"No vaig poder estudiar, però he intentat inculcar a la meva filla tot el que he pogut"

La manresana Maria Isabel Rodríguez va ser mare amb 48 anys, quan, després de molts esforços, va complir el seu desig en adoptar la seva filla, la Raquel Marín, quan en tenia 6. Ella va ser mare per primera vegada amb 29 anys, quasi tres dècades després. Totes dues van fer aquest gran pas en èpoques i contextos ben diferents i, indubtablement, els ha suposat un gran esforç i han hagut de fer innombrables sacrificis. Però, tot i això, mare i filla asseguren que la maternitat ha estat un dels grans regals de les seves vides.

Tant Maria Isabel com el seu marit sempre havien volgut ser pares "i com que no en podíem tenir vam decidir adoptar", explica ella. Però no va ser un camí fàcil. "Ens va costar molt; vam visitar orfenats d'indrets com Granada o Jaén, però sense èxit. Va ser a un internat d'Oviedo que vam trobar la Raquel". La seva arribada a la família, segons manifesta, va ser tota una alegria, però va comportar un afegit a la seva càrrega de feina: "El meu marit i jo ens vam haver de canviar els torns perquè un la cuidés al matí i l'altre a la tarda, però ho fèiem amb molt de gust".

La Raquel, per la seva banda, va ser mare després d'uns anys casada amb el seu marit, quan ho van tenir clar. "Vam fer el pas amb molta il·lusió, però també amb expectació, perquè és una decisió molt grossa", detalla. En el camí, és inevitable no topar-se amb la incertesa i la por. "Reps tantes recomanacions sobre com educar i mantenir sans els teus fills, a vegades contradictòries, que ja no saps a què has de fer cas", confessa. Tot i això, agraeix que el suport i els consells de la seva mare sempre han estat allà per guiar-la, igual que ella va tenir els de la mare del seu marit.

Cap mare neix ensenyada sobre com educar els fills. "Jo no he pogut tenir estudis, per això els he intentat inculcar el que he pogut", manifesta la Maria Isabel. Però per cuidar amb amor no cal tenir estudis i així ho reprova la seva filla, que recorda la seva infantesa amb els pares d'una forma molt entranyable. I d'ells ha seguit l'exemple a l'hora d'educar els seus propis fills. "El més important és la comunicació, saber donar-los la confiança per parlar de tot amb naturalitat i ser-hi sempre que ens necessitin", apunta la Raquel. I això ho fan creant rutines per mantenir ferms els seus vincles familiars, com ara la de dinar plegats cada diumenge, "que és sagrada".

Mare i filla coincideixen a dir que el més difícil ha estat veure els fills equivocar-se. "Se'ls ha de guiar de la millor forma possible, però és inevitable que cometin errors, i està bé que ho facin perquè forma part del seu procés d'aprenentatge". Tot i això, la Raquel assegura que encara ara, que són adolescents, se li fa difícil. Per a ella, l'important en aquests moments és fer-los costat i dir-los allò que no han fet bé.

La Maria Isabel i el seu marit van passar de no poder tenir fills a formar una gran família de què se senten profundament orgullosos. I han viscut una paternitat doble, la primera amb les filles; i la segona amb els nets. "Amb mi, que em van adoptar amb 6 anys, i no van poder viure l'etapa de donar biberó i posar bolquers, però ho van fer amb els nets", segons explica la Raquel.

Sense cap mena de dubte, per a totes dues el més important és tenir-se els uns als altres. "El més maco de tot és veure'ls cada diumenge a taula menjant; sento orgull d'haver format aquesta família", manifesta la Maria Isabel, que en aquests moments no pot evitar sentir-se com "una gallineta envoltada sempre dels seus pollets", com diu entre riures.

Subscriu-te per seguir llegint