El dia de la condemna: un any més a la LEB

La bona temporada que està fent aquest any el Baxi Manresa, ja amb la salvació al sac, permet recordar amb serenitat que, avui fa exactament vint-i-cinc anys i dos dies, el llavors Minorisa Manresa va condemnar-se a passar un segon any a la LEB. Va ser un dia extremadament dolorós per als aficionats manresans, que van veure com el Lleida s’enduia un bitllet cap a l’ACB que semblava que portava escrit el nom del Manresa.

El 10 de maig de 2001 va quedar escrit per sempre en les pàgines negres del Bàsquet Manresa. I amb el pas dels dies la frustració va anar creant un ambient força irrespirable al club i el seu entorn.

La temporada havia estat una muntanya russa. Va començar amb molt malestar cap a l’ACB per com els responsables de la lliga havien portat el descens des de les oficines; no hi va haver patrocinador fins que el president, Enric Torres, va fer un pas endavant, es va gratar la butxaca, i va posar una empresa seva a la samarreta; i l’equip, irregular a estones, no va passar per la competició com un huracà. Tampoc no ho estava fent en aquella semifinal.

Va començar amb molta il·lusió. Regió7 va dedicar a l’eliminatòria un suplement titulat «Amunt» on es comparaven minuciosament les forces dels dos equips. Es subratllaven les moltes possibilitats que el Manresa tenia d’endur-se la victòria, però també es reconeixia que la igualtat era màxima i que el resultat final seria, probablement, a cara o creu. També es recordava una dada fonamental: el Lleida ja ho havia intentat la temporada anterior, s’havia quedat al replà de l’ascens, i ho tornava a provar amb la fúria de les últimes oportunitats. Al Lleida hi havia dos jugadors que es convertirien en ogres del Nou Congost: Roger Grimau i, especialment, Albert Oliver.

El Caprabo Lleida tenia el factor pista a favor i va començar jugant a casa. Va guanyar el primer partit, 77 a 60. El segon se’l va endur de llarg elMinorisa (65-83), i semblava que, amb aquest crèdit, els manresans es posaven l’ascens de cara. Però el Lleida va tornar el cop al primer partit al Nou Congost (74-79), i el futur dels bagencs es posava en joc a vida o mort aquell dia 10. Amb una victòria, es podria anar a Lleida a buscar l’ascens. Amb una derrota... 3 a 1 i fins l’any que ve.

Amb el Nou Congost com una olla a pressió, el partit va començar bé. Al descans, 41-32.Però, arribat el moment clau, els dubtes i les precipitacions dels homes de Salva Maldonado van donar la victòria als d’Edu Torres. El resultat final va ser molt ajustat, 75-77, i hauria pogut ser diferent només que els manresans haguessin tingut una mica de sort als darrers minuts, però va quedar clar que, en el conjunt de l’eliminatòria, el Lleida havia estat superior.

Salva Maldonado ho advertia: «estem molt decebuts i amb les hores el cop encara serà més dur». I el president, Enric Torres, avançava que la ressaca de la temporada seria espessa: «si continuo o no depèn de trobar solucions econòmiques diferents. Hi ha d’haver plantejaments nous en la manera de dur el club». Tothom sabia que aquella derrota esportiva podia tenir conseqüències fora de la pista. Hi va haver terratrèmol. Però això va venir després.

LA TEMPESTA ES VEIA VENIR. En la mateixa edició que informava de la derrota, l’editorial de Regió7 advertia que «si la ciutat i el club tenen la cultura esportiva que se’ls suposa, han d’enfocar la situació amb la lucidesa que correspon. S’obren seriosos dubtes i cal una reflexió profunda, però la resignació no és una opció. Avui, com fa un any, cal tornar a l’ACB».