«Fins i tot em feien tallar el NO-DO si hi sortien banyadors»

Milers de nens i nenes han vist els diumenges a la tarda pel·lícules projectades per ell a la sala de les Congregacions Marianes al carrer de la Mel de Manresa, a la sala Loiola i a la Sala Ciutat, que va acabar convertint-se en l’escenari de la seva vida. Salvador Vicens, escolà a la Cova quan era un nen, va treballar de transportista, però el seu cor va estar sempre allà on es podia ajudar a exhibir un llargmetratge o a muntar una obra de teatre. Va sobreviure a un bombardeig, ha estat còmplice d’artistes i espectadors durant més de mig segle i, avui, amb 97 anys, encara és memòria viva de la ciutat.

La construcció de la Sala Loiola el 1960 devia ser tot un esdeveniment, a Manresa.

Sí, i tant. Va ser per necessitat. Abans les activitats de les Congregacions Marianes les fèiem en un local del carrer de la Mel. Vam fer obres per ampliar una sala i el propietari, un industrial tèxtil, es va enfadar i ens va fer fora. Jo llavors me’n vaig desvincular, perquè vaig començar a festejar amb la meva dona. Van estar una temporada en un local provisional i va sorgir la idea de construir alguna cosa al solar buit de l’antiga església de Sant Ignasi. Els jesuïtes van demanar diners als ciutadans per poder-ho fer i molta gent va ajudar. Jo hi vaig posar mil pessetes.

El 1960 eren força diners.

Deu n’hi do. Però és que era una cosa molt important per a Manresa! Quan la van obrir vaig anar a la primera projecció, que no es va poder fer de tanta humitat que hi havia a la cabina. Vaig estar parlant amb el Josep Maria Morros, que ja era l’encarregat al carrer de la Mel, i m’hi vaig tornar a afegir.

Vostè era l’home de les pel·lícules.

El Morros les triava i jo les projectava. Primer, en feia una part; després, totes. Hi venia moltíssima canalla. Moltes vegades hi havia cua per entrar i tot. Menjaven moltes pipes (riu). Les van prohibir de tan brut que ho deixaven! També passava el dissabte al vespre les de Cine Club, que eren més embolicadotes.

Projectar no devia ser tan fàcil com ara.

No, amb les primeres màquines la pel·lícula venia en dos rotlles i havies d’empalmar sobre la marxa. Si no ho feies bé, es tallava i hi havia xiulets. El material era molt dolentot.

La figura clau a les Congregacions era el pare Ferran Torra. Deixava fer?

Ens tractava bé, però no agraïa gaire que ho fèiem sense cobrar un cèntim, i era una mica tibadot. Mentre va manar va voler veure les pel·lícules senceres abans de passar-les. Ja venien censurades, però si hi havia un petó s’havia de tallar. Un dia que no se l’havia mirat abans en vaig deixar passar un i, quan se’n va adonar, em va demanar què feia. Li vaig dir: «miri, padre, si tallo això no s’entén res de la pel·lícula!» Pensa que fins i tot em feia eliminar imatges del NO-DO si hi surtia natació!

Però si el NO-DO el feia el Franco!

Oh, com que hi sortia gent en banyador devia ser pecat! (riu).

Durant la transició a la Sala Loiola també s’hi va fer molta música i molta política.

S’hi feien reunions dels comitès, dels sindicats, després mítings... I venien tots els cantants catalans: el Llach, el Serrat... Un dia, en un concert del Raimon vam tenir una anècdota. A Manresa hi havia un personatge que li deien ‘el legionario’, que sempre ens venia a atabalar vestit de militar, i que durant un concert seu es va posar a cridar. El Raimon, quan es va acomiadar, va dir : «records al mariner que teniu aquí!» (riu). Hi van passar molts artistes i molts grups de teatre. Amb el que rajava el cinema, es podia fer tota la resta.

De la sala Loiola dels jesuïtes a la Sala Ciutat municipal va notar molt canvi?

I tant. Llavors van venir Rialles, Tabola... Però encara hi havia un home que es pensava que tot era com abans i es queixava quan portava la seva filla al cine i hi sortien petons. Per a mi va ser molt canvi, perquè a partir del 1988 hi vaig treballar tot el dia com a empleat municipal. Fins que em vaig jubilar el 1994 m’hi passava el dia fent-ho tot!

Tantes pel·lícules, concerts i teatre com li han passat per davant... Ho ha pogut veure?

No gaire. Les pel·lícules per un forat i poca cosa més. Jo estava per feina. Per a mi l’èxit era que tot sortís bé.

De fet, el seu primer èxit el va tenir de petit quan va sobreviure a un bombardeig durant la guerra. Com ho recorda?

Imagina’t, jo tenia nou anys. Les sirenes sonaven sovint, però ja ningú no en feia cas. Aquell dia vaig veure perfectament els cinc avions al cel. Em vaig quedar contemplant-los i un veí em va cridar «amaga’t, que et veuran», però ja no vaig tenir temps de res més. Booum, boooum! Dues bombes al damunt. La paret que donava a l’hort va caure plena de metralla. És ben estrany que a mi no em toqués ni un trosset. Es va ensorrar mitja casa.

Li devia fer moltíssima por.

I tant. Vaig sortir corrent amb la idea d’amagar-me al túnel que en dèiem la mina, però un soldat em va aturar i em va fer arrambar a una paret. La meva mare també era a casa, i quan va veure el forat de la bomba a la part on estava jo es va desesperar. Em va buscar, no em trobava, va sortir al carrer, i ja em donava per mort. Però no, estava ben viu! Vam passar dies amagats a la mina amb molta altra gent per si tornaven.

Què pensa ara quan veu bombardejos per la televisió?

Penso que aquestes coses que veiem ara són encara pitjors. Quina destrucció. Tot arrasat. Vinga morts, cada dia. I sembla que no passi res. Quin desastre.