretot en el cas de les dones. Molt sovint diuen que tenen un malestar aquí i s’assenyalen a sobre de l’estómac. No et donen més detalls. Pot ser qualsevol cosa. Has d’anar preguntant. Aquí posem etiquetes a tot. Allà estan bé o no estan bé. Si poden anar fent consideren que estan bé encara que tinguin un dolor o una ferida . Saben estar bé malgrat tot el que els passa. Són molt més soferts que nosaltres. I els problemes psicològics ni se’ls plantegen. O sigui que quan et diuen que estan molt malament ja pots córrer. En realitat, considerant les condicions en què viuen, tenen molt més bona salut que nosaltres.

Hi ha algun conflicte cultural amb la medicina occidental?

No, però recorren a nosaltres quan no ha funcionat la medicina tradicional: abans provaran a veure si els ho resol el guaridor, que en diuen marabut. També hi pot haver alguna interferència amb els musulmans si no volen ingerir medicaments durant el ramadà.

Amb tantes necessitats, té la sensació que buida el mar amb una cullereta?

Sí i no. Evidentment, sempre penses que no fas prou. Sempre tinc més al cap els pacients a qui no he pogut ajudar. Però, alhora, penso que, si el que fem serveix per salvar una vida, ja m’està bé. No podem salvar el món!

Un cas especialment feliç i un d’amarg que hagi viscut?

El feliç: un nen de nou anys que s’ofegava tant que no podia ni caminar. Vam córrer per portar-lo a l’hospital, i patint molt vam aconseguir diners per operar-lo d’una cardiopatia a Dakar. No fa gaire, em va venir a saludar amb una salut perfecta. El cas amarg podria ser una noia d’una trentena d’anys amb leucèmia. Ens va demanar ajuda. Li vaig haver de dir que un cas tan complex ni el podíem atendre ni el podíem pagar.

Com s’evita el paternalisme occidental?

Tocant molt de peus a terra. Als voluntaris els ho deixem clar: no anem a ajudar, anem a fer una activitat sanitària i educativa amb unes persones que ja estan treballant i en saben molt. Nosaltres els formem però nosaltres també aprenem.

Quina és la idea més errònia que tenim sobre Àfrica?

Que estan com estan perquè no saben. I el problema no és aquest, sinó que els governs europeus, i moltes vegades també els seus, els han impedit tenir els recursos que necessiten.

D’on treu els diners?

Tenim una subvenció de l’Ajuntament de Manresa. El 2025, 13.000 euros. Amb això hem pogut fer reformes a un centre de salut i paguem el transport dels voluntaris des de l’aeroport fins al poble i el seu allotjament. El vol se’l paguen ells. A banda, rebem donacions, fem activitats, i la casa que tenim allà dona uns diners com a allotjament turístic.

Quan torna i entra a un quiròfan d’Althaia quina sensació té?

(Riu) Que tenim moltes coses! I que en llencem moltes. No som conscients dels recursos que malbaratem.

Respongui a qui està pensant que per atendre necessitats no cal anar tan lluny.

Doncs que la vida m’ha portat allà. També ho podria fer al barri de costat de casa, però l’important és fer-ho. Si tinc uns coneixements que puc oferir per millorar la vida de la gent, ho he de fer. Ja està.

Subscriu-te per seguir llegint