Ramon Carbonell, conseller delegat de JLG-Ausa: «L’empresari català potser és massa modest, però això el fa fort perquè s’equivoca menys»

Ausa factura 130 milions d’euros, però el despatx de Ramon Carbonell no és més gran que el de molts directors d’institut, ni tampoc gaire més luxós. Amb planta atlètica i somriure fàcil, reivindica l’austeritat i celebra haver anat a mans d’uns propietaris americans que comparteixen, a Wisconsin, un cert ADN empresarial a la manresana.

Ha passat de tenir els propietaris al despatx del costat a tenir-los a l’altre costat de l’Atlàntic. Com ho porta?

La veritat és que ho porto bé. Vàrem començar la relació amb JLG tenint-los com a clients el 2020, una mica espantats perquè era un contracte important i ells eren un gegant comparats amb nosaltres, però ens vàrem entendre molt bé, tant els directius com tots els departaments. Mai no va caldre treure el contracte del calaix per resoldre cap conflicte que es plantegés, sempre vam solucionar-ho amb bona voluntat. I resulta que la persona que llavors era el nostre interlocutor ha anat ascendint, també va participar en la negociació de la venda, i ara és el cap de JLG Europa, amb oficina a Holanda. Això ho ha facilitat molt.

Com és la relació amb una empresa que té 17.000 empleats a tot el món?

És molt fluïda. Hi ajuda que tenim valors molt semblants: les persones primer, respecte per la diversitat, cultura de treball, meritocràcia... No ens sentim gens estranys. Els agrada molt l’ADN Ausa i ens demanen que no el perdem. Alguns càrrecs importants que hem hagut de substituir ens han deixat cobrint-los fent promocions internes de la nostra pròpia gent. Això vol dir «no canvieu».

A la seva web tenen molt destacat com a filosofia d’empresa «do the right thing» (fer el correcte). Ho practiquen?

Sí, i això també està molt a prop de la manera de fer dels fundadors d’Ausa: ser prudents, discrets, tenir en compte la gent... A la llarga, l’únic que funciona és fer les coses bé.

Mai podrem tenir empreses catalanes realment grans? Que es venguin és inevitable?

Hi ha algunes empreses catalanes molt grans, però mantenir-les moltes generacions costa. En el cas d’Ausa, el pas a una nova generació no estava clar com es faria, i els propietaris sentien molt la responsabilitat d’assegurar la continuïtat en un moment en què Ausa està en una posició molt maca, però competeix amb empreses que són, com a mínim, vint vegades més grans. L’accés a tecnologia i coneixement que tenen elles nosaltres no el podem tenir. Ara, en canvi, dins de JLG, nosaltres som 60 vegades més grans que la competència, i això farà que la petja industrial aquí, a la fàbrica, pugui créixer.

Bo per a l’empresa però, i per al país?

Si seguim fent bones màquines serà bo per a nosaltres i per al país. Hi havia aspirants a comprar que volien passar tota la part immobiliària a un fons; JLG no, s’ho ha quedat tot, terrenys inclosos. Van amb les llums llargues; és una aposta industrial amb compromís a llarg termini amb l’empresa, amb la manera de fer i amb la nostra zona. Això significa que hi haurà grans oportunitats per a la gent jove de la casa, perquè JLG conrea molt el talent.

Manresa és un bon lloc per competir a les grans lligues?

Absolutament. Encara que sovint ens despistem amb el turisme i la construcció, Catalunya té una espina dorsal industrial que ha aguantat el país en els moments difícils, i a Manresa hi ha un substrat industrial de dos segles que no es troba a tot arreu. Hi ha la UPC, el CTM, el Lacetània, la FUB, hi ha un Ajuntament que col·labora... Tot això forma una combinació molt potent amb la nostra capacitat d’enginyeria i s’ha d’aprofitar.

Va arribar a Ausa després de 21 anys a l’empresa de la seva família. Era hora de volar sol?

El meu pare, com a bon emprenedor, era un Fórmula 1, i la meva relació amb ell no era fàcil. Topàvem. Dins de l’empresa jo havia obert tota una via de negoci en el sector energètic: teníem gasolineres, vam crear Meroil amb uns socis, també parcs eòlics, salts hidràulics, i una comercialitzadora, Factorenergia, de la qual vaig ser el president, i que encara existeix. Quan va arribar la gran crisi financera el meu pare va decidir que, per salvar la part d’immobiliària i constructora, es vendria tota la branca energètica. Jo hauria esporgat l’empresa d’una altra manera, però la decisió era seva i va fer això. En aquest punt, jo me’n vaig anar.

Muntar una empresa elèctrica independent com Factorenergia sona arriscat.

Però va anar bé. En realitat, el difícil és tenir la llicència i les garanties que et fan dipositar per començar. Després, és una inversió molt escalable que et permet anar creixent progressivament. La part que vaig portar més directament va ser la creació de parcs eòlics per generar l’electricitat. És un tema que genera molta resistència, però cal adonar-se que els primers parcs eòlics van ser a Vilopriu i al Pení, i avui no n’hi ha ni rastre. Són instal·lacions absolutament reversibles si apareix una tecnologia millor. Per a una societat madura, hauria de ser totalment assumible.

Potser Catalunya no és prou madura?

Dir que no a tot és molt fàcil i molt progre, però cada dia tenim més aparells elèctrics. No volem nuclears, no volem renovables, i no volem línies d’alta tensió que portin l’electricitat d’Aragó. Ens hauríem d’aclarir una mica. Com la farem l’electricitat que consumim? Un parc eòlic i un parc solar es poden fer en zones altes i amb vent que històricament han estat pobres, són compatibles amb el conreu i no necessiten aigua. M’ho deia un alcalde d’una zona despoblada: ara que el vent ens va a favor ens diuen que no? Venim de la desconfiança del franquisme, exigim moltes garanties, i això pot generar paràlisi.

Ausa exporta el 70% del que produeix. Pateix tot el dia per si un president sonat envaeix alguna cosa?

I tant. És com una muntanya russa. Ens va passar amb Ucraïna, amb el vaixell entravessat a Suez, amb la covid... Ara, amb el conflicte a l’Iran, també. El perill és enorme, fa patir. Però ho hem anat resolent cada vegada, i aquesta vegada també ho farem, com moltes altres empreses.

Preveu que això accelerarà el procés de desglobalització?

Segurament. Nosaltres intentem tenir dos proveïdors de cada cosa, per prudència. Abans de la covid en teníem més a Àsia i els hem anat portant cap a Europa de l’Est. Amb això, el pèndol de la globalització, que havia arribat a un extrem, tornarà una mica més. Jo crec que l’essencial és que tinguem aquí la matèria gris i la part industrial. Si en això som forts, ens anirà bé.

Els xinesos estan entrant molt fort al mercat dels cotxes; el que fan vostès també té quatre rodes.

Sí (riu), quan les barbes del veí vegis pelar... El que passa al món de l’automòbil ens acaba arribant al cap d’uns anys, però nosaltres treballem en un mercat de nínxol, amb quantitats no molt grans, i als xinesos els interessa més el mercat massiu. Això segurament ens protegirà, si més no en part.

Havent vist moltes empreses de fora per comparar, com veu l’empresa catalana?

De vegades tendim a pensar que els de fora en saben més, i quan t’ho mires bé t’adones que no és veritat, que potser som massa modestos. Però també és veritat que aquesta modèstia ens fa forts, perquè et fa observar, escoltar, ser prudent, i equivocar-te menys.

Troba a faltar més suport polític?

Aniria bé més implicació, però penso que la feina l’hem de fer nosaltres. Als polítics només els demanem que no ens compliquin les coses. Treballem amb governs de qualsevol color i tirem endavant.

Vostè va presidir FemCat en un moment molt calent de la política catalana, els dos anys abans de l’1-O. Com ho va viure?

Molt malament, la veritat. Es penjaven etiquetes molt gratuïtament. Jo no porto bé les situacions d’estàs amb mi o estàs contra mi, perquè hi perds sempre. FemCat vol que Catalunya sigui una de les economies més competitives del món i que tingui una societat cohesionada que no deixi ningú enrere, res més. Però la premsa de fora de Catalunya ens va posar l’etiqueta d’independentistes i no hi havia res a fer. Curiosament, ara ens diuen que som establishment.

Venir d’una família pagesa el pot haver ajudat com a empresari?

Segurament m’ha transmès el valor de l’austeritat. La meva àvia va parir el seu novè fill, el meu pare, quan acabaven d’executar el seu marit durant la guerra. Va haver de tirar endavant com va poder i era d’una austeritat radical, fins i tot quan ja no calia. Crec que és una bona influència. A Ausa valorem les coses petites i, quan ens n’anem, ens assegurem de tancar bé els llums.

Subscriu-te per seguir llegint